Flat white

El meu bar de cafè i birra ha tancat. Arribo justa a la feina, així que no tinc gaire marge de maniobra. La meva ruta creua tot l’Eixample en línia recta. Però aleshores el veig. Un cartell gran, immens, especialment per un establiment que no fa ni mig xamfrà. Al rètol s’hi llegeix “coffee” en majúscules d’estil auster. Sospito que la clientela habitual apreciarà la tria de la tipografia, però jo només en puc intuir certa ironia. El local encara no porta un any obert, i la veritat és que m’he esforçat a no entrar-hi. Avui, com cada dia, està ple. Els terres són d’hidràulica i té sostres alts decorats amb motius florals, tots pintats de blanc i gris clar. Com que no hi ha taules, la gent seu a l’ampit de la finestra, a dins i fora del local. Vull pensar que la incomoditat forma part de l’experiència. Pràcticament tot l’espai l’ocupen les dues grans barres en forma de ela. Una, amb una màquina de fer cafè de dimensions industrials; a l’altra, s’hi exposa una selecció de pastes deformades per la mirada de l’iPhone i internet. Aquí, el croissant és un bony farcit de crema de te matcha, les galetes semblen plats de cartó i la recomanació del dia és una fila de cargols monstruosos supurant líquid blanc, a 4,50 la unitat. Em sembla car, penso, però què no donaria jo, per un entrepà de fuet. Mentre espero el meu torn, entre dues tiktokers que narren la visita a la càmera, llegeixo la carta. És en anglès. El local ofereix macchiato, flat white, black, capuccino i, per sorpresa meva, “cortado”. No sé si és un gest amable cap a una ciutat malinterpretada o un exotisme que ens ha de fer importants.

I per molt que creguis que has fet el gran negoci, si no tens producte, ni tan sols et vens, et regales, i després ja és massa tard, no et queda res per ser.

Finalment, surto del local amb un flat white i tres euros menys al banc. El cafè és àcid, afruitat. La varietat de la setmana. Tant per tant, podria haver esmorzat un mojito. Galopant Eixample avall em pregunto si es pot parlar de gentrificació en un barri benestant. Al final, els diners són diners i com a molt canvien de mans —o de generació, o de passaport—, però trobo irònic que l’especulació comenci a rosegar també l’imaginari fantàstic de la burgesia catalana. És absurd que en l’era de l’hiperestetització s’hagi deixat perdre, tan aviat, l’opció d’exaltar tot el llegat del dinou i el vint més enllà del turisme, i que ara no en quedi ni això. Al capdavall, el nostre Madrileño podria haver estat Teresa Valldaura. Desfilant amb el meu flat white entre locals de “smash burguer”, “french toast”, “bagels” i encara més cafeteries que prefereixen ser “coffee shops” penso com és possible que aquest desfici per preservar-se els hagi portat a perdre’s del tot. Ben aviat, el Quadrat d’Or serà exactament igual que qualsevol altre barri del món. El descontrol té un punt còmic. Fa gràcia que les superilles s’hagin convertit ràpidament en el passeig del brunch. Que la Casa Batlló a les nits faci un show com el que veus al castell de Disneyland quan és hora de tancar. O que puguis obrir Idealista sabent que les façanes modernistes només fan d’esquer, que són closques de pisos partits i esquarterats perquè cap fill es quedés sense llogar, diminuts conceptes oberts de contracte de curta estada. Tots pintats de blanc i gris clar.

Fa uns dies, veient Poor Things (Yorgos Lanthimos, 2023) no podia evitar pensar en la ciutat. Creia, pobreta, que entre la cabellera de Stone i aquelles mànigues estarrufades hi hauria La Pedrera, que entre París i Portugal encara hi sortiríem nosaltres a les Rambles saludant. Admeto que la fantasia steampunk modernista de la dissenyadora Holly Waddington em va pessigar un nervi que encara sento, i que vaig trobar en mi una mena d’orgull i de “jo” que no m’havia inspirat ni tan sols aquell humorista alemany. Tinc una ciutat bonica. Potser no és meva, però jo soc seva. L’autoestima comença per saber què vols. Després, potser, et preguntes qui ets. Durant l’últim any s’ha escrit sobre l’èxode de Barcelona i s’han exaltat paisatges i realitats que li són llunyans, deixant la capital per perduda. Ningú sap quin és el problema de Barcelona perquè ni Barcelona mateixa no sap què vol ser. I per molt que creguis que has fet el gran negoci, si no tens producte, ni tan sols et vens, et regales, i després ja és massa tard, no et queda res per ser. Per sort, la passejada s’acaba. Quan per fi arribo al carrer Casp, llenço el flat white a una paperera, però abans d’entrar a la feina em fico a una franquícia de baix preu per comprar-me un cafè amb llet.