T’estimo, però marxo

Ella està asseguda a la tauleta de fusta que hi ha davant del sofà. El cap cot, els ulls inflats, les galtes humides. “Marxo de casa.” Ell mira la llum que travessa les cortines. És la llum d’un migdia de principis de juny, clara, neta, tallant. Fa que les fulles de les plantes presentin un verd d’alegria insultant.

“Necessito estar sola.” Ell s’aixeca i obre la finestra. Cal ventilar l’aire del menjador. Fa dies que no treu la pols i l’ambient està carregat. “Ja fa massa temps que no estem bé.” Ella no pot parar de plorar. Ell li mira els ulls i pateix. Sembla que estiguin a punt d’explotar. Li posa la mà a l’espatlla i li diu que no passa res. “Estic confosa, però sé que ara no puc estar amb tu.” Ell assenteix i desvia la mirada a la foto que hi ha a la lleixa de l’altra punta del menjador. Un estiu de fa cinc anys. La parella s’abraça amb el mar de fons. Tots dos riuen. Són més joves. S’adona que ara té menys cabells. “Em sap molt greu el que t’estic fent, creu-me quan et dic que t’estimo més del que t’imagines.” Les paraules tallen més que llum que s’escola per les escletxes. “Si m’estimes tant, per què marxes?”, li voldria preguntar. Però no ho fa. “Si et preocupes tant per mi, per què m’abandones”, li voldria dir. Però no diu res. No diu res perquè no hi ha res que pugui dir. “Tinc por de perdre’t, però ara necessito estar sola.” I ell pensa que no, que no necessita estar sola. Pensa que això és només un eufemisme. El que realment li està dient és que necessita estar amb altra gent. “No pateixis, t’entenc. Espero que siguis molt feliç.” I ho diu de debò. Ella torna a plorar. I ell procura no interpretar les llàgrimes com una oportunitat. Perquè les llàgrimes, com les paraules, s’esvaeixen amb la distància. Ell s’aixeca i l’acompanya a la porta. Quan passa per davant la fotografia s’adona que el blau de l’aigua no li havia semblat mai tan intens i que el seu somriure no havia estat mai tan honest. Massa tard. A la porta, s’abracen. Es miren als ulls. S’oloren. Es fan un petó i es tornen a abraçar. Passen dos minuts, quatre minuts. Cada segon és l’últim. Cada contacte és definitiu. Al final, ell s’aparta i li xiuxiueja alguna cosa. Ella s’eixuga les llàgrimes, li diu adéu i se’n va. Quan la porta es tanca, ell sent el pes d’un abisme mut i desfermat creixent al seu pit. Deu anys en aquest pis. Deu anys de records, de paraules i de silencis acaben d’esvair-se en un instant. La llum clara de principis de juny il·lumina el terra del passadís. Als seus peus, una mica de borró. Intenta apartar-lo amb el peu, però se li enganxa a la sabata.