La matèria i la memòria, com a motor artístic. Cosir i teixir com a procés. La tela reaprofitada com a material de suport i com a element poètic. Són els elements comuns de dues exposicions de dones artistes que acaben d’obrir aquests dies. La primera, sota el títol de Mater, inaugura la segona seu de la galeria Mayoral a Barcelona, i la segona repassa al Museu d’Art Modern de Ceret la trajectòria de la barcelonina Teresa Lanceta, una de les millors representants de l’art tèxtil a l’Estat espanyol.

L’exposició Mater, amb nou obres de cinc artistes contemporànies, explora el material com una eina per qüestionar les convencions i els límits de la societat. És la proposta que obre el nou espai dedicat a l’art contemporani de la galeria Mayoral en ple centre de Barcelona (Consell de Cent, 286). Així, amb una exposició de dones artistes, quatre d’elles internacionals, Mayoral aposta per una segona seu, en un local de 250 metres quadrats contigu a la galeria original que fins al novembre ocupava la galeria F. Cervera d’arqueologia. La galeria reforça així la seva presència galerística a la històrica zona de Consell de Cent amb un espai dedicat a l’art contemporani, català, espanyol i internacional a la nova seu, mentre que a l’espai de sempre, fundat el 1989 per Manuel Mayoral, continuarà centrant-se en exposar l’art de les avantguardes del segle XX, sobretot de postguerra. Joana Hurtado, fins fa poc directora del centre d’art Fabra i Coats, és la directora artística de la nova seu. 

La segona generació dels Mayoral, formada pels germans Jordi, Eduard i Cristina, és qui des de fa un temps ha agafat les regnes del projecte galerístic familiar, amb una clara vocació tan local com internacional. Un projecte que es desplega ara a les dues seus de Barcelona, a la que tenen a París que es va obrir el 2019 i, com diu Jordi Mayoral, a la quarta seu mòbil que es genera a cadascuna de les fires en les què participa la galeria. “Aquesta seu vol ser més que una galeria, on els artistes puguin treballar en condicions”, assegura Joana Hurtado.

La nova seu, rehabilitada per l’arquitecte Jorge Vidal Studio, deixa veure en les seves parets despullades les empremtes d’altres èpoques i altres usos del local, en el que també és un exercici de memòria de l’espai. En certa manera, l’arquitectura ajuda al que es pot veure en l’exposició inaugural fins al 9 de maig. Hi ha materials reutilitzats i incorporats a l’obra com els tres matalassos, farcits de palla i paper que van fer l’àvia i la besàvia de l’artista Marga Ximénez i que van portar a Catalunya des de la seva terra d’origen. Són de fet, tres collages tèxtils, que ja en el moment de ser cosits reaprofitaven teles usades. En l’obra De familía i famílies (2001), Ximénez, l’única artista local que participa a la mostra, converteix els matalassos en objectes generadors de memòria de les dones de la seva família i a la vegada remet al fenomen de la migració. Ximénez ha “dignificat” aquests objectes “pobres” clavant-los a una fusta coberta de pa d’or com si fos un retaule. De la mateixa manera, Ximénez, artista que sempre ha explorat les possibilitats dels materials tèxtils i domèstics, apila un munt de baietes i draps de cuina usats a l’obra Diari de viatge (2017), que acaba esdevenint una escultura. 

• 

  Parlem amb…

  Marga Ximenez: “Vaig crear des de personatges ficticis durant deu anys”

  Irene Solé Quevedo

Les teles són també el suport sobre el que ha treballat la pintora argentina Catalina León en les dues obres que presenta a l’exposició. Són teles superposades o utilitzades com si fos un llenç en el qual broda, pinta, dibuixa, enganxa elements de tota mena, sobretot tèxtils, i crea una narrativa que ella mateixa defineix com “el rastre que deixa un cargol”. La brasilera Cinthia Marcelle presenta una obra que “inverteix la narrativa”, en aquest cas de la història de Maria Magdalena. És la peça relíquia d’una performance que l’artista va realitzar el 2003 en la qual ella mateixa, que personificava al personatge dels Evangelis, era qui acabava tirant pedres a un racó de la sala, en lloc de ser la lapidada. En canvi, la mexicana Pia Camil denuncia la confecció de peces de roba en les maquiladores de Mèxic amb una instal·lació immersiva de gran format, una gran tendal que cobreix part de la sala, amb samarretes de segona mà d’un mercat mexicà. En canvi, en l’obra més recent de l’exposició, datada aquest mateix any, l’artista d’origen colombià Carolina Caycedo reivindica la feina artesana dels teixidors de xarxes de pesca amb peces que pengen del sostre com a làmpades, que han estat elaborades per dos pescadors barcelonins.

