Contemplar el segle XIX a través del retrat

El CaixaForum s’ha vestit de gala. Sedes, joies, plomes, xals, trajos, cortines vellutades que emmarquen el quadre i un posat estudiat per a ser immortalitzat. L’exposició El segle del retrat. Col·leccions del Museo del Prado. De la Il·lustració a la modernitat reuneix 173 peces provinents del fons de la pinacoteca nacional (excepte quatre peces cedides pel Museu Reina Sofia) amb obres mestres de Goya, Madrazo, Rosales, Sorolla, Fortuny, Martí Alsina, Nonell, Pinazo i Zuloaga, entre altres artistes. Una oportunitat única, no només per admirar obres de gran rellevància, sinó també per conèixer alguns dels principals noms de la societat decimonònica.

«El segle XIX és el segle del retrat perquè és també el segle de l’individualisme, fruit de la revolució francesa i les revolucions burgeses » assenyala Javier Barón, comissari de l’exposició i cap de conservació de pintura del segle XIX del Museu del Prado. La mostra és també un testimoni únic dels canvis que van patir les estructures econòmiques i socials, i la imatge pública, des dels darrers anys de la il·lustració fins els inicis del segle XX. De la casaca acolorida aristòcrata a la sobrietat del trajo, símbol de la irrupció del capitalisme.

El projecte és majúscul. Pràcticament el 50% de les obres han estat restaurades expressament per a la mostra i un nombre considerable surten del Prado per primera vegada, com el conegut bust de Goya que va inspirar l’estatueta dels premis cinematogràfics, esculpit pel català Mariano Benlliure. A banda dels llenços i les escultures, el retrat s’aborda des d’altres tècniques i manifestacions: fotografies, gravats, dibuixos, aquarel·les i estampes.

El retrat és també el gènere on s’estableix una relació més estreta i conflictiva amb l’objecte representat. L’artista té el repte de satisfer les demandes del client i a la vegada ser fidel a la pròpia personalitat, deixar la seva empremta. Aquesta tensió interessa particularment a Miguel Falomir, director del Museu del Prado. «En un retrat, el client té una opinió formada. Podem interessar-nos més o menys en la pintura, però tots tenim clar com volem veure’ns retratats», afirma Falomir, qui també recorda que amb el pas del temps, el protagonisme dels retrats l’acaba tenint l’artista. Tots coneixem Sorolla i pocs sabem qui era María de Figueroa, a qui el pintor va retratar vestida de menina quan era una nena. Potser no en sabem gaire, dels retratats, és cert. Però les persones que ens miren a través dels quadres i fotografies (moltes d’elles catalanes) ens obren enigmes i ens susciten preguntes.

Ells són ministres, banquers, pintors. Elles, senyores de ministres, senyores de banquers, senyores de pintors. Hi ha algunes excepcions, com l’enigmàtica fotografia d’una dona torera de qui no en sabem el nom, o el retrat a l’oli de la novel·lista i guionista de cinema britànica Elynor Glynt, figura popular de l’agitada Belle Époque a qui li devem el concepte d’it-girl. Les artistes femenines, encara que de manera tímida, també hi són presents: Luisa Kuntz, Nelly Harvey, Eva Aggerholm i Carlota Rosales Martínez de Pedrosa, de qui se’n pot admirar un retrat de la seva mare, la viuda del també pintor Eduardo Rosales.

Un dels encerts de la proposta és la seva concepció espacial, articulada a través d’un disseny immersiu amb sis sales temàtiques: des de la imatge del poder (presidida pel retrat de Goya del seu amic Gaspar Melchor de Jovellanos amb posat il·lustrat), fins les imatges de pintors al seu estudi que ens transporten als anys del gust per la representació dels ambients de treball i el col·leccionisme com a extensió de la personalitat de l’artista.

Entremig, una sala dedicada al retrat d’infants que mostra la importància d’aquest gènere alimentat per les idees de Rousseau que el romanticisme va recollir, dues sales dedicades a les identitats (femenina i masculina), una sala de retrats i autoretrats d’artistes (que acull un autoretrat de Goya del 1815), o les imatges d’escriptors, músics i actors en vetllades musicals a cases de personalitats de l’època. Crida l’atenció la sala dedicada al retrat de difunts, un gènere que va fer fortuna al segle XIX, on s’hi poden contemplar retrats jacents de Josep Nin, Manuel Poy Dalmau i Casimiro Sainz.

A banda de la divisió temàtica dels espais, l’exposició s’obre a altres possibilitats interpretatives transversals a través de tres itineraris que es poden seguir amb audioguies dedicades a la societat, les tècniques artístiques i la indumentària. Tot plegat permet visitar la mostra des de cinc aproximacions diferents que multipliquen les mirades dels visitants.

CaixaForum i el Museu del Prado mantenen una aliança estratègica des del 2011 que, fins ara, ha permès portar a Barcelona fins a cinc exposicions: Goya: llums i ombres (2012), La bellesa captiva: petits tresors del Museo del Prado (2014 – 2015), Velázquez i el Segle d’Or (2018 – 2019) i Art i Mite: els déus del Prado (2020 – 2021). La mostra dedicada al retrat, la cinquena que acull Barcelona, viatjarà després de la seva estada catalana -que finalitza el pròxim 4 de juny- a Saragossa, Sevilla, València i Palma de Mallorca. El treball minuciós de preparació de l’exposició i restauració de les obres s’ha recollit en un documental que es podrà veure a la plataforma digital gratuïta CaixaForum+ en els propers mesos.