Naomi Kawase: «Crec en les coses que no es veuen»

Molt probablement, si a Naomi Kawase (Nara, 1969) no l’haguessin abandonat els seus pares, ni hagués crescut amb la manutenció de la seva tia àvia i la seva família adoptiva, ni la pèrdua, ni el dol, ni les absències serien el leitmotiv central del seu cinema. Ni la recerca de la identitat ni el consol de la natura serien la seva força motriu que han definit, com és el cas, tota la seva filmografia. Amb els anys, Kawase s’ha convertit en una de les figures culturals nipones més aclamades i reivindicades, un nom de culte, l’obra de la qual és coneguda, sobretot, per perseguir l’essència de les coses, exposar les tradicions i la vulnerabilitat i submergir-se en la frondositat de l’ésser humà. Va esdevenir la realitzadora més jove de la història de Canes, quan va guanyar la Càmera d’Or amb Moe no Suzaku, el 1997. També va obtenir el Gran Premi Especial del Jurat amb Mogari no Mori (2007). La cineasta japonesa passa per Barcelona amb un doble motiu: participar com a intèrpret a la pel·lícula que Lluís Miñarro està filmant a la ciutat i, també, visitar el cicle que li dedica aquesta primera meitat de maig la Filmoteca de Catalunya. Kawase conversa amb nosaltres breument, uns minuts abans de la projecció que enceta la retrospectiva, Futatsume no mado («Aigües tranquil·les», 2014), i per la qual passaran també Tarachime («Naixement – Mare», 2006), en una doble sessió amb Genpin (2010); el tríptic Katatsumori («Caragol», 1994), Ten, mitake («Veure el cel», 1995) i Hi wa katabuki («El sol es pon», 1996); el doble passi amb Ni tsutsumarete («Als seus braços», 1992) i Kya ka ra ba a («Cel, vent, foc, aigua, terra», 2001); i els llargmetratges Sharasôju («Shara», 2003) i An («Una pastisseria a Tòquio», 2015).

El teu és un cinema amb un component considerable de trets autobiogràfics. Ha arribat el punt en què t’has sentit vulnerable o despullada?

Mai m’he sentit despullada. Faig un cinema que em serveix per expressar el que tinc al meu interior. Socialment, no estic segura que sàpiga expressar-me del tot bé, i em falten paraules per explicar totes les coses que em ballen pel cap, o totes les coses que sento. El cinema és l’instrument a través del qual parlo amb mi mateixa. I no només això: també parlo amb la gent a través de les meves pel·lícules. Em comunico amb els espectadors a través del cinema, que és el meu llenguatge.

Et mous en un terreny fangós entre el cinema documental i la ficció. Entens l’exercici cinematogràfic més com un reflex de la realitat, que no pas com una simple eina de representació ficcional?

Jo crec que és una decisió deliberada. No categoritzo quan faig una pel·lícula, en el sentit que no penso si estic fent ficció o documental. Penso que les coses estan per fusionar-les, crec en el mestissatge. De fet, no soc una directora acadèmica: ningú mai m’ha ensenyat com es fa una ficció. Per mi és natural treballar amb elements documentals, i la raó és perquè sento que ho fa tot més real, més autèntic. Et poso un exemple, si faig una ficció que tindrà lloc en una casa, abans del rodatge faig viure els actors en aquesta casa. Això ajuda molt a que tot sigui més honest i transparent.

Llavors què sents, quan fas un documental?

Quan filmo un documental, ho faig a través dels meus ulls i, per tant, també és una ficció. Amb la subjectivitat de la mirada, cadascú ficcionalitza el món. Es pot dir que es poden fondre les dues disciplines.

Et consideres algú especialment espiritual?

Depèn del que es consideri espiritual. Però jo et diria que sí. Definitivament, crec en les coses que no es veuen. A la pel·lícula que enceta el cicle que m’ha dedicat la Filmoteca de Catalunya, Aigües tranquil·les(2014) apareix un personatge xamànic que nosaltres anomenem Yuta, i seria una espècie de semideu, una criatura meitat divinitat meitat humana. Els meus avantpassats eren d’aquesta illa subtropical que es diu Amami Ōshima i, per genètica, potser he heretat aquesta tradició animista.

