No construir, infrahabitar, marxar

La sèrie The Architect, que es pot veure a Filmin, se situa en un futur relativament proper a Oslo i relata la història de la Julie, una arquitecta jove que tot i treballar en un despatx, es veu empesa a viure de forma irregular en una plaça de pàrquing subterrani que vesteix com pot per convertir-lo en un espai habitable. Malgrat que es tracta d’una pretesa distopia, la sèrie està farcida de situacions i casuístiques d’una versemblança cínica i desesperançadora que rebel·len el fracàs d’un dret fonamental com el de l’habitatge en una de les societats amb l’estat del benestar més pròsper del Vell Continent. Atès que la ciutat d’Oslo ja no disposa de superfície on construir nous blocs de pisos, la Julie acaba proposant la seva forma de vida com una alternativa convencional que s’integri dins de la pràctica arquitectònica i el mercat immobiliari.

El cas de The Architect s’emmarca dins d’un format de ficció qualificat com a comèdia degut a l’exageració descarnada de la situació que presenta i a l’estoïcisme absurd amb el que els personatges accepten i afronten la seva precarietat laboral i residencial. No obstant, si repassem l’actualitat local ens adonem que no estem gaire lluny de la realitat de la Julie. En matèria d’habitatge a Barcelona, han aparegut aquests dies una sèrie de titulars als diferents mitjans que ens submergeixen de cap a peus en el context d’aquesta paròdia nòrdica. Heus aquí un recull desendreçat d’alguns dels exemples més il·lustratius: El preu mitjà del lloguer s’enfila fins els 1.171 euros al mes el 2023, un augment del 10% respecte a l’any anterior; la firma de nous contractes de lloguer cau un 15.4% el 2023 i la taxa d’emancipació juvenil ho fa en un 41%; el número de pisos turístics s’ha multiplicat per quatre els tres últims anys; els promotors opten pel coallotjament per esquivar la llei d’Habitatge; el 36% dels pisos de lloguer de la ciutat de Barcelona pertanyen a Grans Tenidors; des de que es va fer efectiva la mesura del 30% d’habitatge social al 2018, només s’han incorporat 52 nous pisos; arriba el “house flipping”, el negoci de compra, reforma i venda exprés de pisos; el sector immobiliari encara el 2024 amb escassetat d’oferta i l’encariment de les hipoteques… La nit de nadal, una veïna de Barcelona es va suïcidar davant la imminència del seu desnonament. 

Ras i curt, el panorama és desolador. Barcelona, que històricament havia estat una ciutat residencial per a tothom, està virant cap a un model de ciutat selectiva on la seva població autòctona anirà perdent pes en detriment del sector terciari, els rics, els estrangers vinguts de països amb major poder adquisitiu i les grans societats privades que en molts casos són directament fons voltor. L’habitatge ha esdevingut l’actiu més estable i rendible per a l’especulació i tant se val si disposes d’un capital de milions d’euros per invertir com si has heretat un pis. Si posseeixes m2 de sostre tens la paella pel mànec i l’opció d’enriquir-te amb molt poc marge de risc i cap mena d’esforç.

La crisi de l’habitatge, amb Barcelona com a epicentre de tots els mals, s’agreuja amb l’escalada del preu mitjà del lloguer, superior al Salari Mínim Interprofessional, i amb el fracàs definitiu de la mesura que obligava a construir el 30% de lloguer social en les noves promocions.   

A Barcelona recentment es considera gran tenidor tot aquell propietari que tingui més de cinc propietats. És evident que les diferències són palmàries si comprarem una empresa privada que gestiona desenes d’edificis de pisos amb una persona física que té mitja dotzena d’apartaments al seu nom. Tanmateix, ens trobem en una tessitura on el petit propietari actua molt sovint amb la mentalitat de l’empresari que basa el seu negoci en l’aspiració del màxim benefici arran d’especular amb immobles sense tenir en compte el context cultural i social de la ciutat on opera. Ara mateix, la majoria de les noves promocions d’habitatge (en totes les seves versions) que s’executen a Barcelona no responen a cobrir les necessitats ni les possibilitats del perfil d’un ciutadà mig amb un rang salarial ajustat a l’àmbit nacional. L’habitatge és un bé tan escàs, demandat i lucratiu que per molt que s’escali el seu preu sempre hi haurà algun postor amb prou liquiditat que voldrà adquirir-lo. La màxima liberal que diu que el mercat per si sol es regula s’ha de matisar d’ara en endavant quan parlem d’habitatge i afegir que es regula entre un col·lectiu d’elits econòmiques. La classe mitjana ja fa anys que està desapareixent, dissipada entre dos pols molt distanciats en què n’hi ha un que s’enforteix a base de tiranitzar i sotmetre l’altre.

