Per molts anys, Cantiga

14.06.2012

Enguany la Coral Cantiga compleix mig segle de vida. Aquest cap de setmana hi ha una celebració especial dels cinquanta anys en el marc de la Festa Major dels Lluïsos de Gràcia. Des de Núvol els felicitem i ens sumem a la celebració publicant l’edició digital de La tonalitat de l’infinit, lla cantata d’Enric Casasses i Feliu Gasull.

Encara recordo el dia que Cantiga va celebrar els seus primers vint anys. Ara fa justament 30 anys que la Coral Cantiga i el Cor Montserrat de Terrassa van unir les seves veus per fer el Messies de Händel amb la Camerata Instrumental de Catalunya. Van convidar Laszló Heltay, un director hongarès afincat a Londres, a dirigir els dos primers concerts, a Barcelona i a Terrassa. L’Edmon Colomer, aleshores director de Cantiga, va dirigir els altres concerts que es van fer posteriorment i Joan Casals, director del Cor Montserrat, va estar sempre a l’orgue. Recordo especialment el concert que es va fer al Palau de la Música. Era un diumenge de maig i aquella tarda la Reial Societat havia de guanyar la Lliga. Jo era un nen.

Ens va tocar seure al segon pis del Palau. La meva mare cantava al Cor Montserrat. Hi havia pogut entrar perquè reunia dues condicions. La primera, tenir prou condicions vocals. La segona, portar un acompanyant masculí, perquè ja se sap que als cors sempre hi ha dèficit d’homes. Va convèncer un oncle meu, el Jaume Garcia Palou, perquè també hi entrés.

El concert del Palau va ser impressionant. L’oncle Jaume ens va advertir, a mi i als meus cosins, que el final de la segona part, que es tanca amb el cant de l’Al·leluia, era apoteòsica. I que havíem d’aplaudir molt fort. Érem nens, i ell devia pensar que seria l’únic moment de tot el concert en què ens podríem desfogar. Vam esperar amb candeletes aquell moment ‘apoteòsic’. Per apoteòsic havíem entès que havíem d’aplaudir amb fervor, però també abans que ningú. I en arribar el moment que els cors enfilaven les serralades de l’Al·leluia, amb aquelles pujades i baixades, ens vam donar cops de colze entre nosaltres per avisar-nos que havíem d’estar molt atents per aplaudir.  I quan finalment els cors van clavar els quatre al·leluies i van fer la pausa ampla per agafar aire i encarar l’últim al·leluia de cloenda, aquella pausa magnífica que ho deixa tot suspès “com un esglai que es reté de caure a terra”, aleshores vam entendre aquell silenci com un senyal inequívoc que havia arribat el nostre moment. No cal que continui, oi?

Després del concert del Palau, la Cantiga i el cor Montserrat encara van fer altres concerts. El dia que van anar a Girona, el director, l’Edmon Colomer, es va oblidar les partitures a Barcelona. Un savi despistat. Quan se’n va adonar ja no hi havia marge ni temps per anar-los a buscar. En aquella època tampoc no hi havia, com ara, serveis de missatgeria exprés. Van haver de suspendre el concert cinc minuts abans de l’hora, quan ja tenien el teatre Municipal de Girona ple de gent. Aquell cap de setmana era un pont de quatre dies, però a Girona hi havia prou públic per omplir el teatre. L’endemà el Diari de Girona publicava en primera plana una foto del teatre ple de gom a gom amb un peu de foto que deia: “Gran èxit del Messies al Teatre Municipal”. Sí, el fotògraf potser hi havia anat, però el crític se n’havia anat de pont.

Deu dies més tard van tornar a Girona a fer el concert. Aquest cop va ser apoteòsic.

@puigtobella