Diccionari universitari i pseudopedagògic per a ociosos

10.12.2016

                                                         «Que el lector no s’ho prengui malament.                                                                            Al capdavall, tampoc no serà cap mentida.»

Joan FUSTER

 

No fa gaire vaig publicar un article en aquest mateix portal per denunciar un problema que afecta l’ensenyament universitari. Vaig titular-lo «El vestit nou del pseudopedagog modern». Hi criticava sobretot una concepció burocratitzada de les anomenades Ciències de l’Educació, la qual es posa de manifest a l’hora de planificar la nostra feina com a professors. I que està tenint conseqüències greus en els plans d’estudis i, en definitiva, en la formació dels alumnes que fan carrera universitària. Igual com n’ha tingudes, i des de fa més temps –i em temo que molt més infaustes, encara– en l’ensenyament secundari. Ho vaig fer, també, perquè sóc membre del Col·lectiu Pere Quart, una colla de professors de literatura que estem preocupats pel tema, i que creiem –com el poeta– que en la paraula hi ha la força que fa moure el món i que la literatura és la «disciplina» que, amb una mica d’esforç, millor pot ensenyar-nos-ho perquè és bàsica per a la formació de persones cultes, crítiques i ben girbades.

loyola-university-chicago-1519922_960_720

L’article ha corregut com la pólvora i ha provocat una notable controvèrsia. Un servidor n’ha estat el primer sorprès, ho reconec. Senyal que tenim un problema, més o menys soterrat, i que és necessari treure’l a la llum. No he volgut parlar mai de pedagogia perquè no en sóc expert i em mereix molt de respecte. Del que vull parlar és de «pseudopedagogia» (algú n’ha dit també «pedagogisme») que és allà on ens estan conduint –d’una manera més que notable, si més no– les mal anomenades «ciències de l’educació». I d’això sí que em sento capacitat per a parlar-ne perquè, en bona mesura, és una qüestió de llenguatge. I aquí hem de ser contundents, crec. Entre altres coses perquè entrem en el terreny de la fal·làcia. Bastir un discurs pràcticament buit amb l’aparença de la complexitat científica és una falta de respecte a la matèria que tenim entre mans. En trobaríem exemples en moltes altres disciplines. També en el meu terreny –ho reconec– que és el dels estudis literaris (i em treuen de polleguera, ho reconec també). És el mateix que està passant –i de forma cada vegada més patètica– en el funcionament i la gestió de la vida universitària, cosa que també cal denunciar obertament.

Per què no podem fer les coses clares i senzilles? Estic convençut que la senzillesa, la simplicitat i la bona fe són els pilars bàsics per al funcionament de la societat. I també de l’educació, en tots els seus àmbits. Digueu-me que sóc un ingenu, si ho voleu, però ho crec realment així. Quan ens creiem (o ens fan creure) que la complexitat és la que garanteix la credibilitat l’estem errant de mig a mig. I cal estar a l’aguait perquè aquesta és la manera de fer de qui està acostumat a donar gat per llebre. Però es veu que en els temps moderns del segle XXI, i de l’anomenada Escola Nova, necessitem vestir-ho tot d’una enganyosa complexitat conceptual, procedimental i terminològica que doni falsa aparença de rigorositat científica. Ep, i de control del discurs, és clar. Perquè qui controla el discurs és qui controla la situació i qui ostenta, en definitiva, el poder. Em temo que és aquí on s’amaga la mare dels ous. I és això el que cal denunciar, abans que res.

Però, ai las!, em sembla també que tot plegat és imparable. Per això m’ha semblat que era útil fer el primer lliurament d’un diccionari que ens ajudarà a bellugar-nos amb més facilitat enmig d’aquest nou món de la «pseudopedagogia moderna» i de la burocratització de l’ensenyament (i, més en concret, de la vida universitària). Espero que els nous «docents» del segle XXI sàpiguen agrair-m’ho. I els gestors del món univesitari, també. I que, si les coses van mal dades, per Tots Sants es recordin de portar-me flors. Que tinguin ben present, és clar, que es tracta d’un diccionari per a ociosos, un terme amb clara connotació literària per a qui vulgui percebre-la. Perquè la intenció no és frívola, ni molt menys. Estem parlant del poder del llenguatge, oi? Doncs en aquest camp a la literatura no la guanya ningú. I a la capacitat de mirar-se el món des d’una determinada perspectiva irònica (i al mateix temps crítica) tampoc. I això, deixeu-me que ho confessi, als amants de la literatura ens ajuda a resistir. I també a divertir-nos, per què no! Fins i tot us invito a participar-hi i a fer-hi les vostres aportacions. No m’estranyaria que així, d’aquí a quatre dies, tots plegats siguem matèria cooperativa d’estudi d’un d’aquests lúdics cursets de «gamificació» per a la Innovació Docent. Ah, i si em porteu flors per Tots Sants, tingueu present que sóc al·lèrgic als lliris. Ep, només si es duen a la mà.

