El vestit nou del pseudopedagog modern

Confessions d’un professor atònit

Sóc professor de literatura catalana a la Universitat Autònoma. M’agrada fer-hi classes. És la feina que em complau més de totes les que tinc a la facultat i al departament, ho confesso. Digueu-me que sóc ingenu, però encara ara sento un punt de goig beatífic quan arriba aquell moment, a l’aula, en el qual observo que els alumnes estan embadalits davant d’un vers inexhaurible de Rosselló-Pòrcel («perú de lliris i de llunes mina») o d’un poema de Maragall en el qual s’adonen que allò que fa olor de «ginesta» no és una planta sinó el so d’una paraula.

mans a classe

I percebo perfectament –des de dalt de la tarima i no pas darrere d’un powerpoint– que els estàs fent descobrir alguna cosa nova, precisament perquè estan captant el sentit del text i de la meva explicació. És aquell moment quasi màgic en què t’adones que estàs fent una autèntica «transmissió». De «coneixement», és clar, en el sentit més estricte del terme. En altres paraules: que estàs fent una «lliçó». I procures que sigui com més «magistral» millor, evidentment. I ells –que ho agraeixen– són capaços de fer aportacions personals a allò que els expliques, per descomptat. Potser perquè intueixen que els conceptes i valors que els estàs transmetent són, en el fons, tan actuals i moderns com ells mateixos i que els ajuden a formar-se com a persones. Igual com les seves aportacions, en molts dels casos, m’ajuden a créixer a mi, ho reconec. Potser és que és això, l’educació.

Precisament perquè la feina m’agrada, m’interessen les idees noves o les innovacions que pugui aportar a l’hora de fer la classe o de preparar-la. I procuro elaborar un programa de la matèria en el qual quedin clars els continguts, les lectures, la bibliografia, la feina a fer per aprovar l’assignatura, etc. Ah, i els tutoritzo tant com puc, de manera individualitzada i –si convé– amb plans de treball personalitzats. I em sap greu quan un alumne que sé que ha treballat no arriba a aprovar. Més del que ell s’imagina, segurament.

Una de les coses que he après amb el temps és que fer classe de literatura (o de qualsevol altra matèria) és, en el fons, una cosa molt senzilla. Vull dir que no calen grans recursos, ni grans divagacions de fons sobre competències i graus d’aprenentatge. El que fa falta, per sobre de tot, és un bon mestre capaç d’encisar els alumnes. Totes les teories pedagògiques, materials docents, recursos tecnològics, aplicacions informàtiques, etc. són útils precisament perquè poden complementar la feina d’aquest mestre en determinats moments concrets. Però no hi ha res, res de res, que sigui tan poderós com la seva paraula i la dels escriptors que s’estudien. A pèl. I, evidentment, cal tenir clar que l’important és la literatura, i la llengua que la genera, no pas tot allò que gira al seu entorn i que moltes vegades acaba camuflant-la i diluint-la.

Amb el pas dels anys he anat observant amb estupefacció creixent com, amb l’aparença de la Innovació Docent, es van apoderant de la nostra feina una sèrie de professionals de les Ciències de l’Educació (algun dia s’adonaran que l’Educació no és una Ciència, sinó que és una cosa molt més important, i tots plegats respirarem tranquils) que, després d’haver mig desmantellat l’ensenyament secundari, ja fa un temps que han accedit –juraria que amb propòsits similars– a l’ensenyament universitari. Per això ara, en comptes de fer classe, es veu que fem «activitat docent amb suport presencial» que el «professorat» «imparteix» a l’«alumnat». Així mateix, ara aquells programes de l’assignatura han passat a ser «guies docents» farcides d’una enumeració inacabable de «competències» (que poden ser «bàsiques», «específiques« o «transversals»), cada una d’elles amb un codi diferent, el qual s’ha de fer casar amb els corresponents codis d’un apartat sobre «resultats de l’aprenentatge» i amb un conjunt d’«activitats formatives» («dirigides», «supervisades» o «autònomes»), les quals també estan convenientment codificades. I pobre de tu que al final les codificacions no casin perquè l’«aplicatiu» no et deixa «passar de pantalla» o, en el pitjor dels casos, has de tornar a començar l’operació. També has d’indicar exactament quantes hores dedicaràs a cada una d’aquestes «activitats formatives», quantes creus que l’alumne en necessitarà per sortir-se’n (per incrementar la «taxa d’èxit», de fet), quants crèdits ECTS comporta cada una d’aquestes dedicacions i quin «cronograma» estableixes per a les diferents «sessions presencials». Tot això sense saber, és clar, quants alumnes tindràs ni si el grup –el «grup-classe» vull dir– serà dels que tiben o no. Exàmens i treballs? Ui no, d’això ja no en fem! Ara ens dediquem a «constatar evidències de diferents pràctiques d’avaluació formativa», les quals també estan classificades en rangs diferents (que ara no sóc capaç de recordar, pobre de mi!).

Tot sembla tan complex i científic, oi? Al darrere, però, el que s’hi amaga és la més clara de les obvietats. Vull dir que una de les «competències específiques» pot ser «analitzar críticament la literatura catalana», una de les «transversals» pot ser «respectar la diversitat i la pluralitat d’idees, persones i situacions» i els ítems dels «resultats de l’aprenentatge» poden exemplificar-se en un «construir un text escrit amb correcció gramatical» o bé «interpretar textos en profunditat i fer-ne una anàlisi crítica». Allò que a un professor de literatura no cal pas que ningú no li expliqui, vaja. Ni li ho codifiqui.

