Guerrilla fosca, poesia hacker

El Bar Horiginal de Barcelona (carrer Ferlandina, 29) va acollir dimecres un dels esdeveniments poètics de l’any: La Festa de la Fosca. Un recital que serveix per celebrar els 20 anys de l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor amb la participació d’una bona part dels poetes que integren La Fosca, la seva col·lecció de poesia. Avui, Dia Mundial de la Poesia, a Núvol volem homenatjar el fet poètic amb articles de Gabriel Ventura, Laura Basagaña,  Jaume C. Pons Alorda i Lluís Calvo.

La poesia ha esdevingut la clandestina que transita per les cantonades de la nit i no demana perdó als malcreients. Un virus, una constel·lació negra que s’infiltra per les esquerdes dels cossos adormits i els corroeix amb una tossudesa infatigable. Perquè la poesia ha hagut de replegar-se en els marges d’una guerrilla fosca que brilla amb la resplendor dels tresors soterrats. I brilla perquè, tot i les dificultats, és ben viva i present. Ja no es tracta només dels recitals, de la poesia oral que prolifera en locals i places. El fenomen té a veure també amb un conjunt de fils i xarxes i nodes sense cap direcció, que s’uneixen entre ells i se separen. I que en alguns casos no tenen cap visible perquè no se sap ben bé d’on vénen. Paraules i forces que penetren en els programes dels sistemes literaris i els sotraguen, els rebenten o en canvien la configuració. Perquè la poesia serà hacker o no serà. Apatxe, incontrolable, delerosa. Invisible, otaku o punk, però també omnipresent, de manera paradoxal, en la seva invisibilitat. I potser impotent, sí, però sempre victoriosa. Car s’ha penetrat en el codi font del sistema per subvertir la màquina del llenguatge i trencar la sintaxi dels relats inamovibles. El balbuceig ha substituït la crònica. No hi ha centre, no hi ha nucli, no hi ha lloc. Importa el moviment, la força, la intensitat, no pas la unitat o el sentit habitual. Car el sentit no necessita ser demostrat, no és una ciència. I rebutja tothora la falsabilitat, perquè només creu en la seva veritat. La poesia, ara, no té estructura definida, és viscosa i tòxica, subatòmica i espectral, bruta i sabotejadora. La poesia arreplega les dimensions inobservables i addicionals d’unes cordes que vibren amb la música dels astres. I defuig copiar, al mateix temps, les formes paquidèrmiques de la cultura. No hem d’oblidar-ho això: la poesia que vol ser estètica sense ser política constitueix la màxima expressió d’allò polític. No hi ha res inofensiu, no hi ha res que atorgui salconduit. Ni escapatòria. No fugiu: us atraparem. Es tracta d’això, al capdavall. Podem plorar davant dels fets sociològics, podem inventar torres de marfil, però aquells que en aquest escenari sols veuen una manera de fer exclusivista, o bé una mostra d’immobilisme, no han entès absolutament res. Aquí hi ha, sens dubte, una revolta obscura. Qui hi ha darrera de tot plegat? Ningú. I molta gent alhora. Aquesta és la força i la foscor.

De manera reiterada s’ha dit que aquest univers és vast, multiforme i inabastable. Tanmateix, tot allò que aparentment forma part del caos poètic representa, en realitat, l’ordre que no pot retenir-se fàcilment perquè canvia a cada instant. Les taxonomies poden ser fal·laces, però les ordenacions són humanes. Aquest és el destret, la fita, la monjoia. En l’espai més enllà de l’espai físic, on alguns només manifesten la inseguretat de les visions arcaiques, d’altres hi hem bastit un motiu d’orgull, una divisa impresa al cor més multiforme. I el cert és que el prisma té moltes cares. Internet i les editorials mal anomenades petites són dues baules més d’aquest procés, definit per una proliferació de connexions tenaces. De vegades, fins i tot, els nusos, els enllaços i les trinxeres es fan transparents. Som en l’espai obert d’una pell colrada que exhibeix els tatuatges de la identificació. I en aquest àmbit paradoxalment diàfan tenim la sort de gaudir de la col·lecció La Fosca de l’editorial Lleonard Muntaner. Un nom que esdevé el reflex d’una de les facetes d’aquesta revolta obscura, feta de connexions múltiples que sumen esforços i talents. Una col·lecció que dirigeix Maria Muntaner i que ha publicat autors com Màrius Sampere, Carles Hac Mor, Víctor Gayà, Josefa Contijoch, Pau Vadell, Blanca Llum Vidal, Francesc Vallverdú, Josep Vergés, Bartomeu Fiol, Sebastià Perelló o Lluís Juncosa. El nom, La Fosca, s’explica pel color negre de les cobertes, que és un tret distintiu i elegant. Un color que, tal com subratlla Michel Pastoureau a l’imprescindible Noir. Histoire d’une couleur, va perdre amb el temps la dimensió benèfica representada per la fecunditat i la divinitat, una visió que era ben present a Orient, Egipte i la Grècia arcaica. A l’edat mitjana, en canvi, la negror era el diable. Del segle XIV al XVI el negre va experimentar una revifalla, fins que al XIX esdevingué el color dels romàntics, dels decadentistes i dels maleïts. De Blake a Baudelaire (Volupté noire!), passant per Lautréamont, Rimbaud i Nerval. Però La Fosca podria ser també Sa Fosca, el racó enfonsat i mineral del torrent del Gorg Blau, a la serra mallorquina de Tramuntana. Un indret on el sol no hi arriba i domina la tenebra, enmig de parets grises i aigües de color turquesa que semblen pertànyer a un altre planeta. Tot plegat abocant-se a Pareis, a Sa Calobra, a Joaquim Mir i a la gran intuïció. El Salt de s’Acollonament, la Plaça des Tremolor i el Pas des Duro són noms que s’escauen al vertigen de la creació. Quedem-nos, doncs, amb la poesia que arrenca, a estripades, coneixement i vida, visions i sentits. I alliberaments radicals i múltiples, des d’una illa que no és perifèria, ans centre de tot. Aquests podrien ser alguns dels trets distintius de la Fosca de Lleonard Muntaner, just quan Orió alça el seu arc i dispara la sageta enmig de la tremolor nocturna i dialèctica. Carles Hac Mor a Sí fa que sí, un dels llibres destacats de La Fosca, ho rebla així: “Anar enderrocant i reconstruint per mà del desenvolupament que s’autonega tot afirmant-se”. I res més. El virus, invisible, ho envaeix tot.