Poeta censurat

Manel Rodríguez-Castelló  (Alcoi, 1958) és un poeta estranyament censurat. Les causes de l’“oblit” del qual són l’allunyament d’un centre de poder literari barceloní.  Fins al seu penúltim llibre, Lletra per a un àlbum (Lleida, 2005), Rodríguez-Castelló només s’ha donat a conèixer en editorials valencianes, quasi totes desaparegudes o fora de catàleg.

Projectem socialment la literatura —la cultura en general— amb un ritme frenètic, no sempre meditat, com una venda a l’engròs, en què el presentisme ho arrossega tot. I ho oblidem tot: les llums i els boirums. Dècada rere dècada, any rere any, les cunetes de la història literària van plenes d’escriptors amb obra imprescindible que, tot i que de tant en tant hi trauen el cap, un remolí mediàtic els torna de boca a terra. El poeta Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) és un d’aquests “oblidats”, poc conegut o valorat allà on es cuina el prestigi literari català —a Barcelona, clar—, malgrat que la seua trajectòria poètica és de les més sòlides entre tots aquells joves que començaren a publicar a la fi dels setanta del segle XX. D’aquell devessall de poetes, que al País Valencià alçaren a pols —des d’una tradició quasi nul·la— la modernitat poètica, no tots han acabat amb la maduresa fulgent de Rodríguez-Castelló, hagen recollit o no més llorers que ell. A La vella pell de l’alba (1985), l’antologia que reivindicava la modernització poètica valenciana, l’antologadora Antònia Cabanilles (una de les primeres a València a desplegar un aparat crític modernitzat, posat al dia en les teories literàries) no podia prescindir d’un joveníssim Rodríguez-Castelló que, bé que només havia publicat un parell d’obres, ja posseïa una veu modulada. Estranyament (2013), el seu darrer llibre, és el cim —de moment— d’aquesta veu que no ha obtingut el merescut ressò.

Les causes de l’“oblit” de Rodríguez-Castelló són les mateixes que les d’altres escriptors de Barcelona ençà i enllà: l’allunyament d’un centre de poder literari que, en les dues últimes dècades, ha engrandit les distàncies amb la resta del territori lingüístic, sobretot amb el País Valencià, la comunicació cultural amb el qual és, a hores d’ara, un filet de veu a cau d’orella. Fins al seu penúltim llibre, Lletra per a un àlbum (Lleida, 2005), Rodríguez-Castelló només s’ha donat a conèixer en editorials valencianes, quasi totes desaparegudes o fora de catàleg. Fins i tot és difícil, ara com ara, trobar Música del sentit (Tria personal 1978-1999) (2002), una antologia feta pel mateix poeta que és un precís mirall del seu recorregut poètic. Al meu parer, però, hi ha un altre factor que ha perjudicat la difusió de la seua obra: l’acomodament del lector actual —també el de poesia—, poc donat a qüestionar-se els cànons vigents i a acceptar la pluralitat de poètiques, i molt a defugir reflexions sobre el llenguatge i a aclofar-se davant poetes “sentimentalistes”. I Rodríguez-Castelló és un inconformista del seu verb: si la seua poesia ha florit sense florir-se és perquè ha “meditat” sobre si mateixa, sense embadalir-se amb les cadències adormidores de la pròpia flauta. Ho diré clar però amb fosques gotes de verí: certs poetes de la seua “generació” que no han netejat mai a fons el rebost metafòric han acabat fent cançonetes mel·líflues, intranscendents i, en alguns casos, vergonyosament poc treballades.

L’acròbata dels ponts (1989), el quart llibre de Rodríguez-Castelló (que s’hauria de reeditar íntegrament), marca un tombant en la seua concepció i vivència del fet poètic. Ací explora els límits del propi llenguatge, desbocant la imaginació dins la sintaxi —que s’allargassa, s’atura en sec o s’esquerda—, a voltes amb una compulsió de flaixos metafòrics que distorsionen l’espai i el temps d’una realitat incòmoda. El fi no és fugir d’aquesta realitat sinó tornar-hi amb un llenguatge renovellat, amb un lirisme que “s’investiga” constantment (que no “s’enyora” mai) per verbalitzar el món. Aquesta exploració sobre els límits entre llenguatge, pensament i món ja no abandonarà la poesia de Rodríguez-Castelló. Erosions (1994), el llibre següent, continua aprofundint en la recerca d’una “originalitat”, d’un “estranyament” que sacsege les convencions del llenguatge a fi que aquest puga anomenar el món sense “podrir-lo”. Ara ja no en té prou amb la consciència del silenci (a Esbós d’un cos (1983), en una ars poetica de jove poeta, hi deia: “escriure consisteix sobretot a ometre”): ara cal aprendre a respirar dins una estètica que, per bé que al final serà impotent, sí que pot erigir-se com una potència ètica. I això és el que aconsegueix, de manera depurada i amb gran bellesa, a Estranyament.

