La possibilitat de no fer res de res

En les darreres dècades el tempo de les nostres vides s’ha anat accelerant fins a atrapar-nos en un present de velocitat vertiginosa. Vivim en un món d’immediatesa, facilitada per la tecnologia, que imposa un ritme en què tot passa a temps real: el correu que enviem arriba ara mateix, la pantalla respon de seguida al toc del nostre dit, i puc saber que t’ha arribat el meu whatsapp perquè els dos ticks verds ho confirmen. Si em ve al cap un pensament el puc fer públic en el temps que necessito per picar-lo en menys de 140 caràcters (de vegades, amb les conseqüències catastròfiques de no pensar prou abans de fer-ho). Si vull llegir un llibre o veure una pel·lícula concreta, tinc diverses opcions només a uns quants botons i minuts de descàrrega per a poder-los gaudir.

Avui és un dia que fa temps que tinc marcat al calendari: fa 40 setmanes que estic embarassada i, de moment, les hores passen sense cap novetat respecte ahir. Aquesta espera, tan llarga pels estàndards del que estem acostumats i tan poc habitual avui en dia (què més hi ha que tardi nou mesos en arribar?) m’ha fet adonar de fins a quin punt aquest ritme actual distorsiona la realitat. Aquesta paciència necessària, sense data d’entrega assegurada em planteja una incertesa incòmoda perquè, a diferència del que és habitual, no hi ha cap click ni cap acció a realitzar que pugui fer arribar el que espero i desitjo ara mateix.

Es parla molt de la “síndrome Google”, i de com suposadament ens ha atrofiat el cervell. Diuen que cada cop retenim menys la informació necessària (el que abans se’n deia cultura i servia per guanyar al Trivial Pursuit) però, en canvi, tots som hàbils cercadors de Viquipèdies, amb la dada a punt tot just instants després que sorgeixi el dubte. Però crec que el diagnòstic d’aquest cervell 2.0 és encara més greu: també és un cervell addicte, totalment drogat per unes expectatives de productivitat immediata que, a banda de no ser realistes, són totalment insanes.

Si heu gaudit d’alguns dies de vacances potser us haureu parat a pensar uns minuts en el contrast entre el descans i el nostre ritme quotidià. Ens passem el dia amb les safates d’entrada a vessar, omplint llistes de tasques amb diversos subnivells, calendaris, prioritats i timelines que flueixen amb actualitzacions constants. Anem recollint tot això, acumulant més i més informació perquè aquestes coses ocupen poc lloc a casa o a la butxaca. Però per moltes hores que hi dediquem sempre ens quedaran articles per llegir a Pocket, receptes per cuinar als nostres taulells de Pinterest, cursos gratuïts a Coursera per completar o ofertes del dia a Privalia o Groupon per aprofitar.

El problema és que aquestes coses que ocupen poc lloc sí que ocupen el nostre temps i el nostre cap. I per això ens passem el dia dient que “anem tan enfeinats!” i “ui, no tinc temps per a res!”. Malgrat que aquestes obligacions que hem de complir són en la majoria dels casos objectius i ambicions autoimposades. Ens sentim culpables de pensar que no estem “sent productius”, que no ens estem “autosuperant” o que avui no hem fet res per a construïr la nostra “marca personal”.

La realitat és que pocs de nosaltres fem feines crítiques, qüestions de vida o mort. Què passa si entreguem el projecte un dia més tard, si hem de posposar la reunió o si la factura arriba una mica més tard? En la majoria dels casos, si som sincers, la resposta és: res. No passaria absolutament res. Potser aquest ritme histèric no és més que una estratègia de distracció a la que ens deixem arrossegar col·lectivament per escapar la poca trascendència de gran part del que fem. Si estem ocupats cada segon, minut i hora, no tenim temps de parar-nos a pensar o de fer-nos preguntes. Evitem la possibilitat de dubtar cap on anem i el risc de sentir, encara que sigui durant un instant, un cert punt de buidor.

Aquestes darreres setmanes les he passat principalment a casa, amb la companyia de la panxa cada cop més gran i de l’aire condicionat, sense cap més obligació real que esperar. M’ha fet recordar els estius de finals de l’infantesa, quan tenia uns 12 o 13 anys. Aleshores ja no havia de seguir els plans que els pares manaven però tampoc tenia vida social ni autonomia suficient per a fer massa res que m’ocupés el dia. Recordo llegir molt, devorar llibres durant hores sense preocupar-me pel percentatge llegit i per llegir, com em marca el meu Kindle avui en dia. Recordo encadenar les aventures de les noies internes de l’Enid Blyton sense cap pressa per completar la col·lecció. Llegir Salinger i Capote sense cap objectiu ni expectativa de cultivar-me llegint els classics, sinó simplement perquè corrien per casa i els pares amb encert me’ls posaven a les mans. Em llevava cada matí sense cap pla ni necessitat de fer res i, encara que ho pogués semblar, no m’avorria ni un instant.

Vist des d’aquí i ara (i amb el filtre vintage de la nostàlgia), ho sento com un ideal del que significa realment descansar i desconnectar durant l’estiu. No fer res de res, no imposar-se cap obligació ni objectiu, no pot ser només un vici o una indulgència. És imprescindible per a la nostra salut mental, com que ens toqui el sol i l’aire una estona cada dia. Necessitem desocupar aquest espai per deixar lloc suficient que ens deixi respirar i prendre la perspectiva necessària per a veure les coses i rebre la inspiració que ens permeti, irònicament, fer les coses ben fetes quan sigui necessari.

Per això em proposo prendre’m les properes setmanes que s’acosten i en les que estaré de baixa com una oportunitat de no fer res. Excepte dormir poc, aprendre a tenir cura d’un nou ésser viu i interioritzar la tècnica del canvi de bolquers, no penso imposar-me cap termini ni marcar-me cap fita de productivitat. Em treuré el rellotge i perdoneu si no us he respost a l’email o si tinc el Twitter poc actiu. Aprofitaré per no fer res de res, per a poder fer de la millor manera possible el que és important. I gaudiré tant com la son m’ho permeti de cada moment, per trivial i intranscendent que sigui.