Escombres al parc

Ella diu que no m’ha enganyat en res, mentre que per a una servidora callar certs detalls ja és un engany. El mal és que jo sóc una bleda i m’ho havia d’olorar el primer dia, mig any llarg, quan la nova es presenta amb aires de pija i mans de poca feina. Ara, que no li van caure els anells amb l’escombra, parc amunt i avall. Quina energia! I quina manera de fotre’s de tot, en especial quan els col·legues de la màquina aspiradora se la volien rifar, que amb mi ja ni ho provaven. Ens deien la fideu i la fati, però nosaltres dues fèiem pinya i passàvem d’ells, que m’han hagut de passar moltes manies.

Vuit hores d’arrossegar fulles mortes no és cap ganga, però amb ella se m’ha fet una feina distreta; de passada m’ha ensenyat el nom dels arbres i les herbes; ha aconseguit que em vestís d’una altra manera i que deixés de cremar les nits amb devedés i hamburgueses; per fer-li cas, he marxat dels papes, comparteixo pis amb tres amigues i he despatxat el nando que només venia per sucar. Raons extres perquè avui em fes plorar de ràbia: ella que m’ho ha fet veure tot amb uns altres ulls, va i em diu que se’n va. Què t’has cregut, maca? No, és clar que no m’ha enganyat, perquè ella molt fer-me xerrar, però de les seves coses ni mu. Com si no fos d’aquest món, a part de quan se li van negar els ulls encara per no sé quines males històries, però deia que treballar a l’aire lliure l’estava ressuscitant, i no era propi insistir. Fins que aquest matí a primera hora l’he notat regirada, sense gosar treure la puta veritat: plego, avui és l’últim dia. L’he espantada, de tan blanca que m’he quedat, però a la pausa de l’esmorzar s’ha explicat millor. Resulta que la senyoreta és llicenciada en Farmàcia des de fa dos anys i amb un expedient de premi. I de què li ha valgut? Doncs per fer degustacions a supermercats, cobrar pàrquings i cosetes així. Vinga enviar currículums, i res. Fins que li puja la mosca al nas i, de l’emprenyada, penja els hàbits i s’apunta d’escombradora. No sé si m’ha volgut fer la pilota, però m’ha jurat que no podia ni imaginar-se tanta felicitat, com si mai no s’hagués sentit tan lliure ni tan amiga d’algú, vaja que m’ha deixat ben tova. Ara que, si era així, per què tanta pressa per plegar?  Llavors m’ha hagut d’ensenyar les cartes amagades, perquè no les havia cremat totes amb el cop de geni i resulta que ara l’han acceptat en un d’aquests fitxatges de savis cap a l’estranger. Vaja, que la setmana entrant se’n va cap al Quebec, contractada per una indústria farmacèutica, el somni de tots els de la seva quinta, diu. Ara que no entenc d’on li ve a ella el somni, si diu que s’ho ha hagut de pensar tant i que està feta un embolic. D’una banda, li fa mandra la idea de tancar-se en una empresa, amb gent estranya, i de l’altra, tant trepitjar parcs li ha carregat les bateries. I què li podia dir jo? Sóc massa curta de reflexos i aquest matí no m’ha sortit res, només que tinguis molta sort, maca, li he engaltat. Però ara, de nit, li podria dir que haver-la conegut també m’ha servit per carregar les bateries i, és clar, per confirmar que encara hi ha categories, i que una servidora és de les que està pastada per quedar-se fins al dia del judici. Adéu, demà et trobaré a faltar.