A la tercera part d’Estranyament, “Punts de fuga” (que entra amb peu ferm en els pics més alts de la poesia catalana actual) és patent la tensió entre llenguatge, pensament i món, una relació d’interdependència en què els tres termes es retroalimenten i no es poden activar els uns sense els altres. I d’ací brollarà una “ètica”. Certament, la reflexió sobre les fronteres del llenguatge ja apareix a la seua obra anterior: a De foc i danses (1987; “Vaig d’un silenci a un altre silenci”), a Erosions (“Experiència sense fins / ens tenallen les paraules que s’avancen al pensament / o són el pensament / amb llur incerta metafísica dels instants fuits”), a Humus (2003; “M’he quedat sol rumiant en el prat / dels mots com una vaca muda / l’herba segada pel silenci de la llum”)… Però ara el convenciment que no es pot viure sinó dins aquest cercle és absolut. El poeta està obligat a regenerar-se en l’escriptura, a regenerar-la per descriure i entendre el món. Ni verbositat eufòrica ni silenci que claudica, doncs. És clar que hom viu en el dubte, i és inevitable trepitjar el turó wittgensteinià: “Acabes estranyament pensant que el poema més bell / parla només en silenci”. Però és un turó —no ho oblidem—, no pas un atzucac, on arriba Wittgenstein. L’al·lusió al Tractatus logico-philosophicus no és capriciosa: podríem dir que Rodríguez-Castelló va de la tesi primera (“El món és tot el que és el cas”) fins a la setena (“Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”) a cops i salts de metàfora: “Pretens forjar la forma del sentit / amb el sentit de la forma”. La diferència és que el poeta no posseeix la serenor del filòsof i, quan xafa el turó metafísic, ansieja o pateix: “La llum s’exilia de les coses / quan vénen els noms / per fixar el trànsit / i acariciar-ne l’esquena nua.” Ara bé, com qui veu la celístia des d’un espadat i atònit es fa enrere, la llum del límit recarrega les bateries del seu verb: a Estranyament, Rodríguez-Castelló poleix un lirisme que, al llarg de la seua obra, ha estat sotmès a una contínua desconstrucció simbòlica. Per mitjà d’aquest lirisme acimat, “cosmogònic”, projectarà l’ètica sobre el món.

Així, a Estranyament Rodríguez-Castelló reprèn temes i perspectives que ramifiquen els seus dos llibres anteriors, com ara els poemes celebradors o recordatoris, en què s’eleva a categoria poètica esdeveniments o persones concrets en funció d’una actitud ètica o vital digna d’elogi: des d’un sentit homenatge a V. A. Estellés fins al record de l’aniversari de la mare, ja morta. Els poemes sobre familiars enllacen amb Lletra per a un àlbum, un llibre de to elegíac on les vivències i els paisatges d’infantesa, l’Alcoi natal, aboquen el poeta a indagar en la memòria. A Estranyament la reflexió sobre el pas del temps assoleix un zenit bellíssim a la segona part del llibre, “Suite per a Andrea”, adreçada a la seua filla, on el cicle encadenat naixement-mort reafirma la circularitat del temps i hi irromp un llampec de “transcendència”. La relació pare-filla s’hi presenta amb tanta força orgànica, tan uterinament, que és indefugible no evocar l’esgarradora La germana, l’estrangera de Maria-Mercè Marçal.

