Aprendre a pentinar les oliveres

Hi ha una frase que tots els mestres repeteixen quan parlen de sostenibilitat a l’escola: “Hem de cuidar el planeta per no deixar sense recursos a les generacions que venen!”. Els docents s’esforcen per fer entendre als alumnes que els nostres descendents han de poder gaudir del planeta tant com ho hem fet nosaltres. El nostre llegat importa, venen a dir. L’educació en termes de sostenibilitat és essencial per formar adults ecològicament responsables. Per això és motiu de celebració que, el passat 27 i 28 d’octubre, la Fundació Carulla tornés a celebrar el Festival d’Educació per la Sostenibilitat [FES] al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

El [FES] es divideix en dues jornades diferents: el [FES] professional, dirigit a docents i centres educatius, i el [FES] familiar, pensat pels infants i el públic familiar. Les dues jornades se celebren amb l’objectiu de donar a conèixer noves propostes pedagògiques i culturals que eduquin en sostenibilitat. “Hem consolidat el FES com a espai de trobada d’una comunitat educativa ampliada: pares, mestres, artistes… que creuen en el potencial de l’educació i la cultura per transformar les maneres de viure”, diu Gemma Carbó, directora del Museu de la Vida Rural.

El [FES] Familiar és un festival dirigit al públic infantil que ofereix una extensa programació d’activitats, tallers i espectacles per treballar la temàtica de la sostenibilitat de manera lúdica i distesa. Ja fa temps que el Museu de la Vida Rural treballa per incorporar una nova narrativa museística basada en les relacions que s’estableixen entre el món rural i la sostenibilitat. I és que aquest museu és el lloc de trobada ideal per aquests dos conceptes. Tot i que sigui un clixé, no es pot negar que per entendre el món que ara habitem, primer hem de conèixer el món d’on venim. Conèixer la forma de viure dels nostres avantpassats i la seva manera que tenien de relacionar-se amb la terra ens ajuda a educar la mirada envers el nostre present i el nostre futur i ens fa més conscients de l’espai natural que ocupem i de la necessitat de tenir-ne cura per conservar-lo.

Ara bé, com expliquem tot això als infants? La millor manera de connectar amb els més petits és a través del joc. I això és el que fa el Museu de la Vida Rural. El primer que vaig pensar quan vaig arribar al festival és que mai havia vist un museu tan ple de vida. Les famílies i els infants ocupaven tots els espais participant en els tallers, rodant dalt de la nòria ecològica Belle Roue o gaudint dels tradicionals jocs de l’auca, fets majoritàriament d’elements naturals. El primer espectacle de la jornada va ser el contacontes titulat La revolta climàtica dels contes, a càrrec de la CIA Vivim del cuentu. En aquest espectacle els personatges dels contes més tradicionals explicaven de manera còmica als infants què és el canvi climàtic i què hem de fer per preservar el medi.

Totes les activitats programades compartien una característica: els objectes rurals de la col·lecció permanent del museu i la seva història servien de fons per conscienciar els infants sobre l’estat d’alerta ambiental en què ens trobem. Això ho vaig descobrir assistint a alguns dels tallers. El primer taller en què vaig participar va ser Relats arrelats, que consistia en un itinerari teatralitzat per diverses zones del museu, com l’hort o el safareig. En aquest itinerari, els infants, transformats en els mateixos protagonistes de la història, descobrien com eren els oficis més tradicionals, alhora que aprenien a estimar la terra que llauraven els seus avis -que és la mateixa que veuen cada dia per la finestra. La dinamitzadora del taller embolcallava el relat del recorregut amb històries i dites tradicionals que acabaven d’arrodonir l’experiència dels infants i de les famílies que els acompanyaven.

El segon taller en què vaig participar va ser L’aigua en joc. Avui parlar d’aigua és sinònim de parlar de sostenibilitat. Educar els infants en l’ús i la importància de l’aigua és més urgent que mai a causa de la sequera que patim. A L’aigua en joc vam haver de cooperar, seguint les instruccions de la dinamitzadora, per crear el so d’una tempesta utilitzant instruments com el pal de pluja, el xilofon o unes maraques. Seguidament, vam recórrer diverses sales del museu aturant-nos en aquells elements del món rural relacionats amb l’aigua per reflexionar sobre quin ús es fa d’aquest bé en l’actualitat. 

“Proveir-se d’aigua, feina de dona”. Aquesta és la cita amb la qual comença les Dones d’aigua, un itinerari autoguiat que vaig fer seguint la pista de diferents QR repartits per diverses zones del museu. La ruta de les Dones d’aigua va ser una de les novetats que el museu va inaugurar amb motiu del [FES]. Aquest recorregut didàctic fa servirla col·lecció permanent del museu per explicar la història de totes aquelles dones que havien d’anar diàriament a buscar l’aigua que necessitaven per fer les tasques domèstiques. Les explicacions es complementaven amb recursos com fotografies antigues, dites, llegendes o reptes.

La visita al [FES] també va ser una oportunitat per visitar l’exposició temporal Tros de dona que, seguint la mateixa línia que l’itinerari de les Dones d’Aigua, posa en valor la tasca de les dones en el món rural. Les activitats del matí van finalitzar amb un dels moments més esperats del festival, el concert del grup de música Xiula!

El [FES] no és només un festival de sostenibilitat que se celebra un cop l’any, sinó que també és un esdeveniment essencial per entendre amb més profunditat la narrativa del Museu de la Vida Rural i dels objectes que preserva en la seva col·lecció. Des de la Fundació Carulla són capaços de donar context a totes i cadascuna de les peces de la col·lecció del museu, fugint del risc que el visitant no entengui la funció d’allò que s’exposa. L’ampli ventall de recursos que ofereixen, molts dels quals estan disponibles durant tot l’any, fan que el públic connecti de manera genuïna amb la història de tot un territori. Des de l’avi que seia davant del projector observant amb deteniment com es pentinen les oliveres, fins a l’infant que descobreix per primera vegada la duresa de les feines del camp. Tots provenim de la mateixa terra i tots hem d’aprendre a estimar-la i, sobretot, a cuidar-la.