Creus que fas cinema per trobar-te a tu mateixa i això implica trobar els teus orígens?

El cinema és una finestra del temps. És una porta al passat.

La bondat en els personatges i la mirada amb la qual filmes la gent és molt important.

Jo vull que la gent se senti bé quan miri les meves pel·lícules. Que s’emporti bones vibracions i experimenti emocions positives. Que pensi positivament, i que oblidi durant una estona que al món hi ha tants conflictes i guerres.

Un cinema com el teu només pot estar fet per una persona bondadosa.

No sé si soc una bona persona, jo no soc qui per dir-ho. Fa poc vaig visitar una dona que em va tirar les cartes, i que em va mirar el destí i aquestes coses, i em va assegurar que ho era. Mira, podria ser [riu].

No perds mai els nervis?

És clar, no ho negaré, que m’emprenyo i trec el meu caràcter quan les coses van mal dades. Quan m’enfado, fins i tot penso en termes de venjança: si algú em fa una cosa, vull tornar-m’hi. Però al final sempre acabo perdonant. La rancúnia i la ràbia no porten enlloc. A la feina, en el meu cas, quan faig una pel·lícula, aquestes emocions no només no serveixen per a res, sinó que van en contra. Atacar a la gent no està bé. D’alguna manera, el karma t’ho acaba tornant.

Cada vegada hi ha menys raons per creure en aquesta bondat humana. Les teves pel·lícules són com un refugi vitalista, un temple de llum.

A la societat actual que vivim, molta gent critica l’altra, i sovint ho fa per l’esquena. Ens tractem molt malament, en general. Jo crec en el karma, crec que quan la gent actua malament, a aquesta mateixa gent, en un futur més pròxim o més remot, li passaran coses dolentes. Jo mateixa tinc una part molt fosca, com et deia abans, soc humana, però és important mirar la part bonica de les persones.

Però Naomi, això costa, i cada dia costa més.

Sí, és clar que costa. Cal esforçar-s’hi, per aconseguir-ho. Cal fer un esforç per veure la llum que té la vida, la seva calidesa. La natura, per exemple, et proporciona aquest caliu, aquesta pau.

La teva filmografia desprèn una obsessió per la natura.

La natura és immensa i sacra. És una prova manifesta, per mi, que existeix alguna cosa superior. Digues-li Déu, o el que vulguis.

No et preocupa el món que deixem a les futures generacions?

Quan vaig fer el projecte fílmic 3.11 A Sense of Home (2012), que, per cert, va tenir Isaki Lacuesta i Víctor Erice, entre altres directors convidats, ho vam muntar amb la intenció de recaptar diners per fer un bosc a la zona afectada de Fukushima. El que vull dir és que podem parlar molt, i lamentar-nos sobre la destrucció del planeta, però també podem posar-nos a reforestar boscos, a plantar llavors i a dur terme accions que suavitzin i reverteixin el que està passant. Les paraules, en aquest sentit, són això, només paraules.

I el cine?

Jo faig cinema perquè el públic, la premsa i els dirigents canviïn la seva forma d’actuar a partir de les reflexions que puguin tenir. Els periodistes només posen el focus en les notícies negatives, en els escàndols ambientals i els desastres, però com a societat, necessitem també informacions constructives i exemplars, que ajudin a la motivació i que fomentin la idea que es poden millorar les coses.

Tens por de la pèrdua de valors en una societat cada vegada més frenètica?

Al Japó hi ha moltes tradicions mil·lenàries que s’estan perdent. Però mira, tinc un fill de vint anys, i sé de primera mà que la seva generació, no obstant ser jove, també recupera algunes de les coses que fèiem nosaltres. Jo crec que els valors que són bons es queden, resisteixen i es mantenen. O es rescaten maneres de fer, pensar i viure que crèiem extingides. Per això és tan important transmetre els valors que considerem sans i bons a les següents generacions.

I el cinema és una bona eina per aquest procés de transmissió.

La cultura i l’art són la millor carta que tenim per fer un món moralment menys imperfecte.