Poeta entrampat pel seu segle, afligit pels seus instints i instants autodestructius, Rodríguez-Castelló no ha pogut evitar les lamentacions “apocalíptiques” per rememorar els estats de deshumanització que han magolat el segle XX, com ara al poema “Malson” d’Estranyament, que ens suggereix que la condició de l’home contemporani és beure “ensems aigua del Leteu i de Mnemosine”, un fat amarg (ni poder oblidar a fons ni poder recordar a fons) que encara ens acompanyarà durant una llarga edat. A Humus, per exemple, el poeta s’acostava amb dolor als camps d’extermini, i ho feia en forma de cantata on sura la desolació que produí a Europa la guerra dels Balcans. Aquesta sensibilitat o aproximació social ha impregnat la poesia de Rodríguez-Castelló des del seu primer llibre, la ciutat del tràngol (1979), de ressonàncies cíviques, una tendència aleshores en voga. Ara bé, la denúncia i la repulsa de les injustícies no rosega mai el seu optimisme, ni que siga viscut com una ucronia (el mot “ucronia”, i els seus derivats, apareixen a manta en la seua obra, però diria que s’extravien del seu sentit literal per expressar un estat latent d’esperança). La confiança —èticament obligatòria— en el ser humà amara els poemes —llargs, discursius— d’“Els dies futurs”, la quarta part d’Estranyament. Al capdavall, Manel Rodríguez-Castelló és, resguardat per un llenguatge literari autosuficient i sobirà, un poeta compromès que, ben armat de símbols, baixa del penya-segat metafísic a la vall de la dialèctica.

…estranyament censurat

I en aquesta vall de dialèctica soferta, en concret en el columnisme setmanal, Manel Rodríguez-Castelló ha posat la literatura al servei del periodisme crític, compromès amb unes idees d’esquerra regeneradora —no amb un partit—, exigent amb els qui la volen representar i, és clar, combatiu amb la dreta insensible i corrupta que, en comandita amb els poders econòmics, ha concebut la societat valenciana com el tamboret on posar els peus a pler. Des de la ja llunyana mort de Joan Fuster, al País Valencià no han despuntat massa escriptors que, en quatre pams de text, convertesquen en literatura l’anàlisi de l’actualitat social i política. Davant una realitat —la valenciana— de respiració cultural asmàtica, Rodríguez-Castelló ha intentat donar-hi alè amb un lirisme pugnaç, des d’aquella autoexigència ètica que va pautar Pasolini, per a qui l’escriptor/intel·lectual havia de seguir tot el que succeïa, conèixer tot el que s’escrivia i imaginar tot el que es callava a fi d’ajuntar, amb una mica de lògica, els fragments desorganitzats d’un quadre sencer i coherent. Durant setze anys, Rodríguez-Castelló ha escrit, a l’edició dels dissabtes del diari Levante-EMV, unes columnes que, amb els normals alts i baixos, són en el fons peces literàries. I ho ha fet amb total llibertat. Fins al 18 de gener del 2014, quan el diari li ha censurat l’article; i, perquè Rodríguez-Castelló l’ha reproduït al seu blog, el diari l’ha acusat de “deslleialtat” i l’ha fet fora.

Què hi diu, en aquesta columna, el poeta Rodríguez-Castelló que tant ha enutjat els manaies del Levante-EMV? L’article, titulat “Onoris causa” (llegiu-lo a http://lapedraielmarge.blogspot.com.es/), és dels menys engrescadors del seu haver, i no diu res. No diu res que tothom no sàpiga (i que tothom no condemne, fins i tot la burocràtica Unió Europea): doncs que ONO (poseu-hi la companyia telefònica que vulgueu, tant se val) abusa dels seus clients (que també són ciutadans) amb un desvergonyiment i amb unes maneres tan absurdes que el mateix Kafka envejaria per a una novel·la seua. Els manaies del diari diuen que no és censura, diuen que l’article de Rodríguez-Castelló no pot publicar-se perquè tracta d’un assumpte estrictament personal, com si els escriptors no fossen persones que, a l’hora d’escriure, ensumassen les pròpies olors i pudors. ¿Quins interessos oculten els manaies —o són titelles?— del Levante, un diari que presumeix de progressista i d’estar a favor d’un canvi polític al País Valencià? ¿Són tan poderosos els anunciants —el poder econòmic— en la premsa diària que arriben a emmordassar-la o, si més no, a amputar-li parcel·les de llibertat d’expressió? El més trist és la poca reacció que, fins ara, ha generat la potineria, llevat de quatre piulades per les xarxes socials —l’ingenu que ara escriu ja ha enviat, en va, un parell de queixes a la Unió de Periodistes Valencians perquè condemnen el cas. Al País Valencià hi ha massa boques tancades, o mastegant xiclet, fins i tot entre aquells que s’estimen i conreen amb “virtut” la literatura catalana. Sembla que, èticament, ens hem tornat daltònics, i hi ha colors que no veiem. Tot és tan estrany! Perquè conste —ni que siga en una ressenya i a dalt d’un núvol—, jo ja he parlat. Tinc molt clar que silenciar un bon poeta és, pel cap baix, violència simbòlica.