#OnÉsLaCultura

28.08.2016

Aquest dilluns Catalunya Ràdio estrena una temporada amb un 29% de la graella dedicada als esports. 48 hores cada setmana, l’equivalent a dos dies sencers; si ho multipliquem per les 52 setmanes que té un any fan 104 dies. Quan he acabat de sumar-ho tot no m’ho podia creure.

800px-Colón_Barça

De dilluns a divendres el Catalunya Migdia hi dedicarà un mínim de 30 minuts. A la tarda, a partir de les 19 h, dues hores amb el Tot Costa. Més tard El Club de la Mitjanit hi afegirà dues hores més que es repetiran a les 4 h de la matinada, excepte el divendres. M’he pres la llibertat d’afegir El Matí de Catalunya Ràdio i la seva tertúlia esportiva dels dilluns. Això fa una mitjana diària de 6 hores i 12 minuts d’esports, 31 hores de dilluns a divendres.

Dissabte i diumenge al migdia tindrem Esports a Catalunya Ràdio de 30 minuts de durada. Ambdós dies hi ha 8 hores més, de les 16 h fins a les 00.00 h amb el Tot Gira. 8 hores i 30 minuts cada dissabte i cada diumenge. Un total de 17 hores del cap de setmana.

No he comptat l’espai variable que els magazins de matí, tarda i cap de setmana dediquen a l’esport, com tampoc el bloc d’esports de cada butlletí de notícies. Quan hi hagi els vuit o deu habituals Partits del Segle de cada temporada, l’extra d’hores d’esports serà demencial.

Per acabar-ho d’adobar, aquestes hores s’enduen les millors franges de la graella. Tan sols els grans magazins de matí, tarda i cap de setmana s’hi resisteixen. La resta queda arrambada pels esports. La cultura és marginada als racons amb menys audiència, a la matinada o dissolta entre la programació generalista.

No creieu que a vegades, aquest país és un país de merda?

El tracta que els mitjans de comunicació públics han donat a la cultura ha estat històricament lamentable; fins i tot quan algú va tenir la bona pensada de crear Catalunya Cultura –l’antecessora d’iCat.cat– es va assegurar que la nova emissora fos mortalment avorrida, com si no fóssim capaços de parlar de cultura sense banalitzar-la o sense avorrir les ovelles. A França o Gran Bretanya fa dècades que saben fer bona divulgació i no deu ser tan complicat. Suposo que en aquests i altres països on fa més fred els equivalents a la nostra Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals també diuen coses com aquestes:

Missió i funcions de servei públic

La CCMA té la missió d’oferir […] un servei públic audiovisual de qualitat, compromès amb els principis ètics i democràtics i amb la promoció de la cultura i de la llengua catalana. […] es gestionarà amb criteris d’eficiència i buscant la màxima acceptació per part del públic.

Així doncs, ajudar a la consolidació i expansió de la llengua, la cultura, la identitat i la projecció internacional de Catalunya, reflectint la diversitat […], és un dels objectius principals de la CCMA.

La CCMA ha de reforçar la presència dels seus mitjans en tot el territori d’àmbit lingüístic català i ha de mantenir funcions de promoció de diferents àrees socials i econòmiques, amb una cooperació primordial amb el sistema educatiu. […]

La diferència és que ells s’ho prenen seriosament i no es foten dels contribuents o ho dissimulen molt més bé.

La missió de la CCMA és garantir la diversitat dels continguts amb criteris de qualitat, eficiència i acceptació. El maltractament que la cultura ha patit per part dels mitjans públics els últims trenta anys –situació de la qual molta gent de cultura n’ha estat còmplice– ha anat acompanyat d’un imparable i sostingut creixement del temps i els recursos destinats als esports; ja sabem que qui més se’n beneficia és el Futbol Club Barcelona.

