Visionàries al MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha inaugurat La mà guiada, una mostra que ofereix un diàleg inèdit entre dues autores visionàries: la catalana Josefa Tolrà (1880-1959) i la britànica Magde Gill (1882-1961). Nascudes en el context d’una Europa convulsa, plena de morts properes a causa de guerres i epidèmies, les dues artistes creen des de la condició de mediadores entre el món material i l’espiritual. Els dibuixos, brodats i textos són fruit de moments de trànsit en què es comunicaven amb energies del més enllà. 

L’exposició s’inicia amb una sala de presentació fosca i recollida dedicada a les produccions més ínfimes: la contemplació dels dietaris i postals ens connecten amb la realitat més íntima i quotidiana d’aquestes autores. Els dibuixos i textos s’estenen fins als límits de les pàgines i es poden llegir frases com: “Estrella rutilante que al pasar por su esfera deja un rastro de luz”. Sense formació artística ni literària, Tolrà i Gill escriuen sobre els planetes, reflexionen sobre qüestions científiques i morals i emeten missatges pacifistes. 

La mostra continua en una sala lluminosa de parets rosades i decorada amb teles que evoquen la textura dels núvols. Disposats en forma de mosaic, els dibuixos representen éssers sense mans ni peus, i amb el cap cobert amb corones que els apropen al cel. Molt vinculada a la terra per la seva condició de pagesa, les escenes de Josefa Tolrà destaquen pel diàleg amb les formes naturals i animals. En l’obra de Magde Gill dominen els paisatges fractals i les arquitectures fantàstiques, entre les quals apareixen rostres de dones entre vestidures. Ambdues creen sense esbós previ ni correccions.

Pilar Bonet Julvé és comissària de l’exposició i professora de Crítica d’art a la Universitat de Barcelona. El nom de Josefa Tolrà li va aparèixer per primera vegada fent recerca per la tesi doctoral: “Com que jo soc del Maresme, em va cridar l’atenció que ella fos de Cabrils. Després vaig descobrir que els meus familiars tenien un dibuix seu i l’havien anat a visitar”. Afegeix que: “En una exposició d’art contemporani que es va celebrar a Mataró, hi havia tres dibuixos de l’autora que eren propietat de Joan Brossa. Ambdós artistes s’havien conegut. Ell encara era viu i tenia un vídeo sobre ella. Ja tenia molts ingredients per començar a investigar!”. En aquell moment no hi havia bibliografia sobre Tolrà i ni tan sols part de la seva família la coneixia com a artista. 

Ambdues autores treballen a partir de tècniques històricament femenines, com el tèxtil. A més dels mantons i mocadors brodats al detall amb formes orgàniques fantasioses, els dibuixos també estan creats des de la mirada de cosidora: a base de puntades de tinta. Molt vinculades als sabers esotèrics, produïen guiades per l’automatisme de l’estat alterat de la consciència. “Mira que em fan fer els de dalt!”, exclamava a vegades Josefa Tolrà. Cap de les dues s’identificava com a artista. Tampoc comercialitzaven les seves obres. Només dibuixaven per sentir-se en pau. Havien patit la pèrdua dels fills i estaven atravessant el dol. De fet, alguns dibuixos de Tolrà estan firmats amb les inicials del seu fill mort, Pere Lladó. També sovintegen les referències a personatges històrics com Santa Teresa o Jacint Verdaguer, amb qui registra diverses comunicacions.

Lluny de l’avantguarda europea de principis del segle XX, les obres d’aquestes autores no només ens permeten conèixer altres relats estètics de l’època, sinó que també ens ofereixen noves mirades i possibilitats artístiques pel present. Sense ser conscients de la potencialitat transformadora de les seves pràctiques, ens proposen un procés de creació col·laboratiu, que defuig de la mitificació de la figura de l’artista. I, al mateix temps, ens descobreixen la potencialitat sanadora i emancipadora de l’art. “Dibuixar els permetia tenir dues coses que són molt importants políticament per una dona: no perdre la seva identitat i tenir temps per elles mateixes”, apunta Bonet. Remarca que: “Cal que quan parlem d’aquestes autores no els hi posem la responsabilitat amb elles. No eren polítiques ni activistes, eren dones que estaven a casa. El valor de l’obra de Tolrà i Gill és que ens fa revistar la historiografia de l’art i posen a la nostra disposició noves experiències. Som nosaltres els qui tenim la responsabilitat de llegir-les com a personatges revolucionaris”.

Pilar Bonet també dirigeix el Visionary Woman Research Group, un equip d’investigació  independent, nòmada i internacional que impulsa l’obra d’autores visionaries nascudes abans de 1950. A banda de les artistes que ara acull el MNAC, també hi figuren Hilma af Klint, Leonora Carrington, Emma Kunz, Remedios Varo o la mateixa Fina Miralles, entre més d’una trentena. Ni els llegats d’aquestes autores ni la manera d’estudiar-les formen part d’una historiografia de l’art ortodoxa. Bonet aposta per una aproximació interdisciplinària: “Vaig pensar que necessitàvem una autoescola d’aprenentatge. No som totes historiadores de l’art o artistes. En el grup de recerca també hi ha expertes en filosofia, mística, teologia, història de la ciència, tarot…”. 

Fins fa poc, era habitual classificar les expressions que no encaixaven en cap moviment artístic dins de l’etiqueta d’art brut o outsider art. “Són nomenclatures desqualificadores. En el fons s’està dient que aquestes expressions no són del tot art”, assenyala Bonet. A banda de posar llum a l’obra d’aquestes artistes, una de les tasques més importants ha sigut classificar-les amb una terminologia pròpia. “L’any 2013 va ser clau en aquest sentit. Va tenir lloc la primera exposició itinerant del món dedicada a l’artista Hilma af Klint. A partir d’aquest moment, comencen a fer-se exposicions col·lectives de dones visionàries. Aleshores encara no se les anomenava d’aquesta manera. De fet, l’exposició es va titular: Hilma af Klint: pionera de l’abstracció. La carrera del podi per l’abstracció és una carrera que té sentit dins de l’avantguarda masculina. Em sembla una tonteria posar el focus en això perquè no és el que a l’artista li interessava”, apunta Bonet.

En els darrers anys, el món de les arts ha mostrat un interès creixent pels nous conceptes d’espiritualitat i per la capacitat d’aconseguir un canvi social mitjançant forces transcendentals. En paraules de Chus Martínez, comissària de l’exposició La gran transformación. Arte y mágia táctica presentada a Rotterdam l’any 2008, aquesta inclinació per l’ocult i negat, en el seu sentit més polític, es pot entendre com una nova forma de “resistència individual”. Pilar Bonet posa com a exemple la temàtica de l’última Biennal de Venècia: “La proposta de Cecilia Alemani, que comptava amb peces de les catalanes Josefa Tolrà i Remedios Varo, tenia la voluntat de visionar creativitats que aposten per una transformació del món”. Un canvi que passa, per exemple, “per una recuperació de les relacions amb la naturalesa, els animals i la resta dels humans”.

Hilma af Klint va deixar escrit en el seu testament que algunes obres no s’exhibissin fins passat vint anys de la seva mort. Segons Bonet, aquestes autores “feien un art amb un missatge que necessitaríem en el futur. I el futur ja ha arribat. La generació de 25 a 35 anys és qui rendibilitzarà tot això. La utopia moderna ha fracassat i ara estem recuperant formes de coneixements esotèrics que són tan antigues com la història de la humanitat”.