On és el Departament d’Ensenyament?

2.11.2016

Atesa la insòlita atenció que el projecte Escola Nova 21 ha rebut per part dels mitjans de comunicació, en contrast amb moltes altres qüestions crítiques que envolten l’escola pública a Catalunya, val la pena assenyalar aquelles contradiccions que presenta aquest projecte, que està esdevenint un recurs per cridar l’atenció, trencar els silencis mediàtics* i mirar de tornar a situar el focus allí on alguns volem situar-lo: en l’escola pública catalana. L’article “L’escola pública catalana en mans de la nova filantropia”, publicat a Núvol el passat 7 d’octubre, anava en aquesta línia i, arran de les reflexiones llegides i sentides en les darreres setmanes, voldríem fer noves aportacions al debat.

aula buida

L’escola pública catalana i la innovació: transformació o conservació social?

La renovació pedagògica, és ben sabut, no és nova i encara ho és menys a Catalunya, on porta desplegant-se de manera imparable des de principis del segle XX. Això no significa, però, que a moltes escoles i instituts públics de Catalunya no hi hagi una necessitat de renovació, sumada, ara, a una important demanda social. Però, exactament, què significa innovació? I quin és el sentit últim que des de l’escola pública volem donar-li?

La història ens diu que allò que avui anomenem innovació pedagògica abans es deia renovació pedagògica i, en realitat, podria (i potser hauria de) haver-se anomenat directament transformació social pedagògica. Innovacions tan genials i revolucionàries com la coeducació de nens i nenes materialitzada en l’escola mixta, la coeducació de classes, cultures i capacitats materialitzada en la xarxa escolar pública, el treball no imposat ni segmentat materialitzat en els projectes, l’organització cooperativa i col·laborativa materialitzada en el funcionament democràtic dels equips (docents, dels consells escolars i dins les mateixes aules), la reintroducció de la cultura oral i de debat col·lectiu materialitzats en les conferències i les assemblees a l’aula, el pensament lliure i crític materialitzat en l’escola laica, sense llibres, amb autoavaluació i avaluació cooperativa, el coneixement rigorós i positiu de diferents corpus de sabers i un llarg etcètera. Totes aquestes innovacions han format part en major o menor grau de la cultura de la renovació pedagògica de l’escola catalana, i el sentit últim d’aquesta renovació (indissociablement vinculada a una lectura política) ha estat la consecució de la justícia i la transformació socials per a tots sota els principis de la igualtat, la solidaritat i l’emancipació col·lectives. A Catalunya, la transformació social pedagògica ha buscat, a través de noves metodologies i continguts, canviar una realitat injusta i conservadora que perpetua les desigualtats i les diferències de classe, l’organització no democràtica i piramidal i el valor suprem de la llibertat individual.

I en aquest context, de sobte, ha arribat una nova innovació materialitzada en iniciatives com Horitzó 2020 dels jesuïtes o Escola Nova 21 de la Fundació Jaume Bofill i La Caixa; moltes de les metodologies que propugnen (des del treball per projectes fins al treball cooperatiu i en xarxa) ens resulten benvingudes i, tenint en compte la nostra història de renovació pedagògica, ben familiars. Tanmateix, quan analitzem el sentit d’aquesta nova innovació, ens trobem amb un gir important: “L’educació ha de proporcionar la capacitat d’adaptació indispensable per poder participar activament en la societat del coneixement i actuar amb responsabilitat en un món globalitzat”, afirma Escola Nova 21. La societat del coneixement és un món caracteritzat pel “canvi, la complexitat i la paradoxa”, on cal una educació de qualitat que “afavoreixi la creativitat i el coneixement i asseguri l’adquisició de les competències bàsiques (…) així com de competències analítiques, de resolució de problemes i altres competències cognitives, interpersonals i socials d’alt nivell”. Deixant de banda la sobredimensió competencial, el menysteniment del coneixement substantiu de sabers i realitats, l’individualisme subjacent a tot el discurs d’Escola Nova 21 i el flagrant oblit del pensament crític com a eix primordial, el més preocupant de l’autoproclamada educació avançada és que, tot adoptant metodologies “innovadores”, redirigeix el sentit i el valor últims de l’educació a adaptar-se a la societat actual —la societat del coneixement del món globalitzat— sense qüestionar-la ni transformar-la.