Cada hora dedicada a l’esport –una hora cada cop més buida d’interès– és una hora que no podem dedicar a una altra cosa. És un joc de suma zero, els dies tenen 24 hores i, podcasts a banda, no totes són realment hàbils per fer periodisme. El rendiment a llarg termini d’aquestes hores no és un joc de suma zero, implica un cost d’oportunitat onerós; en una transferència obscena de recursos públics cap a una entitat privada, la creixent atenció que els nostres mitjans han prestat al Barça ha produït sucosos beneficis al club.

L’augment de la presència del Barça als mitjans de comunicació ha fet possible que avui una samarreta oficial del primer equip costi 140 euros a la botiga de l’entitat; si hi voleu estampar el nom d’un jugador –o el vostre– la cosa s’enfila fins als 155 euros. Voleu els pantalons curts? Afegiu-hi 65 euros més. Us hi haureu deixat una tercera part del Salari Mínim Interprofessional i no tindreu mitjons ni sabatilles. La meva idea d’entitat popular és una mica diferent. Convertir el Barça en un monocultiu mediàtic i regalar-li una muntanya de temps des de fa dècades té aquests i altres resultats indesitjables. Suposo que “la màxima acceptació” és la coartada que justifica aquest monocultiu: si “a la majoria” li agrada el Barça donem-li el que demana; de passada, ho farem en català i “normalitzarem” el país. Lloable objectiu –que comparteixo– que ens ha deixat un país anormal. Steve Jobs va saber donar la volta a l’argument que diu que “donem el que el públic demana” quan digué allò de “la gent no sap el que vol fins que ho té al davant”. Tenint en compte els seus resultats, jo miraria d’aprendre’n alguna cosa.

El creixement del Barça i els exorbitants preus dels seus productes no haurien estat possibles sense la seva expansió internacional, i aquesta es va impulsar amb diner públic durant els anys noranta i els primers anys del segle XXI. Què deixàvem de fer mentre inflàvem la pilota del Barça? On varen quedar la cultura, la identitat, la diversitat, la qualitat i la innovació que recull la missió de la CCMA? Us imagineu la meitat de tot aquest temps, recursos i professionals invertits en cultura? 24 hores addicionals de cultura setmanals repartides per la graella de Catalunya Ràdio; no sembla tant, oi? Encara quedaria una muntanya d’hores pels esports, però tindríem un país una mica diferent. Estem segurs que una societat més culta no era preferible a una societat més distreta?

Quan apareix el Barça tot s’atura. Fins i tot quan no hi ha excusa és invocat pels xarlatans de la tribu amb xafarderies extraesportives i especulacions de tota mena. S’ha d’omplir el temps conquerit, hi ha sous que s’han de pagar encara que el seu rendiment sigui ridícul. Com un ionqui, la maquinària cada cop demana més i més recursos. La buidor dóna pel que dóna encara que un grapat de tertulians amb evidents problemes d’alfabetització i oceàniques llacunes de cultura general s’entestin a donar-li una pàtina de profunditat. Les excepcions –sí, sempre n’hi ha– no ho desmenteixen.

No crec que hi hagi cap conspiració per fer-nos a tots més idiotes –com a mínim no més del que ja som si hem permès aquesta situació. L’explicació de com hem arribat fins aquí és molt més prosaica: audiència, publicitat, diners, mandra. A mesura que la publicitat s’ha anat fent més emocional ha anat creixent el valor d’aquells productes i activitats amb un component emocional més important sota el principi –enunciat fa temps pel publicista Robert Rodergas– de Benefici Emocional Singular; el Barça, en aquest sentit, es ven sol.

Ningú amb prou poder per canviar-ho ha estat disposat a sacrificar uns quants punts de share. Els mitjans de la CCMA tindrien menys audiència? Estic segur que amb el temps i els recursos adients l’audiència es recuperaria; continguts d’una mínima qualitat i imaginació. No es tracta d’eliminar els esports sinó de racionalitzar-ne la presència d’acord amb la missió de la Corporació.

