“Jo vull viure sota la protecció de l’arbre
sempre unida als meus morts,
acostant-me al diví,
treballant per la universalitat
de l’essencial, amb la humilitat
i l’alegria de ser sempre com tothom.”
Fina Miralles

A casa nostra no s’estilen, però com d’importants són els referents bondadosos. A la premsa, a les xarxes, qui crida més, qui és més sec, més despectiu, té més números de generar polèmica i per tant, de sortir a tot arreu. Passa el mateix en el context intel·lectual. La mala bava s’assimila a la intel·ligència, i qui és temut té seguidors que l’aplaudeixen per la suposada valentia de comunicar-se amb condescendència. Entremig d’aquesta agressivitat absurda, hi ha persones que trien estar per sobre de la malícia i els rencors, i com a conseqüència, es fan invisibles. Una d’elles és la Fina Miralles, artista que fa anys que viu a Cadaqués, aïllada del mercat de l’art i de les seves dinàmiques enverinades, i oberta al món cultural si és per parlar humanament, sense estires i arronses buits, sense egos i sense misèria. Ara, la Casa Elizalde inaugura una mostra sobre la seva escriptura: Fina Miralles. Paraules Fèrtils 1972-2017.

La Fina té la saviesa de qui ha trobat en la tranquil·litat la manera més corprenedora de viure, d’alliberar-se de sorolls i gaudir del món, sola i acompanyada. És obvi que per aconseguir-ho, ha recorregut un camí espiritual. Coincidint amb l’exposició Sóc totes les que he sigut que el MACBA dedica a aquesta artista, ara La Casa Elizalde presenta Fina Miralles. Paraules Fèrtils 1972-2017, una mostra breu que presenta els seus treballs més íntims i desconeguts, que sobretot es tradueixen en quaderns on llegim paraules escrites per ella mateixa, esbossos, un recull breu de quadres i un vídeo (produït en col·laboració amb la Maria Sola) on la sentim conversar amb Fani Sellamir, el seu alter ego. En general, la veu de la Fina ens acompanya durant tota la mostra, tant amb arxius de so com amb frases escrites per ella. 

• 

  Parlem amb…

  Fina Miralles: “Jo vaig néixer artista”

  Clàudia Rius i Llorens

A la Casa Elizalde, l’art de la Fina ocupa tres sales que es fan curtes i que es bolquen sobretot en el seu vessant més reflexiu i espiritual. De fet, els textos que hi llegim els va escriure l’artista a partir de 1984, quan tornava d’un viatge a Amèrica del Sud que va marcar un abans i un després en el seu itinerari vital i creatiu. L’exposició, a cura de Maia Creus i Pilar Bonet, tracta “sobre el nostre arrelament a la natura, la cura de la terra d’on venim, el do visionari i la necessitat de posar en relació la vida material i la vida espiritual en una cultura excessivament centrada en la productivitat, l’individualisme i el model patriarcal.” 

Fina Miralles. Paraules Fèrtils 1972-2017 serveix per entendre millor la coherència amb què aquesta creadora entén l’art i la vida. En una de les seves frases, llegim: “No mireu la pintura amb ullets petits de formiga, de crítica, de l’orgull. Per mirar la pintura cal ser generós.” Canvieu la paraula “pintura” per “vida”, i entendreu el tarannà de la Fina Miralles. L’exposició en qüestió és l’adaptació de la mostra produïda pel Museu d’Art de Sabadell, que es va celebrar el 2018 amb motiu de l’edició en quatre volums de l’arxiu textual de Fina Miralles. Els llibres, publicats per la Fundació Ars, són el resultat de la recerca duta a terme per Maia Creus entorn de l’escriptura de l’artista al llarg de 45 anys. Ara es presenten de nou a La Casa Elizalde, i es podran visitar fins al 31 de març.