A propòsit de l’exposició Miró-Picasso

L’exposició Miró-Picasso res no ha d’envejar a les grans mostres a nivell internacional que acullen les principals ciutats del món. En els últims anys s’han celebrat diverses exposicions que confrontaven a Picasso amb algun dels seus col·legues (va inaugurar la sèrie l’excel·lent Matisse-Picasso, que es va celebrar en la Tate Modern, el Grand Palais i el MOMA entre 2002 i 2003), però mai Miró-Picasso. Barcelona era el lloc propici per acollir Miró-Picasso perquè és l’única ciutat del món que té un museu dedicat a Picasso i un altre a Miró, per la generositat dels dos artistes amb Barcelona. En qualsevol cas, el fet que l’exposició hagi estat comissariada per professionals de les dues institucions, una cosa sorprenentment poc freqüent en els nostres museus en els últims anys, em brinda l’oportunitat de fer un breu comentari des del punt de vista d’una de conservadora de museu, activitat a la qual he dedicat la meva vida professional.

Fer una bona exposició Miró-Picasso era una aposta arriscada; tal vegada per això no s’havia fet fins ara. Picasso i Miró, dues figures fonamentals de l’art del segle XX, van compartir amistat i devoció incondicional per Barcelona, però els seus llenguatges plàstics són radicalment diferents. A més, quan Joan Miró va conèixer Pablo Picasso, dotze anys més gran que ell, Picasso era ja un artista consagrat. D’aquí ve que presentar-los conjuntament no fos gens fàcil. A més, es donava la circumstància que des d’un principi la mostra es va concebre com una col·laboració entre el Museu Picasso i la Fundació Miró i, en conseqüència, havia de repartir-se entre aquestes dues seus, un exercici molt complicat si es vol evitar que una d’elles resulti perjudicada o, en tot cas, sigui depenent o subsidiària de l’altra. Per tant, podia haver-se caigut en opcions més fàcils com, per exemple, reunir peces més o menys rellevants de Picasso i de Miró sense més criteri que l’autoria, de manera que l’esforç s’hagués limitat, que no és poc, a aconseguir els préstecs de les obres i a repartir-les hàbilment entre les dues institucions. O bé, donar a cada artista el protagonisme en el seu museu i deixar l’altre de mer comparsa. Tenint en compte la rellevància dels dos protagonistes, en els dos casos l’èxit estava garantit i els visitants haurien sortit satisfets del banquet.

Cristina Mendoza reivindica el conservador com a figura capital d’una institució museística.

No obstant això, les autores del projecte (Margarida Cortadella i Elena Llorens, del Museu Picasso, i Teresa Montaner i Sònia Villegas, de la Fundació Miró) han triat el camí més complicat: donar el mateix protagonisme als dos artistes en les dues seus, penjar obres cabdals de Picasso i de Miró en tots dos museus, unir i relacionar allò aparentment diferent i aconseguir que les dues exposicions resultin autònomes i alhora complementàries. En el llenguatge circense això es diu el triple salt mortal. Cal no oblidar que, encara que una mostra va acompanyada i recolzada pels assajos del catàleg, el seu discurs expositiu inevitablement ha de pivotar sobre les obres exhibides. Per tant, la selecció de les peces i la seva posterior disposició a les sales són l’únic mitjà per armar un relat, que ha de ser comprensible i instructiu per als visitants. Les comissàries d’aquesta exposició han estat capaces de traçar aquest camí amb absoluta objectivitat, defugint tot protagonisme personal i movent la tramoia de manera determinant, però donant només veu als artistes. No puc estendre’m aquí a detallar els set àmbits de l’exposició comuns en les dues institucions el contingut dels quals les comissàries han diversificat de manera hàbil i instructiva entre els dos museus amb el risc que això comportava. No obstant això, han aconseguit no solament evitar la repetició de temes en una i altra seu de l’exposició, sinó també que el visitant no perdi el fil narratiu. Per a mostra, un botó. L’àmbit “Temps de Guerra” es reparteix entre la Fundació Miró, que acull les obres que els dos artistes van fer entorn a la Guerra Civil Espanyola i el Museu Picasso, que acull les peces relatives a la Segona Guerra Mundial.

Resoldre els problemes que sorgeixen durant l’execució d’un projecte com aquest no és tasca fàcil, especialment si les decisions que cal prendre s’han de consensuar entre quatre persones adscrites a institucions diferents. Hauria estat comprensible que les unes i les altres haguessin escombrat per a les seves cases respectives, però no ha estat així, sinó que, en un exercici de professionalitat i de zel institucional encomiables, han defensat un projecte global que posa en peu d’igualtat tots dos artistes i, en conseqüència, beneficia, també per igual, les dues seus implicades.

Aquest és un dels grans mèrits d’aquesta exposició al qual no és en absolut aliè l’ofici de les quatre comissàries. D’aquí la meva reivindicació del conservador de museus com a figura capital d’una institució museística. Una afirmació que podria semblar òbvia si no fos perquè, aquí i ara, sovint no ocupa el lloc que exigiria la bona marxa d’un museu.