Primera persona

Llegint aquesta última entrega dietarística teva, ‘No sé què mor’, m’he adonat que estava assistint al procés d’edificació integral d’una persona humana, fondament humana.

Crítica

"No sé què mor. Dietari 2017-2019, de Ramon Ramon" (Edicions 3 i 4) va rebre el Premi Octubre Andròmina de Narrativa 2020

A Espanya s’ha desenfrenat la repressió antidemocràtica contra l’independentisme català. Raimon no diu res. Raimon calla.

Ningú no gosa criticar, en públic, les joies de la nostra literatura quan aquestes quincallegen. En el cas de Gimferrer, tal gosadia seria l’harakiri fulminant del crític. Per què?

Manel Rodríguez-Castelló (Alcoi, 1958) és un poeta estranyament censurat. Les causes de l’“oblit” del qual són l’allunyament d’un centre de poder literari barceloní. Tinc molt clar que silenciar un bon poeta és, pel cap baix, violència simbòlica, diu Ramon Ramon en aquest article.

Eliade ens situa dins de l’atzucac existencial més fosc: el de les “probabilitats” de la felicitat.

Jo em pensava que érem un país de poetes. O poetastres, tant se val: quan les vanitats poètiques animen el corral de la pàtria. Però som més aviat un país de filòlegs: de bons i de molt bons i dels qui sempre es creuen bons, però de filòlegs.

A 'Dol' Txema Martínez poetitza des de i per a la mort del seu germà, i el dolor d’aquesta pèrdua amara cada simple mot, cada silenci, cada expansió dels seus versos. No calen floritures, no calen grans metàfores: la bellesa no és espectacle quan ve del dolor.