 

[Ordeno les paraules per ordre alfabètic invers perquè m’ha semblat que el procediment s’adeia millor a la suposada complexitat dels nous temps.]

 

UNITAT DIDÀCTICA. En temps remots, «lliçó». Posteriorment, però en temps igualment obsolets, «tema».

UISA (UNITAT INTEGRADA DE SUPORT ADMINISTRATIU). Expressió que corregeix i aclareix terminològicament allò que en el segle passat era difícilment identificable pel fet de servir-se d’un terme tan ambigu i inadequat com el de «Secretaria del Departament».

TUTORIA (vegeu ACCIÓ TUTORIAL).

TRAM VIU. Situació en la qual es troba el PROFESSORAT (vegeu entrada) univesitari que, en el seu vessant com a investigador, ha estat capaç de sobreviure a l’impacte d’un índex i ha aconseguit fer-se visible  gràcies al mèrit d’algun indicador.

TRAM MORT. Situació en la qual es troba el PROFESSORAT (vegeu entrada) universitari que, en la seva feina com a investigador no ha sobreviscut a l’impacte de l’índex ni ha aconseguit que cap indicador l’indiqués, per la qual cosa no té el TRAM VIU (vegeu entrada). És molt probable també que aquest professorat, en el moment de la jubilació, tingui una Taxa de Reposició zero.

TIC (TECNOLOGIES DE LA INFORMACIÓ I LA COMUNICACIÓ). Informàtica. Quan ja no pots dir-ne «Noves tecnologies» perquè et sembla que el terme comença a sonar antiquat (vegeu també LES TIC).

TAC (TECNOLOGIES D’APRENENTATGE I CONEIXEMENT). Informàtica. Quan ja no pots dir-ne TIC (vegeu entrada), perquè et sembla que el terme comença a sonar antiquat.

TAXA D’ÈXIT. Gent que ha aprovat.

SLIPI (SUPORT LOGÍSTIC I PUNT D’INFORMACIÓ). El terme es fa extensiu a les persones que hi treballen, altrament conegudes com a «slipis». De manera difícilment comprensible, en èpoques pretèrites, la comunitat universitària havia aconseguit sobreviure parlant simplement de «consergeria» i de «conserges».

SEQÜÈNCIA DIDÀCTICA. Conjunt d’UNITATS DIDÀCTIQUES (vegeu entrada) posades una darrere l’altra.

REAVALUACIÓ. Mecanisme a partir del qual, dues setmanes després de l’AVALUACIÓ SUMATIVA (vegeu entrada), el DOCENT (vegeu entrada) se sotmet a la pressió d’haver d’aprovar l’ALUMNAT (vegeu entrada) amb notes que van del 3 al 5 per tal de millorar la TAXA D’ÈXIT (vegeu entrada) de la titulació i garantir-ne el finançament de cara al futur immediat.

PROFESSORAT. Professors / professores. També coneguts com a DOCENTS (vegeu entrada).

PROFESSOR ASSOCIAT (en àmbits relacionats amb polítiques de gènere s’admet també la denominació PROFESSORA ASSOCIADA). D’acord amb les teories de Darwin, és el darrer graó de la cadena genètica pel que fa a recursos humans universitaris. En el seu àmbit laboral, és l’única espècie animal vertebrada capaç de fer, si convé, el doble de feina per la meitat de sou. El mèrit d’aquesta virtut excepcional cal atribuir-la, en percentatges alíquotes, a la gestió dels Vicerectorats de Personal Acadèmic i d’Economia.

POLIVALÈNCIA CURRICULAR. Capacitat d’un professor preparat per a unes assignatures, però que, com que l’han putejat, n’ha de fer unes altres. La capacitat és especialment apreciable en el cas del PROFESSOR ASSOCIAT (vegeu entrada).