La cultura d’aquest país no es pot permetre perdre més llençols. Els líders culturals –n’hi ha, tots sabem qui són– no poden mantenir el seu silenci còmplice esperant una almoina cada cop més magra. La cultura, entesa de forma àmplia, divulgativa i inclusiva, ha de recuperar grans espais de qualitat als mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ja n’hi ha prou de llençar els diners.

On és la cultura?

#OnÉsLaCultura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

32 Comentaris
  1. Bona nit. No puc estar més d’acord amb aquest article. Búsqueda de resultats inmediats i poca visió de futur i de servei públic. I el tema dels esports és realment desesperant. En el fons, els programes d’esports no necessiten molta imaginació. Fins i tot a l’ofici de viure van començar una secció molt interessant de llibres i per alguna raó el van treure. Retallada pressupustària? Una autèntica vergonya.

  2. Tens tota la raó del món.
    Me n´esperava més de la direcció de la CCMA. Sí que es fan píndoles, seccions dedicades a la cultura, però ínfimes.
    Es veu que tenen por que ens fem savis, la cultura necessita informació i formació. Ja prou professionals a CCMA per fer-ho bé, però se´ls ha de donar confiança i no esperar resultats immediats.
    Uns mitjans públics han de recolzar la cultura. doncs ni un programa setmanal dedicat a la literatura,
    L´emissora ICAT que en principi era la veu més cultural ara només es pot escoltar per internet.
    Proposo que demanem explicacions i exigim als mitjans públics més visibilitat per la CULTURA.
    La conselleria de Cultura no hi té res a dir?

  3. Ben d’acord. És ridícul el percentatge de temps dedicat a l’esport als mitjans; i no és només un problema a Catalunya, però estaria bé que, ja que podem, intentéssim fer alguna cosa diferent, no?

    Ja no es tracta únicament de tornar-nos més cultes i menys idiotes: és qüestió de d’exigència i de criteri professionals. Fins i tot algú a qui li interessi l’esport pot acabar-ne fart, perquè la “informació” que se’n dóna és, en la majoria de casos, superficial, repetitiva i més dedicada a la xafarderia que no pas a l’esport en si. I, si no t’interessa aquest tema, com és el meu cas, doncs n’acabes encara més tip, és clar.

    On és la informació sobre música, cinema, art, sèries, literatura, videojocs? Cultura local? Territori? Ciència? Tecnologia (que vagi més enllà de l’últim model de mòbil que ha sortit, o de l’aplicació més descarregada)? Hi ha tants temes que podrien tractar-se, i que només es toquen pel damunt molt de tant en tant… és una veritable llàstima, la veritat.

    A parer meu, s’estaria més ben servit dedicant menys hores a l’esport, però de més qualitat, i alliberant el temps en antena per tractar més varietat de temes, sobretot (com bé reivindiques) la cultura, presentant-la d’una manera que no faci adormir les pedres.

  4. Tens tota la raó. Deu ser una actitud totalment voluntària. és molt millor que la gent es preocupi del Barça que no pas de Filosofia, Historia o Literatura. Vist com van les coses, no serà pas la ràdio publica que farà el pas. Segurament iniciatives com Ràdio Terra jugaran la carta de la cultura ben abans (espere-m’ho). I, tot sigui dit de passada, el ratio a RAC1 deu ser encara pitjor i sense comptar el programa d’en Basté (!!). Qui vulgui fer programes culturals de qualitat només ha de mirar-se la graella de France Culture. Tot un model amb més de 40 anys de rodatge i una audiència consolidada.

  5. Aquests articles de queixa i lament es publiquen sempre a misses dites… No hi ha manera d’incidir abans en els mitjans públics? L’autor queda molt bé, té més raó que un sant, sí, i…?

  6. El 50% de les vegades que sintonizto Catalunya ràdio escolto parlar del Barça, abans ja era Barcelona ràdio amb el 99% del temps parlant del melic del país, però ara només parlen del futbol de un club del melíc del país.
    On queden els altres esports, les dones?