Es tracta, doncs, d’una nova innovació formalment innovadora però socialment conservadora, i això sí que és un veritable tsunami per a l’escola pública catalana. I és que, mentre aquesta nova innovació es fixa en la societat del coneixement del món globalitzat (a la qual cal adaptar-se), d’altres veiem una societat ben diferent. Veiem una crisi humanitària ignominiosa, una cultura masclista de conseqüències estructurals nefastes, una crisi política i de valors hiperbòlica, un model econòmic que està minant els principis més bàsics de la vida digna i una alienació 2.0 que ha sotmès la nostra intel·ligència (desempallegada de la seva capacitat reflexiva) a l’autoritat de les noves tecnologies i la tecnociència. I els que veiem aquesta altra societat no podem evitar preguntar-nos: com hem pogut arribar a aquesta nova innovació asèptica, inconscient, despolititzada i connivent amb la societat actual? En què volem convertir la nostra escola pública, en eina d’adaptació o en motor de transformació social?

aula buida

L’estudiada desídia del Departament d’Ensenyament i el menyspreu als nostres mestres i tècnics

I de tot això, què en pensa el Departament d’Ensenyament? Tenint en compte la tradició transformadora de l’escola pública catalana, l’actual conjuntura social i mediàtica favorable a la innovació educativa i la crisi global que estem vivint, era una responsabilitat ineludible del Departament d’Ensenyament liderar un projecte estratègic, integral i exemplar d’innovació de l’escola pública. Però no ho ha fet. El que ha fet és desinvertir en la formació permanent del professorat fins arribar a un 97,78% menys i externalitzar la política d’innovació.

L’escola pública catalana té gairebé 3.250 centres escolars, 71.000 docents, 10.300 tècnics, assessors i funcionaris experts en educació i 700.000 alumnes. Molts d’aquests centres públics porten anys innovant amb un esforç titànic i de manera silenciosa a l’espera de reconeixement i de poder expandir (sota la batuta del seu principal responsable, el Departament d’Ensenyament) la seva experiència a la resta de centres de la xarxa pública. Quina concepció té el Departament d’Ensenyament de la comunitat educativa pública per menystenir-la i acudir a “experts” externs per cedir-los la definició i el control d’una qüestió tant estratègica, en matèria educativa, com és la renovació pedagògica? No hi ha prou professionals i integrants a la xarxa pública d’educació per detectar necessitats, analitzar problemes i experiències, definir propostes i establir línies estratègiques d’actuació? Quines implicacions té que sigui algú de fora qui estableixi la seva pròpia línia estratègica? Quines implicacions té que aquest algú de fora estigui gestionat i subvencionat per banquers?

Amb la penetració del projecte Escola Nova 21 dins la xarxa escolar pública, el Departament d’Ensenyament ha omès, a través d’una estudiada desídia, la seva responsabilitat nuclear de definir la política pública, ha ignorat deliberadament la veu de la comunitat educativa pública, ha entregat la planificació i l’execució de la innovació educativa pública a mans privades (sense concurs previ) i ha permès que aquesta política d’innovació no només no hagi estat debatuda per tots nosaltres, sinó que hagi estat dissenyada per conformar-nos i adaptar-nos a una societat que es troba en una profunda crisi política, econòmica, social i cultural.

 

Cop de gràcia a l’escola pública catalana

Però l’actual externalització en mans privades de la política educativa no es restringeix només a la innovació pedagògica. El Departament d’Ensenyament també ha deixat en mans de tercers altres qüestions clau, com el debat sobre el marc educatiu general (a càrrec de quatre catedràtics universitaris i de Lluís Font i Espinós) o l’avaluació educativa (novament en mans de la Fundació Jaume Bofill i l’Obra Social La Caixa). Són moviments que no vénen sols, sinó que cal emmarcar dins el profund procés de privatització i mercantilització que està vivint l’escola pública catalana, de sobra conegut i denunciat per la comunitat educativa pública.**

Innovació i privatització. Dos fets, aparentment inconnexos, cada cop prenen més sentit quan els mostrem junts: enmig del procés de privatització i mercantilització que fa anys que viu l’escola pública catalana, de sobte ha aparegut l’element distorsionant de la innovació pedagògica. Una nova innovació induïda pel Departament d’Ensenyament que no només està servint per ocultar el procés de privatització de l’escola pública catalana, sinó que està apuntant directament al seu nucli central, la pedagogia, tot donant el cop de gràcia final al sentit socialment transformador de la nostra institució pública més important.

classe taules  copy

*Que Catalunya té una de les inversions en educació més baixes de tot Europa (un 2,8% davant el 5,2% de mitjana de la UE) és una qüestió ben sabuda de fa molt de temps. Molts col·lectius porten anys denunciant la desinversió sistemàtica en educació i les seves escandaloses (i previsibles) conseqüències. Però la notícia va saltar als mitjans recentment i l’única diferència és que, novament, era la Fundació Jaume Bofill qui ho estava denunciant. Per què els mitjans de comunicació no s’han fet ressò d’això, abans? És per ignorància? Els periodistes especialitzats en educació de Catalunya Ràdio i TV3, per esmentar només els ens públics, no tenen prou coneixements per calibrar la magnitud d’un fet com aquest i informar-ne quan es denuncia, encara que no ho denunciï la Fundació Jaume Bofill? Els periodistes especialitzats en educació no tenen prou coneixements per anar a escoltar els diferents actors que formen part de la institució pública educativa com són els mestres, les famílies, l’alumnat, els sindicats i els moviments socials, a més, és clar, de l’administració pública i les fundacions privades? Estan desinformats els mitjans públics i els periodistes dels mitjans públics que tenen el deure d’informar-nos? Si els mitjans de comunicació han omès fins ara dades com la de la inversió pública en educació, és possible que estiguin també ometent altres qüestions com, per exemple, el procés de privatització i mercantilització de l’educació pública a Catalunya? Quan veurem un 30 minuts dedicat a aquest procés? Serà la Fundació Jaume Bofill la que, després de denunciar des del Palau Macaya de La Caixa la baixa inversió en educació del govern de la Generalitat de Catalunya, s’encarregui de transformar l’escola pública catalana? Quin paper estan jugant els mitjans de comunicació en tot plegat? Segueixen el dictat de l’estudiada desídia del Departament d’Ensenyament?

** Els principals indicadors del procés de privatització i mercantilització de l’escola pública són: desinversió sistemàtica i estructural en l’escola pública que ha portat Catalunya a la cua d’Europa; mala planificació amb efectes estructurals de les places a l’escola pública (bolets) i consegüents derivacions cap a les escoles concertades; precarització laboral dels docents de la pública en termes contractuals (interinatges), de condicions de treball (excés de ràtios i d’hores lectives sense hores per a l’autoavaluació i el reciclatge) i de formació permanent (disminució d’un 97,78% de la inversió en formació del professorat); introducció a l’escola pública de la gestió empresarial vertical en detriment de la gestió comunitària i del funcionament democràtic dels Consells Escolars; introducció del règim competitiu i de rendiment de comptes com a motor de la tasca educativa d’alumnes, mestres i centres a través, sobretot, de les proves externes de competències estandarditzades; externalització progressiva d’alguns eixos bàsics del servei educatiu públic (des de la mateixa tasca educativa a través de les escoles privades-concertades fins a la planificació i la política pública); potenciació de submercats educatius al si de la xarxa , de manera que la diferenciació entre escoles innovadores, a un extrem, i les anomenades escoles contenidor a l’altre, amaga la històrica excepcionalitat en àmbit europeu de l’existència d’una doble xarxa escolar (escola pública i concertada); desplegament de la LOMCE i la LEC; i, finalment, el marc internacional del Moviment de Reformes Educatives Globals i l’actuació d’alguns agents clau com l’OCDE, a través de les proves PISA com a intangibles ideòlegs de la deriva privatitzadora de l’educació.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

20 Comentaris
  1. Comparteixo algunes coses del que dius, però pel que sé, i en sé alguna cosa, ni el Departament ha externalitzat la innovació ni ha induit EN21. Això, com a mínim, són inexactituds

    • Em conforta llegir que l’Àngel Domingo, que en sap del que passa al Departament d’Educació, comparteixi algunes coses, no sabem quines, del que es diu a l’article.
      Potser les paraules ens porten a continguts diferents quan ens diu que no s’ha externalitzat la innovació.
      El Departament presenta un programa de formació de professorat a cost zero. Si es fa formació, qui la paga?

      Inexactituds, de qui?

      • És cert (són fets comprovables):
        – Els pressupostos en educació, i formació permanent, s’han reduït en els últims anys de manera molt important.
        – La renovació pedagògica té molta història i tradició a Catalunya.
        – Hi ha una necessitat de renovació a moltes escoles i instituts públics de Catalunya.
        – Hi ha a una important demanda social de canvis i renovació a l’educació catalana (matiso: però no sé si és majoritària ni si en tots els casos es vol el mateix).
        Estic d’acord (és la meva opinió):
        – Cal situar el focus, també, en l’escola pública catalana, i aprofitar la necessitat i demanada de renovació per a la millora.
        – La renovació pedagògica d’ahir seria la innovació pedagògica d’avui, però crec que això implica tenir abans un model de societat i de persona i, per tant, la innovació/renovació també ha de ser transformadora.
        – Benvingut el treball per projectes, el treball cooperatiu i en xarxa, etc., que moltes escoles i instituts ja estan desenvolupant de fa temps.
        – No s’ha de menystenir el coneixement substantiu de sabers i realitats (però sense oblidar, ni sobredimensionar, la dimensió competencial).
        – El pensament crític és també una competència o habilitat metacognitiva primordial.
        – Ho he dit abans: per educar, cal un model de societat i de persona i, per tant, la innovació també ha de procurar la transformació social. I la societat actual té moltes coses que no m’agraden.
        – És important assegurar la participació de la comunitat educativa, mitjançant els consells escolars i altres, en el funcionament i la gestió dels centres.
        – També tinc molts dubtes en diferenciar entre centres innovadors (o avançats), i altres que no serien ni innovadors (ni avançats); no m’agrada aquesta mena de cursa per anar davant dels altres. M’agrada més pensar que tots tenim coses per ensenyar i aprendre, i que sempre hi ha marge de millora, per a tothom.
        No és cert (o són “inexactituds”):
        – El Departament d’Ensenyament té un projecte estratègic i integral (ja veurem si és exemplar) d’innovació pedagògica, que es projecta a tots els centres i en àmbits menys coberts per altres xarxes o entitats.
        – El Departament no ha externalitzat la política d’innovació, no l’ha deixat en mans d’experts externs. (En quant a EN21, no ha tingut res a veure amb el seu naixement i impuls, com amb moltes altres associacions i xarxes de renovació pedagògica i d’innovació a les que el Departament també hi dóna suport en la mesura possible).
        – En aquesta xarxa, i en moltes altres que ja venien funcionant anteriorment, hi ha molts centres públics, que han decidit participar-hi voluntàriament i que porten anys innovant amb un esforç titànic, però no sempre de manera silenciosa ni sense el reconeixement del Departament. De fet, molts d’aquests centres, i molts d’altres, han tingut diferents reconeixements en els últims anys. (Això no treu que calgui més reconeixement i més capacitat de transferència).
        – Tot i que el pressupost de formació permanent s’ha vist reduït de manera molt important, no és a cost zero: hi ha formació finançada amb pressupost del Departament, hi ha molta formació realitzada directament per tècnics i personal del Departament (en sentit ampli), que no es reflecteix directament en el pressupost de formació, hi ha modalitats de formació amb costos més baixos que altres, però mai a cost zero, i que tampoc es reflecteixen en el pressupost de formació, hi ha el reconeixement de la formació que fan entitats sense ànim de lucre, i que inclou entitats de renovació pedagògica, en alguns casos subvencionada pel Departament. (Això no treu que seria desitjable incrementar el pressupost de formació per garantir la formació en línies prioritàries).
        – El Departament no menysprea els mestres i tècnics, ni ignora la veu de la comunitat educativa. Tota aquesta feina es fa sempre amb professorat de centres públics o amb professionals i tècnics del Departament, que abans o després també han estat docents, i, quan cal, amb la col·laboració d’altres agents, experts o institucions (universitats, moviments de renovació, associacions, federacions, etc.).
        – Es pot qüestionar i discrepar amb les polítiques del Departament d’Ensenyament, d’ara i d’abans, i pensar que en alguns casos pot haver-hi desídia (he intentat posar alguns exemples en què em sembla que no és així), però en cap cas es pot dir que aquesta desídia sigui “estudiada”, atès que, cadascú des del seu lloc i responsabilitat, intenta aplicar les polítiques públiques que semblen bones per al país, amb major o menor fortuna i encert.

        • Estic d’acord amb la Cecília i la Mercè. També amb determinades coses de l’Àngel. Crec que cal una ètica del treball. He vist moltes “fantasmades” darrera de la renovació i de la innovació. També dinàmiques tòxiques a l’entorn de les “comissions de serveis” i de l’autonomia de centres. Costa descriure i avaluar la realitat.

  2. Interessant: segons diu el text, per cada 7 mestres hi ha 1 “tècnic” que no treballa amb alumnes.
    Si , a més a més, resulta que d’aquests 7 mestres, 1 (¿o 2?) treballa pels passadissos i al costat de la cafetera… ¿quin personal destinem realment a ensenyar als nostres fills?

  3. A parer meu, la volada que prenen iniciatives com Escola 21 o les ocasionals proclames com les de la Fundació Bofill són conseqüència del fet que, en realitat, ningú té ni idea de què cal fer amb el tema de l’educació/ensenyament. Així que quan apareix algú amb un discurs net i diàfan (malgrat aquest sigui reaccionari i socialment conservador) és acollit amb un gran sospir d’alleujament per part de la societat, de les institucions, etc.
    La meva opinió al respecte és que la problemàtica és gran, les ingerències són moltes, i la canalla, en ocasions, va poc endreçada per la vida.

  4. Si el Departament d’Ensenyament retalla la investigació i la formació de professorat un 97,78% i aplaudeix una iniciativa d’innovació liderada per la Fundació Bofill i La Caixa, alguna cosa de facto està externalitzant, no?

    Si els portaveus de l’Escola Nova 21 responen que cal diferenciar “la innovació educativa” de “la reivindicació política” quan, mesos enrere, se’ls va preguntar sobre les retallades que anaven a aplicar-se a l’escola inclusiva, vol dir que, almenys els qui elaboren el discurs, no estan gaire per la transformació social, o sí?

  5. Les cites tretes de context permeten justificar el que sigui. A la mateixa pàgina web on hi ha la cita que l’autora esmenta (http://31.193.129.24/que-volem), s’hi troba aquesta altra de la UNESCO que silencia perquè desmunta l’enfocament de l’article:

    “Només amb l’educació no es poden resoldre tots els reptes de desenvolupament, però una visió humanista i holística de l’educació sí que hauria de contribuir a trobar un nou model de desenvolupament. En un model així, el creixement econòmic ha d’estar guiat per la gestió mediambiental i per la cerca de pau, inclusió i justícia social. Els principis ètics i morals d’una visió humanista del desenvolupament s’oposen activament a la violència, la intolerància, la discriminació i l’exclusió. Pel que fa a l’educació i l’aprenentatge, representa anar més enllà d’un utilitarisme i un economicisme encotillat i integrar les dimensions múltiples de l’existència humana”.

  6. La innovació com a eina de transformació social hauria de ser una iniciativa de les nostres institucions públiques en benefici de tota la comunitat. Des del moment en què només en gaudeixen uns quants privilegiats adquireix, de facto, la voluntat explícita de segregar. Això hauria de ser suficient per generar una oposició ferma. El fet que una entitat bancària s’hi involucri no deixa der ser, com a mínim, angoixant. La maquinària per privatitzar l’escola pública està en marxa des de fa temps i la denúncia d’aquest article n’és només una petita mostra. Que les ‘bones intencions’ i el discurs positivista del projecte EN21 no ens facin desviar la mirada, l’Educació Pública és el darrer gran bastió per conquerir… i mou milions d’euros.

    • Mira Lluís, jo no sabria dir-te si l’article és ple de tot això que tu dius, però el teu comentari si que sembla una mica tendenciós. Potser ens oblidem d’alguna coseta, oi. Una cosa tan i tan simple com preguntar-nos que coi ha fet l’Escolanova21, propaganda a banda, es clar. Perquè de moment, el més calent és a l’aigüera i totes les seves «innovacions» són de l’any de la picor (http://embat.info/a-80-anys-del-cenu/). Amb la petita diferència que abans, modern i innovador no volien dir adaptatiu i conformista.

      El que sí que es comença a flairar a l’ambient és, diguem-ne…una sensació de que tot plegat acabarà en una allau de cursos, formacions i màsters de «gestions de canvi» i «d’innovació», pagant, es clar, perquè en un lloc on hi ha la Caixa el peatge es segur.

      Tot plegat durarà fins que els que s’hagin de folrar tinguin les butxaques plenes i fins que se’ls vegi el llautó a algunes universitats «innovadores» i a diversos personatges avançats a la seva època.

      Potser que no sigui així, el temps ens ho dirà.

      • Caixaofaixa, responent la teva pregunta: EN21 ha fet poc i molt. Poc perquè acaben de començar (tot i que la Fundació Jaume Bofill, per exemple sí porta molts anys empenyent) i molt perquè com a mínim ha aconseguit captar l’atenció en un tema tan vital com aquest. Segurament perquè ha aparegut amb certa gràcia i en el moment just i precís en que la societat i moltes escoles també es replantejaven coses. I que es xarboti l’escola està molt bé. Especialment si és per animar les esscoles a treballar de certa manera que penso que cal treballar (que sé perfectament que no té res de nou, doncs els seus postulats són de principis de segle).

