Vet aquí una artista que un bon dia va renunciar a la comercialització de la seva obra i va decidir fer-ne una donació a un museu. S’assegurava així la seva conservació i difusió. Aquest és el tracte que Fina Miralles va fer amb el Museu d’Art de Sabadell i ara, a les portes de la capitalitat cultural de la ciutat vallesana, la Fundació Vila Casas presenta Des de més enllà del temps, una àmplia retrospectiva que ens descobreix l’obra realitzada per la pintora entre 1984 i 1996. Comissariada des de la devoció per Maia Creus i Mª Lluïsa Faxedas, hi trobareu obres que no s’havien vist juntes fins ara. La majoria de les peces, unes 300 peces entre paper i oli, venen del Museu d’Art de Sabadell, però algunes són de col·leccions particulars.

Si l’exposició Soc totes les que he sigut que vam poder veure al MACBA fa uns anys aplegava principalment obra dels anys 70, d’un tall més conceptual, ara se’ns presenta tota una altra dimensió, que Miralles va descobrir a partir d’un viatge iniciàtic de cinc mesos a Sud-Amèrica l’any 1983: “Aquest viatge em va fer veure el món tal com és, em va fer ser del món per sentir i emocionar-me com un ésser humà”. El viatge la va ajudar a trobar el seu propi centre i a “obrir les portes del cor i de l’ànima per formar part de les estrelles i dels arbres”. A partir d’aquest moment, Miralles deixa la cultura burgesa i abraça la cultura indígena. Deixa de ser una pintora moderna per ser una artista antiga.

Les comissàries han volgut posar en relació l’escriptura i l’obra visual de Fina Miralles. Maia Creus ha dedicat anys a transcriure els quaderns de l’artista, que finalment es van publicar l’any 2018 en diversos volums sota el títol Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972-2017 (Fundació Ars). Aquesta obra magna, que ja va inspirar l’exposició homònima a La Casa Elizade l’any 2021, es pot adquirir i/o consultar a la mateixa Fundació Vila Casas, i és una mina per entendre l’evolució artística de Miralles.

• 

  Vet-ho aquí

  Fina Miralles, la saviesa de la bondat

  Clàudia Rius i Llorens

Creus sosté que “obra i textos es van desplegant en paral·lel. Hi ha una relació molt estreta, ja que amb les paraules explica els processos de l’ànima”. Miralles hi parla de vivències, d’inspiració, de comunió amb el paisatge i de la seva filosofia de la vida. “L’artista és el mèdium, ha de deixar tots els canals lliures, oberts”, escriu en un dels seus apunts. “Ha de ser pacient i deixar que l’obra sigui influïda per les forces que l’envolten”. Creus i Faxedas han renunciat a marcar l’itinerari amb un text curatorial i han ritmat l’exposició amb textos de l’artista “per deixar entreveure la coherència interna d’obra i pensament. Aquest coneixement profund ha inspirat l’exposició, que no es presenta en ordre cronològic ni temàtic. Hem deixat que l’obra parli, les pintures es busquin i màgicament s’apleguin entre elles”.

“El meu és un art vivencial. Has de ser de veritat amb tu mateix, si no, no val la pena de fer res. La naturalesa és la meva font, el que em sosté i el que dona sentit a tot el que faig”, diu Miralles. “Però la pintura, per existir, necessita la mirada dels altres. No té sentit pintar sense res, comença a existir amb la mirada de l’altre. El que de veritat compta és el que pugueu sentir davant de l’obra i com podeu relacionar-vos-hi”.

Una vida francesa

Fina Miralles m’explica que la major part de l’obra que es recull l’exposició a l’Espai Volart està feta a França, entre el 1984 i el 1994.  “Les obres que dedico a les flors, el paisatge i les formes del vent són cultura francesa i fins i tot tenen títols francesos”, m’explica Miralles, que va viure a França entre el 1984 i 1994, primer a Montrueil, als afores de París, i després a Normandia. “A Montrueil vaig viure en una antiga fàbrica de porcellana ocupada per artistes, en una zona industrial amb moltes usines. El propietari ens hi deixava estar amb la condició que si hi passava alguna cosa seria responsabilitat nostra. Després me’n vaig anar a Normandia, perquè necessitava mirar lluny, tot i que París es una ciutat bonica per viure i no treballar. Abans de Normandia vaig fer tots els paisatges de Serrallonga i els paisatges sud-americans, però a Normandia vaig fer la campagne normanda, més paisatges. Quan vaig tornar a Barcelona vaig fer el Memorial dels humans, que parteix d’un somni que vaig tenir a Serrallonga, en una casa de la meva mare a Agramunt. Allà treballava de nit, que és el moment ideal perquè te’n pots anar molt fàcil d’aquest món real. I un dia, que estava sola, vaig tenir un somni. Vaig somniar que venia un home oriental amb una barba blanca i una capsa. ‘Això és per a tu’, em va dir. Vaig obrir la capsa, que era negra com un mineral, i a dins hi havia plomes d’ocell i per les plomes veies l’ocell, la forma de vol. No ho vaig tocar i vaig preguntar-li: ‘I això què és?’ ‘És la memòria dels humans, de tot el que han fet els humans, em va respondre. ‘I ara et toca a tu’. I el Memorial és això, la memòria dels humans. Que acaba amb un retorn a l’origen d’on venim, que és la unió de la substàncies”. Maia Creus ens guia per les obres del Memorial, peces simbòliques lligades per la idea que l’univers és un centre que es va expandint. Aquest centre pot ser el sol, la roda, el cor, que són focus d’energia física i emocional i ens remet al món primigeni, on tot estava unit.

Triangle de tardor a Barcelona

Aquesta tardor coincideixen a Barcelona tres exposicions que reivindiquen el llegat d’unes artistes que es veuen a si mateixes com a mèdiums. Al MNAC podem veure fins al 5 de novembre l’exposició La mà guiada, dedicada a l’obra de la catalana Josefa Tolrà i la britànica Madge Gill, totes dues amb una visió esotèrica de l’art i convençudes que l’acte creador està guiat per l’automatisme de l’estat alterat de la consciència. A la Fundació Suñol, podeu visitar fins al 17 de febrer de 2024 l’exposició Caminar amb el riu, d’Eva Lootz, pintora nascuda a Viena però resident a Espanya des de fa molts anys. Lootz comparteix amb Tolrà, Gill i Miralles aquesta noció que el seu art “brolla a partir d’un procés automàtic on no importa el què sinó el com”. Vet aquí una proposta d’itinerari per les mans guiades de quatre artistes i els abismes espirituals de l’art.

L’Espai Volart de la FUndació Vila Casas és al carrer Ausiàs March, 20-22 de Barcelona. Si hi aneu també podreu visitar l’exposició retrospectiva Maria Girona, contemporània de si mateixa.