L’any dels dos Ramon

He rebut l’encàrrec de parlar de Ramon Llull, ja que enguany se celebra el centenari de la seva mort. Em permetreu que l’acompanyi d’un altre Ramon, el Muntaner, de qui va ser el centenari l’any passat. Tots dos compartiren moltes rutes per la Mediterrània, potser, fins i tot, es van conèixer; més important, però, és que comparteixen moltes més característiques de les que podríem esperar entre un mercader cronista i un filòsof. L’un, i hi afegeixo l’altre, es volen celebrar en aquesta ocasió com a poetes, més que no pas com a prosistes, tot i que l’activitat poètica de tots dos va ser marginal. Ja sabem, però, que per a Llull això significa milers de versos.

Les celebracions diuen molt dels celebrats, però més encara de qui celebra, per com ho fa i amb quin esperit, si és crític o senzillament autocomplaent. Em prenc la llibertat de no fer servir el Photoshop típic de les celebracions o el maquillatge i les gales de la catifa vermella. Ja sé que tot quedaria més bonic, i tal vegada satisfactori, però seria molta aparença, i em sembla més oportú mirar els fets sense filtres. La realitat no sempre és tan glamurosa, i sovint pot semblar desagradable, però ja sabem que a la vida no sempre som felius ni mengem perdius. Així serà més autèntica i interessant, espero, com el rei despullat.

Ni l’un ni l’altre Ramon no tenien la literatura, menys encara la poesia, com una finalitat; per ells era tan sols un mitjà per afavorir la divulgació de la Veritat, la seva, és clar, que creien però absoluta. D’altra banda, no hi ha creadors més poderosos de veritats que la fe i la pàtria, encara més si aquestes van juntes. Llull fa servir la literatura, amb la seva ploma poc refinada, per multiplicar els públics i variar els canals de penetració de la seva idea, la necessària superioritat de la fe catòlica. Potser ell va ser millor poeta que Muntaner, tot i que no costa gaire ser-ho. Tot i així, la seva obra més poètica, el Llibre d’amic e amat, no sols és en prosa, sinó que és un engany, perquè és pura racionalitat combinatòria per afavorir la meditació, i si assoleix la poesia, i per molts ho fa, és malgrat seu. Per la seva part, Muntaner és un gran prosista, mentre Llull, també segons els criteris de l’edat mitjana, no passaria de l’aprovat. Tampoc no li hauria interessat tal valoració, ja que la seva prioritat no era pas la forma, sinó el contingut. No és, com massa sovint es diu, el pare de la prosa catalana, perquè les Muses, per sort, van decidir que eren altres els escriptors que s’havien d’imitar.

Muntaner té la literatura, la cavalleresca i les parts bel·licoses de la Bíblia, com a lent amb la qual veu i corregeix la realitat, o com a filtre ineliminable a través del qual expressar-la. Ell pretén ser un historiador, i això vol que ens ho creiem, però és l’estètica, el plaer per una narració eficaç, juntament amb l’elaboració a posteriori de la seva biografia, que dirigeixen la seva manera d’explicar els fets, i no pas la consciència de fidelitat a aquests fets.

Tots dos tenen tot al llarg de la seva obra, i la de Llull és extensíssima, l’obsessió de crear uns mons en què tot funcioni segons les seves creences; descriuen el millor dels mons possibles i ens intenten convèncer que existeix de debò. Ens trobem davant de dos manipuladors obsessionats amb la veritat (la seva), i els mons que creen els volen triomfants i absoluts. Al capdavall, però, la primera, potser, entre les seves creacions —i és un dels aspectes més interessants dels dos escriptors— és la fascinant operació de construcció de les seves imatges literàries com a autors. Hi creien, o solament volien atreure i enganyar el lector? La visionària conversió de Llull, que influirà en Muntaner, i l’experiència militar d’aquest van ser, en un primer moment, com un vestit que es van posar per donar-se credibilitat, per atribuir-se un estatus que els permetés explicar allò que volien. Estic convençut, però, que al llarg del temps i malgrat les subtils modificacions operades per part de Llull, van creure verament que eren allò que pretenien ser. I a això, els segles han sobreposat altres, ulteriors imatges —no oblidem que, en el fons, Llull es va fer universal per allò que no era: un alquimista, imatges que segueixen el joc de despistar que des del començament de la seva vida literària havien proposat tots dos. No deixem de seguir-los el joc, però hem de saber distingir entre els molins i els gegants, sense perdre la capacitat d’apreciar els gegants exactament per allò que són, il·lusions, o ens perdrem tot el plaer en la lectura o en l’estudi d’aquests avantpassats. La literatura ens pot, i gairebé ens deu, enganyar, però no ens deixem obcecar per la crítica o la retòrica de les celebracions.

Visca la República Catalana!