NIVELL EDUCATIU.  Curs.

MÀSTER OFICIAL. Estudis universitaris durant els quals, en un sol any, s’intenten resoldre tots els dèficits acumulats, des de l’alletament matern, en l’ensenyament preescolar, l’educació infantil, l’educació primària, l’educació secundària obligatòria, el batxillerat, els cicles formatius i el grau universitari. En molts casos és, per tant, la darrera possibilitat reglada d’alfabetització.

MÀSTER NO OFICIAL. Semblant al MÀSTER OFICIAL (vegeu entrada), però amb possibilitat d’incorporació directa al mercat laboral (després d’haver fet un notable esforç pecuniari i haver afluixat la pasta gansa corresponent).

MÀSTER DE FORMACIÓ DE PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA (ESPECIALITAT DE LLENGUA I LITERATURA) (també conegut com a MÀSTER DEFORMADOR DE PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA). Estudis universitaris reglats que són imprescindibles, per poder fer classes de llengua i literatura catalanes a les aules de secundària, a una sèrie de futurs professionals que acabaran sabent perfectament què és una SEQÜÈNCIA DIDÀCTICA (vegeu entrada), però que no necessàriament hauran de saber gran cosa de llengua ni de literatura catalanes.

LLIÇÓ MAGISTRAL. Expressió tabú que provoca set anys seguits de maltempsada només pel fet de ser pronunciada. Si es profereix en el marc d’alguna Jornada d’Innovació Docent, els efectes poden perllongar-se fins a set vegades set anys.

LES TIC (vegeu TIC).

L’ESTIC (no confondre amb les TIC [vegeu entrada], ni, per extensió, amb LES TIC [vegeu entrada]). Utensili per jugar a l’hoquei, especialment útil en Innovació Docent com a darrer recurs: el de repartir garrotades (amb tradició especialment reconeguda a la demarcació sectorial de Terrassa).

IMPARTIR ACTIVITAT DOCENT AMB SUPORT PRESENCIAL. Redéu: «fer classe».

GUIA DOCENT. Document de suport docent que, sota els auspicis de la Unitat de Formació i Innovació Docent (UFID), depenent de l’Oficina de Qualitat Docent (OQD), guia la missió docent dels docents vers la innovació docent en un Espai Docent Europeu (i Superior, és clar). No confondre amb la «guia [per] dur cent» alumnes cap al desastre (quan els grups són nombrosos perquè les disponibilitats econòmiques reals no permeten desdoblar-los).

GRUP DE RECERCA. Grup d’investigació els membres del qual es passen el dia omplint papers per poder recercar alguna cosa que no troben.

GRUP CONSOLIDAT. Grup d’investigació amb experiència solidificada i contrastada, els membres del qual ja porten anys i panys omplint papers per poder recercar alguna cosa que no troben. Vegeu GRUP DE RECERCA.

GRAU (en català antic: llicenciatura). Estudis universitaris en quatre anys, el primer dels quals abans, en el segle passat, es feia als centres de secundària i s’havia arribat a denominar Curs d’Orientació Universitària (COU).

FILOLOGIA. «ERROR 505. No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca.»

EXAMEN. Vulgarisme a extingir i que genera forta controvèrsia només pel fet de pronunciar-lo. Cal substituir-lo per «Activitat per a constatar EVIDÈNCIES (vegeu entrada) de pràctica d’avaluació formativa a l’aula».

EVIDÈNCIA: Correcció d’un EXAMEN (vegeu entrada) o d’un treball, amb la nota corresponent.

ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR (EEES). Vegeu BOLONYA.

DOCENT. Adjectiu que en ple segle XXI, si vols estar una mica al lloro i fer veure que ets del gremi, has d’utilitzar sempre com a substantiu.

CRÈDIT EUROPEU (EUROPEAN CREDIT TRANSFER AND ACCUMULATION SYSTEM). També conegut com a ECTS (quan en realitat, si fóssim científics com Déu mana anomenaríem ECTAS, oi?) Correspon exactament al CRÈDIT (vegeu entrada) convencional, però amb l’afegit de tres o quatre carpetes de paperassa –avalades per algun responsable de la Unitat de Formació i Innovació Docent (abans coneguda com a Unitat d’Innovació Docent d’Educació Superior)– per justificar COMPETÈNCIES BÀSIQUES (vegeu entrada), establir estratègies d’avaluació formativa i obtenir el segell que garanteix l’adequació a l’ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR (EEES) (vegeu entrada).

CRÈDIT. Allò que abans donaven a la Caixa i que ara… també. I que et permet saber quant val cada assignatura i, per tant, quin serà el topall de l’emprèstit que hom necessitarà per a estudiar a la universitat pública.

COMPETÈNCIA BÀSICA. Allò que acaba essent bàsic per a competir.

COACHING EDUCATIU. Conjunt de procediments psicopedagògics per a oferir un grau inqüestionable de credibilitat a allò que abans es resolia, de la mateixa manera, amb una conversa informal que començava amb la típica pregunta «Què, què hem de fer l’any que ve?»

CLASSE. Vulgarisme a extingir. Respecte a l’expressió obsoleta «fer classe», vegeu IMPARTIR ACTIVITAT DOCENT AMB SUPORT PRESENCIAL.

CAMPUS VIRTUAL. Espai cibernètic creat artificialment per analogia amb el món real i que no és sinó en potència. Exerceix la doble funció de complementar la docència i de posar a prova els nervis i la paciència dels usuaris. És d’ús obligatori per a una avaluació interna positiva a l’hora d’accedir a un TRAM VIU (vegeu entrada) dels de docència. En cas de posologia excessiva es recomana una visita al Servei Assistencial de Salut (SAS) –antigament conegut simplement com a «Dispensari»– per tal de minimitzar-ne els efectes.

BOLONYA: Antigament, bonica vila italiana. Actualment la tradició judeocristiana ha decidit establir-hi l’infern on es purguen tots els mals de l’ESPAI EUROPEU D’EDUCACIÓ SUPERIOR (vegeu entrada) i on aquells responsables de la Innovació Docent que generalment tenen dificultats per distingir entre el cel i l’infern (que no són tots) es preparen per a viure-hi la vida eterna.

AVALUACIÓ SUMATIVA. Antigament anomenat EXAMEN (vegeu entrada) final.

AVALUACIÓ FORMATIVA. Antigament anomenat EXAMEN (vegeu entrada) parcial.

AVALUACIÓ CONTINUADA. Suma d’AVALUACIÓ FORMATIVA (vegeu entrada), AVALUACIÓ SUMATIVA (vegeu entrada) i ACTIVITATS NO PRESENCIALS D’AVALUACIÓ REGULADA (vegeu entrada). La nota final s’obté a partir d’un superexcel que calcula els percentatges dels resultats de l’aprenentage en relació a les competències adquirides i les evidències avaluadores, d’acord amb els criteris matemàtics establerts en la GUIA DOCENT (vegeu entrada).

AULA MOODLE. Una mena de CAMPUS VIRTUAL (vegeu entrada) 2.0 que permet fer-ho tot, tot i tot.

ALUMNAT. Conjunt d’alumnes masculins i d’alumnes femenins. Antigament: «alumnes».

ACTIVITATS NO PRESENCIALS D’AVALUACIÓ REGULADA. Deures, treballs i feines múltiples i diverses.

ACTIVITAT COOPERATIVA CONJUNTA. Treball de grup.

ACREDITACIÓ. Procés inacabable de paperassa a través del qual algú que té molta autoritat et diu si tens crèdit o no.

ACCIÓ TUTORIAL (vegeu TUTORIA).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

27 Comentaris
  1. Acceptaria la seva invitació a incorporar entrades en el seu diccionari per a ociosos, professor Aulet. UAC, PEC, PAT, UEC, NOFC, TIC, BAD, LEC, i tants altres termes són tan usuals en el món de la secundària que hem acabat parlant el llenguatge dels ànecs. Però m’allargaria amb la llista. Pensi que ornitòlegs del prestigi de Peterson, Mountfort i Hollom varen estar a punt d’incorporar aquestes veus de reclam i cant en la seva guia de les aus d’Europa. Potser vostès ho aconsegueixen. Gràcies pel seu bon humor!

  2. Aguja de navegar Directores Pedagogales de Instituto.
    Cartilla para boquirrubios.
    Úsase también entre Decanuelos y Rectorcillos

    Quien quisiere medrar en solo un día
    El pedo soplará bobo siguiente:
    Secuenciar, sumativa, o ya docente,
    Presencial, competencias a porfía,

    Con su poco de máster, tutoría,
    Transversal, y su tic adolescente;
    Créditos sin descanso: pestilente
    Su cuesco aromará al fin la agonía

    Del claustro ya asfixiado y ovejuno.
    No se olvide peer múdel y pisa,
    Tedeá, lo que al más rebelde atufa.

