L’ou

31.07.2017

“Quin és el sentit de la vida?”, es pregunta el nostre protagonista, que acaba de morir en un accident de cotxe. Es desperta al més enllà, on es troba amb Déu mateix, que li fa una gran revelació sobre la vida i la mort. Un relat d’Andy Weir, autor de The Martian, que ha sigut traduït a més de 30 llengües i que ara Judit Casademont i Edgar Cotes han anostrat al català.

Un ou | Foto: Pixabay

Tornaves cap a casa quan et vas morir.

Va ser un accident de cotxe. Res prou destacable, però mortal al cap i a la fi. Vas deixar una dona i dos nens. Va ser una mort indolora. Els de l’ambulància van fer tot el que van poder per salvar-te, però no hi va haver res a fer. El teu cos va quedar tan aixafat que estàs millor així, creu-me.

I aleshores ens vam conèixer.

—Què… què ha passat? —vas preguntar—. On soc?

—T’has mort —vaig dir sense embuts. No valia la pena escatimar paraules.

—Hi havia un… un camió i derrapava…

—Ahà — vaig dir.

—M’he… m’he mort?

—Ahà. Però que això no et faci sentir malament. Tothom es mor —vaig dir.

Vas mirar al teu voltant. No hi havia res. Només hi érem tu i jo.

—Què és aquest lloc? —vas preguntar—. És el més enllà?

—Més o menys —vaig respondre.

—Ets déu? —vas preguntar.

—Ahà —vaig contestar—. Sóc Déu.

—Els nens… la meva dona —vas dir.

—Què els passa?

—Els hi anirà bé?

—Sí senyor, així m’agrada —vaig dir—. Acabes de morir-te i la teva principal preocupació és la teva família. Sembles de molt bona pasta.

Em vas mirar amb fascinació. Per tu, no semblava Déu, sinó més aviat un home qualsevol. O possiblement una dona. Una figura abstracta d’autoritat, potser. Més semblant a un professor de llengua que no pas al totpoderós.

—No t’hi amoïnis —vaig dir—. Els hi anirà bé. Els teus fills et recordaran com algú perfecte en tots els sentits. No han tingut temps d’agafar-te mania. La teva dona plorarà per fora, però en secret estarà alleujada. Per ser francs, el teu matrimoni s’ensorrava. Si et serveix de consol, se sentirà molt culpable per sentir-se alleujada.

—Mmm —vas dir—. I ara què ve? Aniré al cel o a l’infern o a algun lloc per l’estil?

—Res d’això —vaig dir—. Et reencarnaràs.

—Ah —vas dir—. Així que els qui tenien raó eren els hindús.

—Totes les religions tenen raó a la seva manera —vaig dir—. Vine amb mi.

Em vas seguir el pas mentre passejàvem pel buit.

—On anem?

—Enlloc en particular —vaig dir—. M’agrada caminar mentre parlem.

—Quin sentit té, llavors? —vas preguntar—. Quan reneixi, seré una pàgina en blanc i prou, oi? Un nadó. Així que totes les meves experiències i tot el que he fet en aquesta vida no hauran servit per a res.

—Al contrari! —vaig dir—. Tens dins teu tots els coneixements i experiències de totes les teves vides passades. El que passa és que ara no te’n recordes —Vaig parar de caminar i et vaig posar les mans a les espatlles—. La teva ànima és més grandiosa, formidable i extraordinària del que et pots arribar a imaginar. Una ment humana només és capaç de contenir una fracció minúscula del que ets. És com posar el dit en un got d’aigua per veure si és calenta o freda. Poses una petita part de tu dins el recipient i quan el treus a fora, guanyes totes les experiències que has tingut. Has estat dins d’un humà durant els últims 48 anys, així que encara no t’has estirat i no has sentit la resta de la teva consciència immensa. Si ens quedéssim aquí prou temps, començaries a recordar-ho tot. Però no té sentit fer-ho entre vides.

—Quantes vegades m’he reencarnat, doncs?

—Oh, moltes. Moltíssimes. I en moltes vides diferents —vaig dir—. Aquesta vegada seràs una camperola xinesa l’any 540 dC.

—Espera, com? —vas quequejar—. M’enviaràs al passat?

—Vaja, tècnicament sí. El temps, tal com el coneixes, només existeix al teu univers. Les coses són diferents d’on vinc jo.

—I d’on vens? —vas dir.

—Ah, és clar —vaig explicar—. Vinc d’algun lloc. D’algun altre lloc. I n’hi ha d’altres com jo. Ja sé que vols saber com són les coses allà, però, sincerament, no ho entendries.

—Oh —vas dir, una mica decebut—. Però espera. Si em reencarno a altres llocs i moments en el temps, podria haver interactuat amb mi mateix.

—Oh, i tant! Això passa sempre. I com que cadascú és només conscient de la seva pròpia existència, no se n’adona ningú.

—Així doncs, quin és el perquè de tot plegat?

—De debò? —vaig preguntar—. De debò? M’estàs preguntant el sentit de la vida? No és una mica estereotípic?

—És una pregunta prou raonable —vas persistir.

Et vaig mirar als ulls.

—El sentit de la vida, la raó per la qual vaig crear tot aquest univers, és perquè tu maduressis.

—Vols dir la humanitat? Vols que madurem?

—No, només tu. Vaig fer aquest univers per a tu. Amb cada nova vida creixes i madures i et converteixes en un intel·lecte més gran i esplèndid.

—Només jo? I què passa amb tots els altres?

—No n’hi ha cap altre —vaig dir—. En aquest univers, només hi som tu i jo.

Em vas mirar amb cara de pòquer.

—Però tota la gent de la Terra…

—Tu ets tota la gent. Reencarnacions diferents de tu mateix.

—Un segon. Soc tothom?

—Ara comences a entendre-ho —vaig dir, amb un copet d’enhorabona a l’esquena.

—Soc tots els éssers humans que han viscut mai?

—O que viuran mai, sí.

—Soc Abraham Lincoln?

—I també ets John Wilkes Booth —vaig afegir.

—Soc Hitler? —vas dir, horroritzat.

—I també ets els milions de persones que va exterminar.

—Soc Jesús?

—I també ets tothom qui el va seguir.

Vas restar en silenci.

—Cada vegada que has fet mal a algú —vaig dir—, te l’has fet a tu mateix. Tot acte de bondat que has fet, te l’has fet a tu mateix. Cada moment feliç i trist que ha experimentat qualsevol humà ha estat o serà experimentat per tu.

Vas rumiar durant una bona estona.

—Per què? —em vas preguntar—. Per què fas tot això?

—Perquè algun dia arribaràs a ser com jo. Perquè això és el que ets. Ets un de la meva espècie. Ets fill meu.

—Bufa —vas dir, incrèdul—. Vols dir que soc un déu?

—No. Encara no. Ets un fetus. Encara estàs creixent. Un cop hagis viscut totes les vides humanes de tots els temps, hauràs crescut prou per néixer.

—Així que l’univers sencer —vas dir—, és només…

—Un ou —vaig contestar—. Ara et toca anar cap a la propera vida.

I t’hi vaig enviar.

Etiquetes: