Pedra seca, pedra viva

Un element característic del paisatge mediterrani és la presència de l’ús de la pedra seca o pedra en sec en la construcció de marges, barraques, forns, pous, tines, ponts, camins o sínies, que situem cronològicament en una època preindustrial en relació amb feines agrícoles i ramaderes, en l’explotació del bosc i en l’abastament d’aigua. Em ve al cap una sèrie anomenada Mediterrània, dirigida pel biòleg i ecòleg Ramon Folch i emesa per TV3 a finals dels anys 1980 que analitzava la relació entre l’home i el medi. I en recordo aquelles imatges tan típiques de feixes esglaonades, amb oliveres, vinyes i ametllers suportades per marges de pedra seca, és a dir, pedres col·locades sense cap aglutinant entre elles. Aquesta tècnica mil·lenària ha resistit amb el pas del temps i encara la podem contemplar en el medi rural, sovint abandonat i en què el bosc ha anat colonitzant antics conreus.

L’estudi i l’admiració de les construccions de pedra seca ha tingut en origen un seguiment més propi de la cultura excursionista, és a dir, d’aquelles persones que en el seu temps lliure exploren la natura i totes aquelles intervencions de l’home que han configurat paisatges humanitzats, fruit de l’aprofitament sostenible dels recursos naturals. Però amb els anys ha guanyat interès i reconeixement en nombroses entitats culturals i centres d’estudis connectats amb el món universitari fins al punt que la tècnica de la pedra seca va ser inscrita a la Llista Representativa del Patrimoni Cultura Immaterial de la UNESCO el 28 de novembre de 2018.

Actualment, al Palau Robert de Barcelona podem veure l’exposició Dues pedres. Paisatges persistents, una mostra dedicada a la pedra seca, promoguda per la Direcció General de Difusió amb la col·laboració de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya i produïda per l’Observatori del Paisatge de Catalunya. Comissariada pel director de l’Observatori, Pere Sala i Martí, i per Jordi Grau, Joan Reguant i Joan Nogué, la museografia és de Queralt Suau i el disseny gràfic, d’Opisso Studio.

L’exposició s’inicia amb la presentació de set paisatges catalans en què l’ús de la pedra seca hi és molt present, de nord a sud i de la costa a l’interior. A continuació, es desgranen vuit conceptes amb les característiques i valors que la defineixen: arreu, natural, recurs, mestratge, diversa, traça, respecte i vigent. Un vídeo amb l’arqueòleg Eudald Carbonell reforça el discurs de l’aprofitament ancestral i universal de la pedra. I per últim, a banda de l’interès creixent de la societat envers aquesta tècnica i els paisatges que se’n deriven també es constaten les iniciatives ciutadanes, acadèmiques i científiques que se centren en la seva recuperació i reconeixement, així com nous àmbits de formació professionals, com les escoles de margers.

En la relació de la pedra seca i la societat civil cal esmentar la base de dades col·laborativa Wikipedra, impulsada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya, que permet l’inventari i consulta d’elements i construccions de pedra seca. També és obligat l’esment de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura i Tradicional (APSAT), que engloba 36 entitats i diverses persones que treballen per la conservació i difusió de la pedra seca a Catalunya i que ja ha organitzat una dotzena de trobades de pedra seca dels territoris de parla catalana.

L’estiu passat vaig tenir ocasió de visitar l’exposició itinerant Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya produïda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura i Tradicional, per commemorar la declaració de la UNESCO i divulgar la tècnica constructiva de la pedra seca i el seu patrimoni associat. En l’àmbit normatiu de protecció d’aquest patrimoni cultural, podem destacar, entre d’altres, l’Acord del Departament de Cultura de la Generalitat, GOV/8/2018, de 12 de juny, pel qual es declararen Béns Culturals d’Interès Nacional (BCIN), en la categoria de zones d’interès etnològic, tretze conjunts de tines enmig de les vinyes que mereixen la seva visita, situats a diversos municipis de les valls del Montcau (Talamanca, Mura i el Pont de Vilomara i Rocafort), i de delimitació dels seus entorns de protecció.

Diuen que per conèixer un ofici s’ha d’haver provat, i el març de 2019 ho vaig poder experimentar en un curs de marges de pedra seca, de 18 hores, a Subirats (Alt Penedès), organitzat pel Celler Albet i Noya, amb dos mestres margeners de l’escola mallorquina, i puc assegurar alhora el gaudi i la dificultat d’aquell saborós tast. En l’àmbit de la meva recerca, recordo les restes d’antigues barraques de carboners, els marges de pedra seca que suportaven les carboneres al Montseny, per exemple, així com cal tenir present la recuperació de la memòria d’aquest ofici que se celebra cada any amb La carbonera de Forallac (Baix Empordà) i cada dos anys, amb La carbonera de Cànoves (Vallès Oriental). En ambdues es construeix una barraca de carboner.

Els que coneguin el món de la pedra seca i sobretot els que no la coneguin val la pena la posada en escena que s’ofereix en aquesta exposició, que ens connecta amb una autenticitat i una austeritat d’un temps i d’una manera de viure que, alhora, ens fa reflexionar engolits en les complexes concentracions urbanes on vivim la majoria d’humans.