    Tan cular estrategia a más de uno
    Director Vitalicio y Pitonisa
    Didáctica lo alzó, y a pura llufa.

    Nota: expropióse la voz llufa a la lengua catalana, por heder de modo inimitable. Dios nos perdone tal mercadeo y trashumancia; y vuelva el voquible, si a su sabor le cuadrare, por el mismo oscuro camino que aquí vino hasta su patria casa y vida.

  3. En els temps que corren, tan farcits de correccions polítiques, eufemismes i paraules buides per a semblar més savis, una veu com la teva, Jaume -perdona que et tutegi però és que et sento molt proper en el que dius i en com ho dius-, una veu com la teva -deia- és d’agrair. Aporta aire fresc i crítica constructiva i amb humor a un sector, el docent -ai, perdó! el dels mestres i professors- que el necessita amb urgència.
    Gràcies!
    PS: Compta amb les meves flors, arribat el cas. Això si sobrevisc als nous informes amb competències i dimensions que hauré d’omplir aviat…

  4. Amic Aulet, m’he fet un tip de riure amb el seu article! Sóc conscient que els comentaris de la gent, entre divertits i indignats, no deixen de ser, com diu la dita llatina “Solamen miseris socios habuisse malorum”, o sigui “consol dels malaurats és tenir companys de penes”, però, què hi farem! Potser algú es pensa que les ments preclares del món educatiu, primari, secundari o terciari (hahahah, això m’ha agradat molt!) i els que manen els importen gaire les assenyades opinions de la gent que hi piula? Al contrari! Pensen que tots plegats no progressem adequadament (som uns dròpols) que no hem entès els elements conceptuals, procedimentals i actitudinals dels alumnes (no volem treballar), que estem desmotivats (només volem vacances) i que a Síria ho passen pitjor (ens queixem de vici). Felicitats de bell nou.

    P.S: magnífic el sonet d’en Benjamín Mogollón

  5. Immillorable! Gràcies, Jaume Aulet, per posar-hi l’humor, no podia parar de riure! Però en el fons és molt trist: qui hi surt perdent de tot aquest despropòsit pseudopedagògic són els alumnes.

  6. S’està arribant a un punt d’imbecilitat que si avaluessim futbolísticament en Messi amb els paràmetres de secundària, la nota no passaria del 7. I així amb tot. Centrant esforços ingents en una mena de burocràcia estúpida que preten encorsetar fins el deliri la tasca del professor. Al final s’acaba presentant a les “instances” A, per acabar fent B. Una mena de “té el carmelet” i no em toquis més allò que no sona. La planificació és útil i necessària, però no és la finalitat, és només una eina.

  7. L’Albert Soler, de la Universitat de Barcelona, em fa arribar dues perles que no puc desaprofitar i que, per si soles, donarien per a una edició corregida i augmentada! Diu així:

    “No et descuidis el CRAI (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació) per dir allò que sempre n’hem dit Biblioteca. I també aquesta definició d’avaluació treta d’un document de la UB: “Descripció dels mecanismes per recollir les evidències que demostrin la correcta certificació dels assoliments de l’estudiant tenint en compte el conjunt d’assignatures del període lectiu.”

    Redéu, sort que la nostra és Autònoma, d’universitat!

    • La biblioteca de la meva universitat ha canviat bastant els últims anys, fins al punt que fa moltes més coses que guardar i prestar llibres, és tot un món nou mitjans i recursos per l’aprenentatge, bo o dolent no ho sé, s’ha de fer així? tampoc ho sé, només sé que el nom CRAI li escau molt més que biblioteca. Sens dubte el que avui és una biblioteca universitària excedeix de molt la definició del DIEC2 del que és una biblioteca, per tant pq n’hem de dir biblioteca del que és més que una biblioteca? T’ho pregunto com a lingüista que ets.

  8. Proposo un terme nou a la C:

    Carlí: docent universitari defensor de l’antic règim de classes magistrals i refractari a tot tipus d’innovació convençut que els temps passats sempre eren millors.