L’emergència en habitatge que vivim és tan estructural i generalitzada que seria ingenu intentar trobar un únic responsable. Des de l’administració pública fa anys que no s’ha fet la feina i, malgrat que seguim emmirallant-nos i citant el paradigma de Viena i el seu 25% d’habitatge públic, aquí no hem estat capaços ni de superar el 2% desprès de dos mandats d’una alcaldessa que va arribar amb el problema de l’habitatge com a bandera del seu programa polític. En quant als responsables de la construcció de nous habitatges de l’àmbit privat, sempre que es fan taules rodones o entrevistes acaben remetent al mateix tòpic per exculpar-se: la manca de la col·laboració público-privada. Hom podria pensar que aquesta relació s’explica amb mesures com les que obligava a cedir un 30% dels habitatges de les noves promocions a habitatge social però en realitat es tracta de tot el contrari. Els grups inversos i els grans promotors, lluny de voler cooperar amb l’administració davant de la crisi habitacional de la ciutat, han criticat durament aquesta norma i de fet se l’han saltat amb tota mena d’estratègies evasives. Per a ells, aquesta simbiosi amb l’àmbit públic rau en l’estabilitat del marc normatiu i jurídic sempre i quan impliqui que els hi posin una catifa vermella. Tampoc cal abraçar el liberalisme sense cap reserva per entendre que l’atracció de capital, ja bé sigui nacional o estranger, per construir a casa nostra i augmentar el parc d’habitatge pot ajudar a pal·liar l’emergència actual però hi ha prou motius que conviden a la desconfiança sempre que fan aquest tipus de proclames.

A Barcelona veiem com avui en dia la majoria de nous edificis que s’han aixecat no són perquè hi visquin famílies. Ja bé sigui per les reticències a cedir el 30% o per la manca de sòl destinat a aquest ús, els últims anys han proliferat oficines i edificis amb formes residencials que s’adeqüen a qualificacions urbanístiques diverses. Això últim es mal-anomena “coallotjament” i engloba residències d’estudiants, de gent gran o altres fórmules similars on es proposa una unitat mínima individual i espais compartits. Es tracta d’una tendència que, rere una pàtina moderna i innovadora, minimitza la concepció del que és un habitatge digne i ben equipat. Només cal entrar a les webs d’algunes de les noves residències d’estudiants que s’han construït per constatar com, després de topar amb una pàgina de benvinguda amb la paraula “Barcelona” ben gran i fotos del trencadís de Gaudí molt saturat, s’ofereixen habitacions per 1.200€ al mes. Podent llogar habitacions per aquest preu a joves estrangers que van i venen, per què haurien d’invertir els seus diners en fer pisos convencionals que es lloguessin per un preu més baix?

Per contra, tenim el cas del petit-gran tenidor que, com deia, imita el gran de debò i intenta fer de les seves propietats un negoci que competeixi a la mateixa lliga. Imaginem un ciutadà de Barcelona que posseeix un parell de propietats verticals que va heretar d’un avantpassat espavilat més algun altre pis que ha anat comprant amb les plusvàlues que obtenia i que de cop pensa: per què no convertir en pisos turístics tots els d’aquella finca que en una setmana em pagaran més que en un mes o per què hauria de renovar-li el contracte a aquell arrendatari si li puc apujar el preu un 50% al seu pis i segur que algun expat me’l llogarà igualment? De les propietats que algú de la seva família va comprar gràcies als guanys de la seva feina ell n’ha fet la seva ocupació laboral plena, s’ha convertit en un rendista sense cap consciència social o col·lectiva de ciutat i quan detecta que s’obre la veda del mercat, s’apunta al joc de l’especulació i parasita la ciutat com fan els fons estrangers que no hi tenen cap arrelament ni tampoc la més mínima intenció d’establir-lo.

A vegades aquests petits-grans tenidors somiquen perquè se’ls compara amb els altres o remeten contra fenòmens com l’okupació o els impagaments davant dels quals es troben desprotegits. Cal recordar que el 98% de les okupacions s’efectuen en pisos buits i en aquest 2% restant es desallotgen immediatament en l’amplíssima majoria. Fins fa uns mesos, llogar un pis a Barcelona era l’únic negoci del món pel qual l’empresari (propietari) rebia uns diners pel seu producte que no implicava haver de reinvertir ni un sol cèntim perquè tingués continuïtat. Quan s’efectuava un nou contracte, es donava la delirant situació que era el nou inquilí qui havia de pagar el cost de la gestió immobiliària. La nova Llei de l’Habitatge del maig del 2023 ho ha modificat i a l’actualitat el propietari, en tant que és el client que es beneficia dels serveis immobiliaris, és qui ha de pagar la despesa. En la mateixa línia, clàusules a contractes d’arrendament que obliguen el llogater a haver de pintar un pis abans d’abandonar-lo són imposicions abusives que no recull cap normativa i que, si ho pensem fredament, es fonamenten en un desequilibri repugnant.

Sovint recordo les paraules del professor d’urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona Álex Giménez que repetia constantment: “Si la ciutat és una paella, l’habitatge és l’arròs”. Des de l’èxit olímpic i l’exportació del Model Barcelona (degradat fa anys en Marca), a casa nostra portem dècades més pendents de la closca i la guarnició. L’alcalde Collboni s’ha mostrat preocupat pel tema de l’habitatge i al setembre va constituir un nou òrgan consultiu en aquesta matèria. De moment, opta per no retirar el 30% d’habitatge protegit actual, tot i que crítica la mesura. Com amb tota la resta dels punts del seu programa polític, costa saber amb certesa quin és el seu posicionament més enllà del tacticisme polític. El que és segur, és que reviure la nostàlgia d’una Barcelona passada millor no solucionarà un problema que fa anys que s’agreuja i que ha començat a fer metàstasi per tota l’Àrea Metropolitana. No s’està construint prou, la qualitat del mercat d’habitatge és devalua i s’empobreix l’imaginari del que ha de ser un lloc digne on viure. Per últim, les famílies de tota la vida, els joves que s’emancipen, les parelles que tenen fills, els nouvinguts i en general el gran gruix de la classe treballadora es veu obligada a marxar si no vol viure en l’austeritat més absoluta i en l’ofec econòmic perenne.