R + D + I

Aquest relat es destruirà en breu. Sí, com en les històries barates d’espies. Se sentirà un flaixxx, la pantalla pampalluguejarà uns instants i l’arxiu desapareixerà. El que no sabem —el que no sabeu, lector o lectora— és quan succeirà això. La tecnologia dels llibres digitals permet fer-ho sense cap dificultat. Com si fos un snapchat, això que ara està tant de moda entre els adolescents. El perquè? Doncs perquè un dia o altre havia de succeir. Aquí, al Japó o a Califòrnia. I, tant per tant, més val ser innovadors en alguna cosa, no?

A més, té l’avantatge que el contingut del relat, la trama, perd tota la importància. La persona que està llegint això ­—vostè, ara mateix— només està pendent de si ja ha arribat el moment de la desaparició del text. Tant li fa si és una obra mestra de la literatura universal o quatre frases inconnexes extretes d’unes beceroles. El cervell humà, després de milions d’anys d’evolució, ha après a prioritzar allò que resulta vital en cada moment i oblidar-se de la resta. Hi ha muntatges molt enginyosos als museus de ciència que ens permeten experimentar-ho en primera persona. Com aquell que veus una flor, posem per cas, amb un ull, i quan fan aparèixer la imatge d’un depredador a l’altre ull, el nostre cervell fa desaparèixer la flor i se centra només en el felí afamat. De la mateixa manera, allò que és essencial ara mateix no és la qualitat del conte, sinó la incògnita de la seva persistència en el temps.

Sobre aquest punt, tinc algunes consideracions que poden ser útils al lector. O lectora. Amb sinceritat, no crec que s’acabi encara. La relació lector(a)–relat no està prou travada com perquè la inquietud davant la possible pèrdua del text resulti angoixant. Que és del que és tracta. Cal introduir elements que facin la lectura més propera i, en conseqüència, estrenyin l’esmentada relació. L’anècdota del museu de la ciència ha estat bé, però no és suficient.

En aquests casos, els records d’infantesa són immillorables. Tots hem passat per moments d’ansietat en situacions en què vèiem com el temps s’escolava sense que hi poguéssim fer res. Exàmens a l’institut, quan s’acostava l’hora i encara ens faltaven dos problemes de cinemàtica o un comentari de text d’algun autor medieval. I sentíem finalment allò de “pareu d’escriure i deixeu els bolis sobre la taula”. Em torna la suor a les mans només de pensar-hi.

I què me’n dieu dels instants abans de ser vacunats? Tant se val si era a l’escola o en algun hospital mig desgavellat. La imatge era sempre la mateixa: una filera de nens sense samarreta, entre espantats i avergonyits, a l’espera que una infermera grassa i malcarada dictés sentència i digués el nostre nom, en castellà, és clar, i ens fes passar a l’escorxador sense cap compassió. Mira, ha estat bé aquesta recordança ara que es torna a parlar tant de vacunes.

A aquestes alçades, estic convençut que la familiaritat del lector, o lectora, amb aquest conte ha arribat al nivell necessari perquè la perspectiva de la seva pèrdua imminent provoqui el desassossec que prometíem a l’inici. Per tant, a partir d’ara pot arribar el final en qualsevol moment. I ja no hi haurà marxa…

Flaixxx… Vaja, sembla que no funciona. Ho tornarem a intentar. Flaixxxx… Res de res. Em sap greu. Cal tenir en compte que és la primera vegada que s’assaja amb lectors, o lectores, reals. I tampoc no som Japó, ni Califòrnia. Adreceu-vos, sisplau, al contacte de la coberta del llibre i us seran retornats els diners.

Flaixxx… Flaixxx… No ho entenc, si a les proves funcionava perfectament…