    • De tant fer una paròdia de la gent que no pensa com vosaltres, acabareu lluitant contra enemics inexistents, com en el cas del tòpic de la llista dels reis gots, que ben poca gent ha estudiat. I no, no estem en contra de les innovacions, com per exemple, la tauleta que ara faig servir, sinó tan sols d’aquelles que no serveixen per a res.

      • Caram, només uns poden fer paròdia? Sorprenent oi? Altrament no entenc pq et dónes per al·ludit, jo he descrit una tipologia de professor universitari que existeix, si tu t’hi sents al·ludit ja és cosa teva. Només he afegit una paraula al glossari que crec que hi feia falta, pq el debat universitari és ric i si, hi trobem la pseudopegagogia ultraburocràtica absurda, i si, també hi ha els carlins, i entremig un ventall molt ampli.

    • Hi ha una gran quantitat de termes que jo proposaria a la lletra C, ben adequats per a comentaristes und comentaires… Però deixem que diguin: hi ha qui ha aconseguit redactar més de dues ratlles: visca!

  9. Com a professor jubilat després de 43 anys “fent classe”, estic completament d’acord amb l’article. Ja és hora de tornar a dir les coses pel seu nom!

  10. El “grau” no equival a la llicenciatura, sinó a les carreres curtes d’antany (un BA en lèxic internacional), que són de tres o quatre anys. La llicenciatura era de cinc anys, i d’aquí s’accedia al doctorat. Per tant, equivalia a l’MA.

  11. Tot i que estic molt d’acord amb molts punts de l’article, només voldria remarcar que els professors/docents (o com ho vulgueu dir), formen part inherent de l’educació (o de les “ciències” de l’educació). Per tant, potser cal també fer un exercici de autoavaluació (concepte no definit en el diccionari ;·) o bé d’autocrítica envers diverses disciplines i titulacions que també hi intervenen i deixar de parlar sempre del pegagogs, o pseupedagogs. Potser ells tampoc van decidir fer-ho així i no els hi agrada i també s’ho empasen. El problema és el sistema creat o definit des de altres esferes més polítiques…així anem…. bé, dit això continuo pensant que siguem o no de ciències de l’educació, som professors, ergo algo de ciències de l’educació en tenim no? Estaria bé apostar per un canvi estructural i conceptual enlloc de carregar sempre amb els mateixos. Siguem pràctics i coherents carregant amb tot i no només amb un col.lectiu.

  12. Jaume, si dugués barret l’alçaria i em vinclaria reverencialment per aplaudir, tot seguit, aquest article i l’anterior. Més sarcàstic que irònic, inicialment, segurament tampoc no agradarà als “pedagogus” autònoms i no, però en qualsevol cas sí que hauria de servir perquè algú, o algun cap pensant si més no, de la Conselleria que presideix la Sra. de Reus que va estudiar en escoles privades (i privatives per motius econòmics, socials i sexuals) escoltés una miqueta més. Amb tanta falòrnia, al final, passa el de sempre: que el llegir ens fa perdre l’escriure.

  13. Benvolgut, Jaume

    He de dir que estic ben satisfet d’haver estat alumne teu, fa ja uns quants anys, i que recordo encara un fantàstic salt mortal a classe on vas passar de l’explicació sobre el teatre català dels anys 60 a un monòleg d’en Joan Capri que ens va deixar impressionats.
    Em sembla que la majoria de coses que ridiculitzes són ridícules en si i, a més a més, observo que moltes d’elles són pròpies de la carrera universitària i no estrictament pedagògiques. La universitat és una entitat ben estranya, suposo…
    També reconec el nivell de formació filològica que vaig assolir en acabar la carrera però t’he de dir que el primer que vaig saber quan em vaig ficar en una aula de secundària és que necessitava uns recursos que no m’havíeu donat ni a la carrera ni al simulacre de formació que era el CAP. Vaig trobar molts d’aquests recursos en el món de la pedagogia: en la facultat de formació de professorat de la UB. Com que cada dia estava a peu d’obra (i encara hi sóc) vaig aprendre a destriar el gra de la palla d’allò que em volien vendre els experts en ensenyament i crec que, amb una mica de sentit comú, he intentat que les meves classes beguessin de tot allò de bo que hi havia, per exemple, el tema de les seqüències didàctiques, que no seria exactament el que tu descrius, però entenc la conya, no passa res.
    Ho podem cremar tot, cap problema, tots els centres tenim responsables de riscos, o sigui que tot està previst, però potser podríem tenir una mirada més comprensiva amb els centenars o milers de docents que intenten fer compatible allò que ha funcionat sempre amb d’altres experiències que poden educar els nostres joves.
    Tu vas fer-nos un monòleg de Capri i no era al guió.
    Això sí, pel que fa al màrqueting educatiu, estic completament d’acord amb la vostra postura.

