Pensaments foscos, poesia clarivident

El Bar Horiginal de Barcelona (carrer Ferlandina, 29) va acollir dimecres un dels esdeveniments poètics de l’any: La Festa de la Fosca. Un recital que serveix per celebrar els 20 anys de l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner Editor amb la participació d’una bona part dels poetes que integren La Fosca, la seva col·lecció de poesia. Avui, Dia Mundial de la Poesia, a Núvol volem homenatjar el fet poètic amb articles de Lluís Calvo, Laura Basagaña, Jaume C. Pons Alorda i Gabriel Ventura.

1. Després d’un parell d’hores caminant arribo a la platja del Port de la Selva. Poc abans d’entrar al que hom en diria pròpiament la part bona de la platja hi ha un pàrquing de grava dura, una terra incòmoda de mirar, trista, però que lliga prou bé amb el blanc radiant de l’església i amb les parets cremoses i escrostonades de l’hostal del costat. És una pura qüestió d’ordre, de simetria, com quasi sempre: el to lúgubre del pàrquing trenca el miratge paradisíac del poble i allunya qualsevol ridícula fe passatgera en el miracle.

2. Porto cinc llibres a la motxilla, tots de la col·lecció La Fosca, de l’editorial Lleonard Muntaner. L’estació dels espiadimonis, de Màrius Sampere; L’ésser solar, d’Anna Gual; Glacial, de Lluís Juncosa; Sota el paraigua el crit, d’Antònia Vicens i Talls d’ombra, de Sebastià Perelló. Alguns els he llegit amb més atenció, d’altres només els he fullejat. El poble es retalla en el cel meridià com un nen adormit. M’hi endinso, distret, amb una lleugera sensació de cansament (o és gana?), resseguint el litoral de la platja.

3. He obert el llibre de Sampere a l’atzar. El primer que llegeixo és: “La paraula/ podria ser l’harmonia interrompuda”.

4. D’aquí estant veig una taca fosca en un punt de la costa. A mesura que m’hi apropo va prenent cos, fins que començo a intuir-ne la presència, ara sí, definitivament tangible. És el cadàver d’un gat negre. De tant en tant les onades li arriben fins als flancs i li acaronen la carn tova i xopa d’entre les costelles. Si en aquest precís instant alcés els ulls i mirés fixament el campanar de l’església potser tindria la impressió que el gat és el vèrtex d’un triangle imaginari el centre del qual són els cinc llibres que porto a la motxilla.

5. “No ho vols dir però t’escapa./ No pots fer res més. Una altra cosa./ Deixa’l partir. T’escoles/ amb tot quan fuig“. La il·lusió de l’ordre i el sentit.

6. Un dring de campanes. “La campana és noble/ com els poders ocults”. Crec que aniré a fer un mos al bar aquell amb el cartell immens de Coca-cola. Els bars de la Costa Brava moltes vegades tenen aquests cartells tan vistosos. A la terrassa sols hi ha una parella de francesos jubilats bevent pastís. Trec el llibre de Lluís Juncosa i em poso a llegir una estona mentre espero que em portin una tapa de calamars a la romana.

7. Aquests mallorquins dels setanta escriuen com si portessin perpètuament una màscara antigàs. Escriuen, o bé des d’un búnquer, o bé des d’un abocador de residus nuclears.

8. “És bastant probable que tot el que pugui escriure es resumeixi en una pregunta: per què no he après encara a manejar una semiautomàtica? Una Tókarev TT-33, per exemple“. Lluís Juncosa, parent de Burroughs. Estic deixant la coberta del llibre ben empastifada d’oli. Ara que m’hi fixo: és negra o més aviat d’un verd fosc, fosquíssim, tenebrós, aquesta coberta?

9. “Tant s’incrementa com més va cremant/ la força de buscar allò que s’oculta,/ tant més veurà clarors el pensament/ com més gosi mirar en l’obscuritat”.

10. “Crani i pubis/ semblen habilitar-se/ quan hi ha/ lluna”.

11. Continuo rumiant en la visió del gat mort. Què hi feia allà? Per què l’he hagut de veure precisament avui? Haig d’endevinar-hi algun sentit? Existeixen els missatges ocults? Existeixen els jeroglífcs, els passadissos, els laberints, les correspondències? Encara queda mitja cervesa. Aquest insuportable ritme lent de les coses. Val la pena, però, parar-se a mirar les implacables tonalitats liles de les roques del Cap de Creus, i deixar descansar els ulls de tant en tant.

12. El problema, de fet, és que no hi havia cap secret. L’afany d’explicar històries com vells al voltant d’una llar de foc en una nit fosca d’hivern.

13. “La generositat no té final/ quan neix a les costelles”. A les costelles del gat mort. El gat negre mort, pudent, putrefacte. Era com un gran error buit enmig de la platja. Una pregunta, el desig i el fàstic de preguntar-nos.

14. Si cada llibre és l’afany d’explicar una història, és a dir, si cada llibre és un misteri irresolt, una col·lecció de llibres és una col·lecció de misteris.

15. L’infatigable bebedor de whisky escocès Raymond Chandler, creador del detectiu Marlowe, va començar escrivint poemes i va acabar escrivint novel·la negra. És molt alta, l’escala de la poesia.

16. Davant de cada poema Antònia Vicens hi posa una “d” minúscula. Per què? No ho sé però he passat molta estona observant paraules noves com “dDENUDAR” o “dSALUBRE” o “dEXPIACIÓ”. La d, tot d’una, s’ha convertit en una lletra magnètica. Són agradables de veure i de llegir, aquests poemes de títol insòlit. Antònia Vicens no escriu amb màscara antigàs sinó una mica com Nabokov, amb el caçapapallones a les mans.

17. “Llavors/ algú sense voler trepitja un escarabat”.

18. M’he aixecat un moment per anar al lavabo i quan tornava a la terrassa he sentit un cruixit exagerat i funest. Després he demanat el compte al cambrer, he pagat i he sortit a fer un últim volt per la platja abans de marxar del poble. “El que busco no té veu,/ no té reflex, no deixa empremtes”.