        Dit això, per què posem èmfasi a la Caixa? Per què no parlem que també hi dona suport la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, o el Centre UNESCOCAT o la UOC o la Fundació Jaume Bofill? EL problema seria si la Caixa vol redactar el currículum però no és el cas, penso. Si ofereixen recursos (diners, espais…) em sembla collonut. Ni que sigui perquè ho fan per netejar la seva imatge. Caldria renunciar doncs a aquestes ajudes? Anem sobrats a les escoles de recursos? Renunciem també a les ajudes de beques que donen, per exemple, el Banc de Sabadell, Banco Santander, BBVA? Jo no ho faré. I no per això deixaré de ser crítica amb ells. Però de manera justificada, gens a priori.

  7. Article desbiaixat, tendenciós, carregat de prejudicis i inexactituds, que silencia punts i en distorsiona d’altres per poder arribar a la conclusió desitjada. EN21 sortirà malament segurament, per 2 aspectes: perquè un objectiu com el que pretenen no és cosa de 3 anys, sinó d’una dècada. I perquè no compta amb la complicitat de molts dels qui fa molt treballen per la renovació pedagògica. I aquí hi ha la mare dels ous: un punt de tírria invisible però present -per exemple en articles com aquest-, per en 3 mesos ser capaços de cridar l’atencio d’un país, quan ells no ho han pogut fer en anys. Molt humà, fins i tot comprensible. Però molt estèril.

    • Para compte, Lluís! No sé a quin departament et guanyes la vida, però ho puc imaginar…
      Per acabar de pressa: parles d’esterilitat, segurament sabent que la disidència ignorada i menyspreada pot ser titllada d’estèril, però un “petit” detall, per no allarga-me en sermons com fan alguns: des dels temps de la famosa “Reforma” (principis dels anys 90) amb les patums dels M.R.Pedagògica (que porten renovant uns 40 anyss: jo hi era!)els teòrics de la Bofill (que porten una eternitat sense treballar en una aula) i els genis impagables del Cèsar Coll, el Sarramona, ara aquest americà del màrqueting 21… Tot això té de nou el que un servidor de Dalai Lama.

      Per no parlar del grau de coneixement del tema que indica fer veure que fins ara cap tema sobre l’ensenyament no havia saltat a la palestra de l’actualitat, cosa que només pot afirmar algú qye ha estat a la trapa a Groenlàndia els darrers 25 anys…

      I, si m’apures, Donald Trump i Pablo Iglesias, també són antisistema.

      Sí, jo també et trobo molt simpàtic!

  8. Em sembla un article molt, molt interessant. Sobretot per a persones com jo, que llegim diaris i que ens volem informar del que passa, però que sovint tenim la sensació que ens ensarronen o que no ens diuen ni la meitat del que passa.

  9. Excel.lent article, que posa les coses al seu lloc: gran part dels principis de la famosa “reforma educativa” ja es van posar en pràctica a començaments del segle XX i, sobretot, durant la República. El franquisme va aixafar aquest moviment, que per sort no va desaparèixer del tot, gràcies a educadors i comunitats escolars compromesos amb una escola progressista i igualitària. Això va poder permetre que l’escola pública postfranquista s’adaptés a la nova democràcia, elevant el nivell educatiu del país en pocs anys.

    En els últims anys, l’escola pública està passant per un procés d’esclerotització, dominat per la manca de recursos i/0 l’absència de pensament crític. I a sobre, vénen els de la privada/concertada proposant un model educatiu que ja fa anys i panys que ja existia, això sí, “adaptat” als principis neoliberals. No, si finalment resultarà que els jesuïtes i La Caixa són els bons, que vénen a rescatar els pobres nens de les urpes de la conservadora i misèrrima escola pública.

  10. Segons l’article tenim un rati de 10 alumnes/profe. És aquí, a Catalunya????
    Si fós així un altre gall cantaria :))))))

  11. És desesperant. Un tema etern i cap solució a la vista. Els meus nens es jubilaran i encara no haurem aclarit res.

    El problema NO són les classes magistrals vs vivencials o els mestres antiquats vs els moderns.

    El problema, stupid, són els mestres dolents, els mestres incultes i sense inquietuds i els mestres cremats, o qualsevol combinació d’aquests elements

    Traieu-los del sistema, abans no facin més mal, i veureu com la docència torna a recuperar el respecte i el prestigi com per art d’encanteri.