Guia cultural per votar el 23-J (I)

L’abril del 2019, davant la convocatòria d’eleccions generals –que es repetirien el novembre del mateix any– a Núvol vam publicar una extensa guia desgranant les propostes culturals que recollien els programes dels principals partits polítics que hi concorrien. Entre altres, vam parlar del règim laboral i de la fiscalitat cultural, del model de les Indústries Culturals, de la gestió del patrimoni, de la propietat intel·lectual, de la llengua o de la memòria històrica. El pròxim diumenge 23 de juliol, més de 37 milions de votants tornaran a pronunciar-se sobre el rumb polític del país i hem considerat oportú repetir l’exercici, centrant-nos en les propostes dels partits que es presenten a Catalunya. Això és: ERC, PSC, Sumar, JxCat, PDeCAT, Vox, CUP i PP (l’ordre correspon als resultats obtinguts pels partits a les passades eleccions generals a Catalunya).

El sobtat avançament electoral decretat pel president espanyol Pedro Sánchez, després de la desfeta de les forces d’esquerra a les passades eleccions municipals, ha provocat que algunes de les mesures més ambicioses en matèria cultural de l’actual legislatura hagin quedat en no res, malgrat trobar-se en un avançat procés de tramitació parlamentària. La dissolució de les Corts ha deixat a la intempèrie i sense afecte les esperades reformes de la Llei del Cinema, la Llei del Mecenatge o la Llei dels Ensenyaments Artístics Superiors, a més de la renovació de la Llei de Secrets Oficials o l’aprovació d’altres importants normatives com la Llei de Famílies o l’Estatut del Becari, per citar-ne alguns exemples.

Segons quins siguin els resultats del pròxim diumenge, algunes d’aquestes reformes es podrien reprendre a la següent legislatura, però si fem cas a les enquestes, també pot passar tot el contrari. És a dir, que decaiguin indefinidament i quedin enterrades, durant anys, al fons d’un calaix. Entre els electors, hi ha qui decidirà el vot segons les mesures econòmiques, ecològiques o socials dels partits, però potser també hi ha qui pugui fer-ho en funció de les seves polítiques culturals. Així, doncs, donem una ullada a les seves propostes.

Si ens guiem per una qüestió merament quantitativa, el programa cultural més extens és, sens dubte, el de Sumar, seguit pel del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i el d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En tots tres casos, les propostes culturals tenen un apartat clar i específic amb una extensió d’unes set o vuit pàgines. Però si al programa de Sumar la paraula «cultura» apareix citada més de 250 vegades, els republicans només l’esmenten un centenar de cops i els socialistes se situen al mig, amb unes 150 mencions.

Com en anteriors convocatòries, la coalició de partits encapçalada per Yolanda Díaz és la que detalla més mesures per a la millora de les condicions laborals dels treballadors del sector cultural. No en va el seu grup va ser el principal promotor del llargament reivindicat Estatut de l’Artista. En canvi, el programa del PSOE destaca, sobretot, per la profusió de mesures per a revitalitzar els entorns rurals a través de l’eix cultural i per proposar diverses iniciatives de bonificació cultural per a col·lectius en risc d’exclusió, especialment per als més joves i la gent gran.

Com el 2019, ERC presenta un programa basat en un sistema dual de models oposats. Tots els seus apartats recullen propostes per a la República Catalana seguides de les mesures que, mentrestant, presentaran i defensaran a les Corts Espanyoles. Destaquen, sobretot, les nombroses propostes en matèria lingüística i un augment considerable, respecte del 2019, de mesures encaminades a ordenar el sector audiovisual i cinematogràfic. Es nota que una de les grans apostes del partit que actualment ostenta el govern de la Generalitat és convertir Catalunya en un hub audiovisual a escala europea. Així ho demostra el fet que una de les propostes més ambicioses de l’actual Conselleria de Cultura és el Catalunya Media City; el gran centre audiovisual projectat a l’antiga Central Tèrmica del Besòs situada entre Badalona i Sant Adrià de Besòs.

En canvi, el Partit Popular (PP) i Junts per Catalunya (JxCat) només dediquen tres pàgines a les polítiques culturals. Els seus programes també presenten un apartat específic dedicat a la matèria, però només empren el mot «cultura» una cinquantena de cops, en el cas del PP, i una quarantena, en el de JxCat

Els populars també s’apunten a la idea socialista de revitalitzar els entorns rurals a través de la cultura, però, en general, presenten propostes força genèriques. Destaca, això sí, la seva promesa de derogar l’actual Llei de Memòria Democràtica, aprovada l’octubre del 2022, i una preocupant menció a «rebutjar tòpics i visions sectàries de la cultura», sense especificar en què consisteixen, exactament, aquestes visions.

Per la seva banda, els de JxCat segueixen una estratègia similar als d’ERC, combinant greuges i propostes en el seu programa electoral. A més de l’apartat lingüístic –amb punts semblants, tot i que menys extensos, que els dels republicans–, el programa de Junts destaca sobretot per ser un dels pocs partits que fa menció explícita a l’infrafinançament de les institucions culturals públiques catalanes consorciades amb l’estat. És a dir, a la poca dotació pressupostària que l’estat destina a equipaments com el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), la Fundació Joan Miró i la Fundació Mies van der Rohe. Juntament amb Sumar, JxCat també és un dels pocs partits que presenta amb força detall les seves mesures fiscals en l’àmbit cultural, tot i que en presenta moltes menys que el partit de Yolanda Díaz.

Finalment, tenim el programa del Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT), que només dedica una pàgina i mitja a les polítiques culturals i on a més de les propostes lingüístiques –similars, però menys ambicioses que les d’ERC i JxCat– destaca, sobretot, la promesa de reprendre el projecte avortat de reforma de la Llei de Mecenatge. De fet, el procés iniciat aquesta legislatura, i que no ha arribat a bon port a causa de l’avançament electoral, ja va ser impulsat inicialment des del PDeCAT.   

No obstant això, les propostes més exigües són les de VOX i les de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), els programes dels quals ni tan sols tenen un apartat cultural propi. Val a dir, però, que el programa de la CUP és el més breu de tots els analitzats, amb només dotze pàgines d’extensió i on el mot «cultura» apareix fins en cinc ocasions. La CUP es compromet, de forma genèrica, a defensar «la llengua, la cultura i els símbols propis» a tots els Països Catalans.

En el cas de VOX, en canvi, si bé la paraula «cultura» se cita fins a una trentena d’ocasions, sovint ho fa en forma d’eufemismes com «cultura de la mort» o «cultura del descart», per parlar de conceptes com l’avortament o l’eutanàsia. En l’àmbit estrictament cultural, les propostes del partit d’ultradreta destaquen sobretot per una exaltació indissimulada dels símbols i la història nacional espanyola, una defensa explícita del patrimoni militar, un clar rebuig al multiculturalisme amb tints xenòfobs i una alarmant censura i tergiversació de la realitat amb un rebuig explícit a «la Nova Bauhaus Europea» i a l’«apartheid lingüístic» que, segons ells, es viu a Espanya.

Aquesta és només una primera anàlisi de les propostes culturals dels programes electorals dels partits que concorren a les eleccions el pròxim 23 de juliol, els dies vinents, des de Núvol, continuarem desgranant i analitzant les seves propostes.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.