  7. Només cal veure la distribució dels canals de televisió de la CCMA per veure on és la prioritat. L’inacceptable Esport3 ha matat el Canal33. Un canal innecessari que no aporta res del que ja existia anteriorment a Tv3.

    El futbol ens ha fet perdre el cap i no ens deixa ser competitius en altres esports que són tradicionals a casa nostra.

  8. Un petit incís. La frase atribuïda a Steve Jobs, en realitat és de Henry Ford i deia que “si hagués demanat què volien als meus clients, haguessin respost un cavall més ràpid.”

    • Les dues cites, tant la de Henry Ford com la d’Steve Jobs, són certes. Ignoro si Steve Jobs va copiar Henry Ford però està documentat –a la seva biografia, per exemple– que ell la feia servir cada vegada que algú, habitualment del departament de màrqueting, li deia que el consumidor demanava tal o qual cosa.

  9. Algú ho havia de dir… i quina sort que ho hagi dit tan bé! Gràcies per escriure aquest article!

  10. TOTALMENT D’ACORD AMB MAJÚSCULES.
    I fa massa temps que va venint… i no hi hem fet gran cosa.
    Molt em temo que la magnitud ara ja és tan gran que no serem capaços, ni d’adreçar-ho ni d’aturar-ho!
    Bon article, Bernat

  11. Fa molts anys el periodista i professor universitari Ramon Barnils ja deia que a la Facultat, entre els alumnes de Periodisme, els únics que sabien alguna cosa de l’especialitat que triaven éren els de “periodisme de l’esport”.
    Que els que triaven periodisme econòmic o polític no en sabien pràcticament res; i els que menys els de periodisme cultural.

  12. Ignoro si una programació amb una reducció dràstica del Barça com a modus vivendi d’un ecosistema mediàtic basat en l’analfabetisme i la mediocritat augmentaria l’audiència, en tot cas, això no hauria de ser un criteri a l’hora de definir una programació.
    L’article d’en Ruiz és clarificador i necessari. Caldria també examinar la principal ràdio del país (pel què fa a nombre d’oients), RAC1, on el paradigma de l’ignorant cofoi en tota matèria que no sigui la competició esportiva condueix un programa matinal de 6 hores basat en el crit, l’insult i la tafaneria. I és el programa líder. No sé què en dirien Henry Ford o Steve Jobs d’això, francament…

  13. Sense negar res del que diu en Bernat, diria que la responsabilitat primera del menyspreu a la cultura no la podem carregar (només?) als mitjans de comunicació, sinó més aviat (també?) al sistema educatiu, principalment als plans d’estudis cada cop més orientats a la ultraespecialització i a les “noves” tecnologies. Potser també a la formació dels educadors. I també a les pròpies institucions culturals, cada cop més orientades a l’espectacle banal (carrincló o barroer, tant se val), que a última hora és el que porta calerons.

  14. Tens més raó que un sant, Bernat!
    Jo ja fa temps que dic “Menys pilota i més llibres!”, però és picar ferro fred. Què costaria, per exemple, que a cada telenotícies, en l’apartat de cultura es parlés del llibre del dia? Res, uns segons, com fan amb tants i tants grups musicals. Quan s’entrevistaran il·lustradors o autors de LIJ als magazins matinals de la ràdio i de la televisió públiques? N’hi ha prou de dedicar un dia a l’any, al llibre? I paro, que seria un no acabar mai.mai

  15. Bernat, et felicito pel teu articule. Fa temps que algú tenía que escriture de manera contundent i clara aquest abús dels nostres mitjans de comunicació públics. Un país aixì, i ara em refereixo concretamente a Catalunya, no mereix donarse-les de país innovador i referent de la cultura. Una hipocresia i una falsetat més que ens idiotitza a tots. Excel.lent la cita de Steve Jobs “la gent no sap el que vol fins que ho té al davant”. Certament si donem el “mejar” que donem, sigui bó o dolent, és el que la gent s’empassarà.