    • Deixant de banda que no he vist per enlloc que en cap dels articles apareguts es digui que l’únic sistema bo sigui el contrari a aquestes “coses” psicopedagògiques. El que queda clar com el sol del migdia és que aquestes “coses” i els seus delirants eufemismes són i-nú-tils (per a ensenyar i deucar; per a guanyar-se la vida tot entretenint deuen ser una delícia!).

      Tu mateix véns a dir que el professor Aulet sorprenia de manera positiva (i esdevenia, dedueixo, model d’actuació i de treball a l’aula per fer aprendre), per tant, no es pot pas dir que aquí s’estigui defensant un sistema retrògrad, si qui parla no el practica.

      Pel que fa a la utilitat del que vas estudiar a la universitat per fer classes de secundària, és evident: ningú que hagi estudiat per ensenyar està preparat per actuar de pare/mare, confessor-conseller, protector, vigilant, educador en diversos àmbits (des de l’hàbit de mocar-se o cordar-se les sabates, fins a dir bon dia quan s’entra… i un llerg etcètera), guia excursionista, mainadera, socorrista, àrbitre, cap de colla a Port Aventura… Certament, no era per això, que s’estudiava filologia a la universitat. La pregunta seria: com és que s’ha arribat aquí? La resposta “oficial” és que la societat no necessita filòlegs (en el teu cas; en el meu, matemàtics) o sigui que si et vas preparar per ser electricista no et pot estranyar si has de fer de paracaigudista… Un teòric que no ha saltat mai d’un avió, t’explicarà com has de fer-ho per no estavellar-te!

      I un altre detall: t’has preguntat QUI EREN els organitzadors que movien els fils del CAP? Ho endevines? Sí!! Ells i elles!!!!

  14. Em fa pena el bandejament d’una disciplina com la pedagogia, que entre d’altres coses, va deixar clar que la vara a l’escola no educava. Que hi ha una burocratització excessiva de l’ensenyament no ho poso gens en dubte, i que hi ha gent que està fent l’agost així, tampoc. Però hi ha gent que escriu comentaris aquí que no vol reconèixer les aportacions de la pedagogia que han fet possible a més persones accedir a aprendre, i que han donat eines als professors per complir amb més èxit la tasca en la qual creuen, que és que els alumnes aprenguin, vinguin d’on vinguin, siguin de la classe social que siguin, siguin com siguin.
    L’humor allibera, però hi ha comentaristes que tenen molt mal humor.

  15. M’ha agradat el comentari d’en Joan Marc i estic molt d’acord amb el d’en Revi.
    A vegades, llegint alguns (repeteixo: alguns) dels comentaris, no sé si sóc al Núvol o al Forocoches.
    I en general (repeteixo: en general, que no vol dir “tots”) veig una part que accepta crítiques, disposada a dialogar, que admet que no tot el que es fa actualment en l’ensenyament funciona bé del tot, i una altra que es tapa les orelles amb els dits índexs estirats, els colzes aixecats, els ulls tancats ben fort, i cridant síl·labes repetitives.

    • Dialogar… paraula de moda!
      Dialogar… amb qui? Quan s’han disposat al diàleg? Sobre què volen dialogar? Dita des de segons quines posicions, la paraula “diàleg” té un altre sentit: “Ens trepitgen, ui!, en comptes de dialogar. Són gent malvada i reaccionària, que no estan disposats a canviar de criteris, mentre nosaltres (que no ho estem, perquè tenim tota la raó, indiscutiblement!) ens veiem forçats a dialogar perquè ens volen bellugar la cadira!”.
      No, companys, no és pas així, que avançarem. La diferència entre monòleg i diàleg és ben clara: es dialoga entre iguals; la resta són “consignes”. I d’això patim!
      Però bé, si no es vol entendre…

  16. Veig feliç que a la R falten les entrades “rúbrica” i “referent d’aula”, i a la B “bastides de suport”. Cal fer urgentment l’adaptació del diccionari a secundària i primària, on la inflació terminològica és igual o pitjor, i oculta un contingut encara molt més pobre…