Domènech i Montaner, l’arquitecte intel·lectual

En commemoració de l’Any Domènech i Montaner, la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Barcelona, acull l’exposició El llegat de Domènech i Montaner, que es podrà visitar fins al 17 de setembre. Comissariada pel seu besnet Lluís Domènech i Girbau, compta amb el disseny expositiu de Carolina Casajuana i Carles Garí, que han proposat una estructura de suport per al centenar i mig d’obres exposades que pot ser fàcilment desmuntat i transportat a un altre lloc. S’exposa una selecció dels dibuixos originals de l’obra arquitectònica i urbanística de Domènech i Montaner i també un recull dels estudis que va realitzar sobre dos temes que l’obsessionaren al llarg de la seva carrera: l’heràldica i l’art romànic. Destaquen esbossos i plànols amb una varietat d’escala del tot inusual:  planejaments urbans amb una mirada general de ciutat, detalls decoratius amb aquarel·la a mida real o perspectives a llapis d’una expressivitat i un domini en el traç dignes d’un virtuós. Aquesta transversalitat a l’hora d’abordar la representació de l’arquitectura ens permet copsar el talent únic de l’arquitecte, conegut principalment per llegar a la ciutat de Barcelona les icones més celebres del modernisme. 

A la inauguració de la mostra, celebrada a la sala d’actes del COAC el passat dijous 22 de juny, es va evidenciar la combinatòria genial que Domènech i Montaner va desenvolupar entre la forma, la funció i la simbologia, fent de la construcció el motiu estètic resultant. Aquesta capacitat de fer de les arts decoratives i de la tècnica constructiva un tot queda palesa en l’esperit dels dibuixos que s’exposen i és un dels valors més rellevants de la seva arquitectura i del modernisme més exquisit. No obstant, l’acte va voler reivindicar una de les facetes de l’arquitecte que ha estat pràcticament ignorada fins cent anys després de la seva mort: la de l’intel·lectual versàtil que va marcar el canvi d’una època i que va treballar de forma pluridisciplinària amb la vocació clara i persistent de construir una identitat i una consciència nacional catalana. Domènech i Girbau va voler assenyalar aquest silenci centenari al voltant de la figura del seu besavi, que no s’ha revertit amb una “gran exposició” tot i que sí que s’han organitzat diverses mostres més contingudes i cicles monogràfics. Domènech i Montaner va quedar proscrit al final de la seva vida per la irrupció i la confrontació noucentista i, anys després, la seva figura va ser sepultada i oblidada intencionadament per la dictadura franquista. No va ser fins fa 50 anys que van aparèixer els primers escrits que recuperaven el personatge de la mà dels arquitectes Josep Maria Sostres i Oriol Bohigas. Domènech i Girbau va introduir algunes pinzellades més sobre el Domènech i Montaner no arquitecte i va donar pas a l’historiador, catedràtic emèrit de la Autònoma i actual president de la Acadèmia de Bones Lletres Borja de Riquer que va aprofundir, amb tot luxe de detall, en la magnitud del prohom al marge de l’arquitectura.

A diferència de Gaudí, que no va prodigar una vida pública i intel·lectual, Domènech i Muntaner va ser un pensador generós, compromès amb la cultura i la política del seu país.

La ponència de Riquer va pentinar magistralment tota la vida pública de Domènech i Montaner, descobrint una eminència cultural amb una activitat política i cívica frenètica que no es comprèn com va poder compaginar amb la seva pràctica com a arquitecte. Editor, historiador, escriptor i militant del catalanisme, Domènech i Montaner va arribar a ser diputat a les Corts de Madrid, director en diverses ocasions de l’Ateneu Barcelonès, director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona al llarg de més de vint anys, membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la de Belles Arts de Madrid, President dels Jocs Florals de Barcelona… i tants altres càrrecs, que permeten afirmar que cap català del seu temps va ser honorat amb tanta quantitat i diversitat.

Amb només trenta anys, l’any 1879, Domènech i Montaner va escriure l’article “En busca d’una arquitectura nacional”, on reflexionava sobre el caràcter de l’arquitectura catalana dins de la societat contemporània i la relacionava amb el seu passat històric i polític. Aquesta visió per conjugar diferents àmbits aliens a l’arquitectura amb la pròpia disciplina, el va posar en sintonia amb el sorgiment de la figura de l’intel·lectual que va tenir lloc arreu d’Europa a finals del segle XIX.  Es tractava de professionals de diferents branques del món de la cultura i les arts, que a part de la seva feina específica, escrivien i teoritzaven al voltant de les dinàmiques concretes dels temps que vivien. Aquests intel·lectuals van esdevenir els nous “clergues laics” per la capacitat de seguiment moral i de pensament que despertaven. Domènech i Montaner, segons Riquer, va encarnar com ningú aquest perfil híbrid i ho va fer a més a més a cavall de tres èpoques: la renaixença, el modernisme i el noucentisme.

A diferència de Gaudí, que no va prodigar una vida pública i intel·lectual i que va viure reclòs amb les seves obsessions com ho va ser, per exemple, la Sagrada Família, Domènech i Muntaner va ser un pensador generós, compromès amb la cultura i la política del seu país, en contacte estret amb escriptors destacats de l’època, com el seu amic íntim Àngel Guimerà, Joan Maragall o Narcís Oller i amb una tasca encomiable com a docent que destaca pels viatges que va fer als Pirineus amb els estudiants de l’Escola d’Arquitectura per assentar les bases del passat romànic de Catalunya. Riquer també va recordar les dificultats i l’amargor del tram final de la seva vida marcada per les desavinences polítiques amb Cambó i la Lliga Regionalista, l’enemistat que el va confrontar arran d’un conflicte personal amb Puig i Cadafalch i l’oposició del noucentisme que es va dedicar a atacar i desprestigiar la seva obra amb expressions com “El Palau de la quincalla catalana”.

Riquer va desplegar el llegat polièdric de Domènech i Montaner, que va morir el 1923 en un context històric i social totalment allunyat dels anys d’esplendor que va viure arran de l’Exposició Universal de 1888, efemèride que el va catapultar com un dels arquitectes claus de la seva època. En paral·lel, la seva recerca teòrica ens han permès reconstruir la genealogia de l’arquitectura catalana des del segle XII fins els nostres dies, passant, és clar, per les dècades glorioses en les que es va construir l’obra que ell mateix va projectar. Com a anècdota, en l’anàlisi del perfil polític de Domènech i Montaner, es van citar algunes idees com “concert econòmic”, “administració amb més competències”, “catalanitzar el republicanisme” o  “convertir Barcelona en una ciutat catalana i puntera a Europa, lluny dels obstacles de Madrid”. Cadascú que tregui les seves conclusions…, ara bé, en matèria purament arquitectònica, no us perdeu l’exposició del COAC i pareu especial atenció al document inèdit de gran format que s’exposa a la planta del vestíbul on l’arquitecte proposava una reforma del centre de Barcelona amb la irrupció de la Gran Via de Pere el Gran.