El desig de dansa

L’Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols presenta “Natura en evolució”, una exposició que parteix de l’eclosió del gènere de la pintura de paisatge i que repassa les tipologies i transformacions desenvolupades al llarg de la modernitat. Finestres obertes i mirada atenta cap a un paisatge amb variacions, ple de cromatismes, significacions i també sons musicals.

Les sales es configuren a partir de les diverses relacions establertes per l’estètica d’aquest llenguatge, amb l’interès compartit dels autors per observar allò que els envolta. El quadre de l’italià Andrea Locatelli (1695-1741), Paisatge amb nimfes i sàtirs (s/d), ens sorprèn d’entrada, al costat d’una pintura holandesa coetània de Jan Josefsz Van Goyen (1596-1656). La discussió sobre quin país va ser el primer a desenvolupar el gènere paisatgístic segueix latent, però és clar que aquestes obres són una mostra de la independència representativa que a poc a poc el paisatge va guanyant, i que deixa, cada vegada més, la representació de figures humanes en segon terme. La natura, pel plaer de ser només això. Una de les coses que crida més l’atenció de Paisatge amb nimfes i sàtirs és el moviment generalitzat que despèn l’obra: els troncs encorbats dels arbres s’alternen en totes direccions, així com les fulles, i les muntanyes al fons, els núvols irregulars i els personatges a la part inferior es troben en total harmonia. El conjunt s’emmarca en l’ideal del paisatge bucòlic.

A la part inferior del quadre tres nimfes, dos sàtirs i dos cupidos assisteixen a una escena de dansa, personatges mitològics típics de les pastorals. A la part esquerra hi ha dos instruments musicals: la flauta i el plateret. La flauta està interpretada per un dels sàtirs, situat en la penombra i d’esquena a l’espectador. Ens interessa reflexionar sobre aquest detall: tot i ser la font principal que dóna sentit a l’actitud dels personatges, el músic es representa com una de les figures menys destacades. El pintor vol fer atraure la mirada cap a la nimfa que balla, ella sí, completament il·luminada, de cara i en moviment.

Aquesta dinàmica compositiva ens fa pensar en Claude Lorrain (1600-1682) que, com Locatelli, també va fer carrera artística a Roma uns anys abans, i que pinta sistemàticament el músic d’esquena i l’oient que assisteix a l’escena musical de cara als espectadors. Per què? Amb molta intel·ligència, Lorrain va comprendre que el poder de la música resideix en la seva transmissió, i que és mostrant-nos la reacció dels personatges que escolten, com se’ns fa possible imaginar quin tipus de música s’està interpretant.

Aquesta influència és evident en el quadre de Locatelli: es tracta d’un tema melòdic joiós, probablement de caràcter dionisíac i improvisat, si tenim en compte que la nimfa sembla tancar els ulls, per deixar-se portar pel ritme que la música li desperta. Una imatge d’expressió coreogràfica que es projecta en l’experiència comunitària i d’alliberament corporal impulsada pel teòric de dansa i coreògraf Rudolf Laban l’any 1914, al costat del llac Maggiore. En una sorprenent sèrie fotogràfica en autocrom d’aquesta Escola per l’art de viure, hi reconeixem un grup de ballarins en un estat de trànsit similar al de les nimfes, en què el cos s’emancipa de tota determinació exterior al moviment. Una de les fotografies en color recorda especialment al quadre de Locatelli: dos arbres encorbats a l’esquerra, una vall muntanyosa al fons i el grup de personatges en primer terme, dels quals el mateix Laban fa sonar el gong, i els altres realitzen torsions, amb uns gestos hereus de la pràctica col·lectiva tan representada durant l’antiguitat.

Tal com planteja el filòsof i historiador de l’art Georges Didi-Huberman en el seu assaig Nimfa fluida (2001), sobre el dinamisme de les nimfes en el Renaixement, les robes d’aquests personatges mitològics sovint s’enlairen, inclús quan no es troben en moviment. També passa en l’obra de Locatelli, en l’envolada que pren el vestit de la nimfa asseguda a la dreta. Aquest moviment de robes esdevé una fórmula d’intensitat que també anima el cos, i que prové d’una força que no es troba en l’ambient, sinó en l’ànima. Hi estem totalment d’acord, i hi afegiríem que la manera de representar pictòricament l’experiència sensorial d’escoltar música també hi juga un paper important, si pensem en la seva recepció.

És precisament el que succeeix amb el grup de la dreta: el sàtir s’apropa a la nimfa i li ofereix una flor, però ella es mostra distreta, amb la mirada que s’enfila cap a l’escena de dansa. El sàtir, tot i trobar-se també d’esquena, no és músic, i per tant ella no balla, tot i tenir-ne el desig: la seva atenció cap a l’escena musical queda representada a través de la vitalitat del seu gest, la lleugeresa de les robes i la llum, com a símbol de la seva voluntat d’incorporar-se i unir-se a la dansa.

El grup de música grec Daemonia Nymphe treballa amb instruments concebuts a partir de models originals de la Grècia antiga. En la seva cançó Dansa dels sàtirs (2002) hi reconeixem un mateix esperit dionisíac i sentim instruments de vent i de percussió similars als que es troben representats en Paisatge amb nimfes i sàtirs de Locatelli: un element més a incorporar en la mirada d’aquesta obra.