Teresa Lanceta a Ceret

D’altra banda, al Museu d’Art Modern de Ceret, a la Catalunya nord, l’artista barcelonina Teresa Lanceta (1951) gaudeix d’un nou reconeixement a la seva trajectòria com a artista tèxtil amb la retrospectiva Teresa Lanceta, la memòria teixida, que fa brillar especialment la coherència de la seva obra al llarg de mig segle de carrera. Lanceta viu un moment molt dolç, després que hagi estat guardonada amb el Premio Nacional d’Arts Plàstiques l’any passat i que hagi tingut exposicions a l’IVAM i el MACBA el 2022. Ara, la mostra de Ceret, la primera individual de Lanceta a França, és un pas més en el reconeixement d’aquesta artista que sempre ha apostat per l’art tèxtil com a principal mitjà d’expressió, tant sigui en tapissos o obres cosides. Per acabar-ho d’adobar, la mostra coincideix amb una petita exposició al Museu Meadows de Dallas i una altra al Patio Herreriano de Valladolid. 

L’exposició de Teresa Lanceta a Ceret és una aposta per remarcar la qualitat plàstica i sense complexos eleva a categoria de gran art una tècnica ancestral però menystinguda com la tèxtil.

L’exposició de Ceret és una aposta per remarcar la qualitat plàstica i sense complexos eleva a categoria de gran art una tècnica ancestral però menystinguda com la tèxtil, segur perquè en part estava cultivada bàsicament per dones. A diferència de la del MACBA, una proposta més calaix de sastre, l’exposició actual es concentra en demostrar la puresa i vitalitat del llenguatge plàstic de Lanceta a través del fil i les llanes, però també en obres més pictòriques. Les formes que apareixen a les obres de Lanceta són molt diverses, però mai absolutament regulars, amb camins inesperats i deixant que l’atzar intervingui màgicament. Teixir, és per Lanceta, un acte lent i conscient, “un acte anti-Pollock”. En alguna de les primeres obres de l’exposició, com una del 1984, Lanceta recrea el paisatge d’Horta de Sant Joan, encara que no d’una manera explícita, amb fragments de robes reaprofitades de la seva família. Assegura que ben aviat va decidir abandonar el paisatge perquè “acabava transgredint la tècnica del teixit”. Les formes que li permeten treballar el teixit d’una manera més pura són la franja, vertical i horitzontal, i la diagonal. 

• 

  Vet-ho aquí

  Quan teixir és revolucionari

  Carlota Rubio

Viatgera incansable, Lanceta ha estudiat i ha col·laborat amb altres tradicions tèxtils com la de l’Atles Mitjà, com es veu en l’obra Bert Flint I-VII (1997), una sèrie de set tapissos inspirats per l’art tèxtil marroquí en la què també s’inclou una peça original d’aquelles terres, que es diferencia clarament per l’ús d’un fil molt més prim.  

Especialment belles són les obres sobre llenç però on els cosits creen textures i formes molt poètiques, en homenatges més o menys explícits a pintors com Mondrian o Rothko. Lanceta també recupera una flassada infantil de la zona de la Franja d’Aragó i la modifica lleugerament amb un títol –Qui tem al groc i al vermell– que al·ludeix a una obra de Barnett Newman.

Lanceta, que resideix a Mutxamel, a la comarca de l’Alacantí, sempre ha estat fascinada per les formes geomètriques de catifes espanyoles del segle XV, fabricades per artesans musulmans. Els octògons estrets són una referència directa a aquesta influència. Altres obres beuen directament de la tradició del collage del segle XX, com les coloristes formades per tires de roba verticals, o les que inclouen formes geomètriques sobre llenç formades per fragments de llenços pintats. Una exposició imprescindible en un museu de luxe.