Barcelona, capitalitat i capital

La bona Arquitectura és aquella que s’explica sense paraules, aquella que ve explicada pel Lloc on està situada, aquella que un cop l’observes amb serenor comences a veure com les decisions preses per l’arquitecte/a cerquen l’equilibri i l’harmonia per tal de millorar l’espai en que se situen.

Ahir l’Ajuntament de Barcelona va triar, igual que el president de la Generalitat va fer pel seu discurs de Nadal, el dipòsit del Rei Martí per presentar els eixos i objectius principals de la Capitalitat de l’Arquitectura de l’any 2026. Un lloc ple d’aquesta Arquitectura que parla sense paraules, que representa el punt de trobada entre el nostre patrimoni i els reptes climàtics actuals i futurs, un missatge compartit entre administracions i entre el gruix de la societat civil organitzada.

El consistori representat per l’Alcade i la seva arquitecta en cap, no estava sol, venia acompanyat del president del comitè mixt UNESCO-Unió Internacional d’Arquitectes (UIA), en Dominique Perrault que va lloar Barcelona com a exemple del que és i ha estat com a ciutat implicada en la bona Arquitectura.

L’arquitecta en cap, Maria Buhigas va expressar els objectius principals de la capitalitat: la divulgació dels valors i de la capacitat transformadora de l’arquitectura i l’urbanisme, la promoció de l’arquitectura i el patrimoni de la ciutat i del país,  la coralitat de treballar amb xarxa ,  oberta per la voluntat d’implicar a tothom, i la voluntat de deixar un llegat. Tot això passarà de Santa Eulàlia a Santa Llúcia, en paral·lel al Congrés de la UIA i coordinat per una oficina tècnica des de la Fundació Mies. 

La voluntat del consistori és que la Capitalitat de l’Arquitectura arribi als 10 districtes de la ciutat, però com a Capital del país, hem d’aspirar que aquesta es multipliqui i arribi arreu del territori de Catalunya. Barcelona, com a capital que és, sempre ha estat a la avantguarda de l’Arquitectura, i ha estat mirall per molts i moltes arquitectes de la resta del país, però també mai ha estat sola, i no s’entendria aquesta Arquitectura Catalana sense una xarxa de ciutats, i monuments que l’han acompanyat arreu del territori. Des del Romànic del Pirineu, el Gòtic de la Seu Vella o dels monestirs cistercencs, el renaixement dels Reals Col·legis de Tortosa, del modernisme de Reus i de les catedrals del vi, les barraques vernacles de pedra seca del Camp, les colònies tèxtils del s.XIX, del Govern Civil d’Alejandro de la Sota, de l’arquitectura garrotxina dels Pritzker RCR  o de la gran petita arquitectura actual que pobla tot el territori català. Per tant  l’Arquitectura Catalana ja fa temps que ha saltat els límits de Barcelona i ha sembrat tot el país, per això hem d’aspirar que aquest Congrés i aquesta Capitalitat ens ajudin a posar-la en valor i a donar conèixer-la al món.