    Sóc artista pintor i referent a aquest temes he escrit sovint. Recentment vaig escriture una carta als diaris, “Opinar d’art” i també al meu blog , fa ja uns anys, un un article criticant l’abandonament de les “Arts plàstiques a la TV”

    Espero que ho compartiu.

    http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/23-lectorescriu/989753-opinar-dart.html

    http://laemociondelarte.blogspot.com.es/2010/02/artes-plasticas-en-television.html

    Moltes gràcies per descriure tant bé i fer evident tota aquesta manca de valors.

    Salutacions cordials

    G. Martí Ceballos

  16. En aquests moments la Cultura a Catalunya només es visible en l’aspecte del Folre i manilles. Supòs que tot esta supeditat a l’anomenat PROCÉS i s’ha de enaltir el fet identitari-cultural–. No en tinc gaire a dir però la cultura també es una prioritat social- i nacional-. Ens hem de quedar amb el tema del correfocs i trabucaires i deixar de banda la cultura de l’art i del pensament més actual -que no vull dir que hagi minvat, ans el contrari, cada dia es més ampla i diversa en les seves manifestacions de teatre, dansa, festivals, recitals,exposicions…però no es visible en els grans mitjans ni en les prioritats de les institucions: ajuntaments, consells comarcals…
    Potser acabarem amb aquesta visió idíl·lica-cultural de la pàtria nostra que ens diu J.M de Sagarra.
    Pixo a l’abim:
    al fons la mar blava,
    allà el cap de Begur,
    aquí el cap de la fava.

    • I una literatura florida i potent que no es publicita, que no s’obliga a ser present a estacions i aeroports, que no s’edita primer en Butxaca que altra cosa. A l’inrevés dels països rics en cultura.

  17. Síiiiii, totalment d’acord. Ens volem absolutament mesells, estúpids, deformats. I això….no és pas culpa de Madrid…..

    • Home, influència n’hi ha, ens agradi o no. El 21% d’IVA, per exemple, fot mal, eh.
      Una altra cosa és l’educació i la importància qui donen els mitjans catalans a la cultura, que això sí que és problema de casa nostra.

  18. L’article està prou bé, i diu moltes veritats. La CCMA sempre l’hi ha costat fer programes de cultura i interessants, sobre el tema del Barça, cert que TV3 és molt pesada amb ells, però també és cert que des de que no retransmet els partits de la lliga els dissabte, l’audiència ha baixat en picat… No crec que sigui tant un problema intern de la CCMA sinó de la societat en què vivim.

  19. He estat a França aquest estiu i com que sóc ràdio addicte i m’agrada la llengua francesa, he estat escoltant la ràdio sempre que m’ha estat possible. L’emissora que vaig trobar a la casa on vaig ser, des del matí fins la nit, de dilluns a diumenge, parlaven de política, llibres, cinema, teatre, filosofia, història, feient tertúlies parlant, això sí, de les mateixes problemàtiques que aquí, i música per il·lustrar els temes que tractaven. Un plaer que ha esdevingut la banda sonora d’aquest estiu.
    Catalunya ràdio l’han banalitzat , els directius, , o com que perden oients, pensen que l’esport i l’humor faran guanyar clientela. La mateixa presentació de Saül Gordillo: “volem recuperar els oients que hem perdut i per això fem aquests canvis…”
    Que lluny queda aquell rpograma de l’Agustí Pons que feia els migdies o del Llavina a les tardes o, anant més lluny, el lloro, el mico i el senyor de puerturicu!

    • Enyoro aquelles tertúlies culturals i matinals, que només podia sentir esporàdicament ja que aleshores treballava, menades pel Pons, on hi intervenien l’Alzamora, el Rendé, etc…. Enyoro el programa del Llavina. I no diguem els programes dels de la Mercantil Radiofònica.