Per sort, com que tot és tan complicat, la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) –és d’agrair– ens facilita la feina. Per això ha creat una Oficina de Qualitat Docent (OQD) que, al seu torn, ha establert una Unitat de Formació i Innovació Docent (UFID). Ara fa pocs dies vaig rebre’n un correu en el qual se’m feia saber, literalment, que «La Unitat de Formació i Innovació Docent de l’Oficina de Qualitat Docent (OQD), [la coma entre subjecte i predicat la deixo perquè quedin clares les competències a l’ús] inicia una nova edició del Pla de Formació Docent: Formació permanent i Formació per novells (Programa FDES).» D’entre els nombrosos cursos previstos en l’«oferta formativa», ara no sé si apuntar-me al de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», al de «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC», al de «Rúbriques per avaluar competències», al de «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants», al d’«Introducció a la Gamificació per a l’Educació Superior», al d’«Identitat docent i Incidents crítics», al de «La Guia Docent com a eina clau en la planificació docent i l’assegurament de la qualitat» o al d’«Emprendre i ensenyar: Tècniques d’emprenedoria a l’aula».

No sé per quin decidir-me. El de «convertir les nostres activitats […] en problemes», millor que no, que ja en tenim prou de maldecaps i només falta que n’anem creant de nous! El d’aprendre a fer una Guia Docent per assegurar la qualitat? Vist el panorama, segur que es refereix a la qualitat de la Guia Docent! Què tal el de «Gamificació»? Potser, per jugar amb les paraules, prefereixo el Gran Dictat o l’Enigmàrius de Màrius Serra. I els d’«emprenedoria»? Però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi? No sé per quin decidir-me, ho repeteixo. I n’hauria de fer algun perquè, val a dir-ho, aquests cursets són els que després et permeten sol·licitar –amb la paperassa corresponent– uns «trams de docència» («estatals» o «autonòmics») que permetran millorar lleugerament el teu sou. És ben bé la perversió del sistema.

Ah, em sembla que ja ho tinc! Com que sóc ambiciós –molt!– em decidiré pel del feedback i el feedforward. És una mica com allò del Kalia Vanish Oxi Action Crystal White que anuncien a la televisió. Amb un nom així, per força ha de ser un bon producte de neteja! Em miro el programa (perdó la «descripció de continguts»). Se n’ocupa una professora (perdó, vade retro Satanàs: una «formadora», volia dir) que ha titulat el curs, literalment, d’aquesta manera:

La importància del feedback y el feedforward en l’avaluació de las competències dels estudiants

Amb dues faltes d’ortografia tan flagrants, que no hi ha feedback ni feedforward que les camufli. I la resta del programa –amb paràgrafs que han passat pel corrector de google i d’altres que no– inclou unes quantes incorreccions lèxiques i està farcit de problemes ortogràfics, especialment amb els accents i els apòstrofs (val a dir que quan un alumne de primer curs em presenta un text escrit així li dic que fa mal als ulls, l’hi retorno sense corregir, li explico què ha de fer per millorar, és clar, i li demano que me’l torni a portar un altre dia). I tot –ai Déu meu, Senyor!– perquè un professor de llengua i literatura com jo pugui «avaluar competències». Doncs em sembla que… ja les tinc avaluades! A part que els continguts del curs tornen a respondre, si grates una mica, a idees que no van gaire més enllà de la lògica i el sentit comú (feu l’esforç, si us plau, de gratar en la demanda de «diàleg entre els agents que intervenen en el procés d’aprenentatge de l’estudiant»). O bé són més que discutibles (d’això de la sacralització de l’avaluació per damunt de l’aprenentatge també n’hauríem de parlar alguna vegada).

I és que arriba un moment que la paciència s’acaba i cal començar a dir les coses pel seu nom. Ja n’hi ha prou de tanta sensatesa fingida i de tanta resignació pacient! Si la pseudopedagogia moderna es passeja nua, com l’emperador del conte, algú hauria d’advertir-ho. Caldria aturar-ho, tot això, abans que l’ensenyament universitari se’n vagi en orris. I després, caldria tornar enrere cap a la secundària, on el càncer –malauradament– està ja molt més escampat. Perquè em temo que si no actuem amb una certa rapidesa, el curset al qual acabarem apuntant-nos és el de «Tècniques d’emprenedoria per a l’autoenterrament en la pròpia tomba, després de comprar la pala SMARKORF a l’IKEA de Sabadell (amb els diners del tram autonòmic de docència)». I jo, la veritat, en preferiria un de «Lluita per la supervivència i el control de plagues», tot i que potser em conformaria amb un de «Com fer que els nostres estudiants piquin l’ham i se’ls inoculi, per a tota la vida, el verí de la literatura». Potser així, quan es morin i els cucs facin un sopar fred amb els cadàvers trobaran regust nostre. Senyal que haurem exercit com a mestres. En qualsevol cas –pobres cucs, tampoc no en tenen pas cap culpa!– el que és segur és que no trobaran regust de cap Guia Docent.

Ara que parlem tant de desobediència, potser és el moment d’exercir-la i de plantar-nos per reivindicar un canvi d’orientació, per redescobrir els valors més senzills i nítids del que és l’Educació. Encara que alguna facultat universitària hagi de plantejar-se un canvi de nom o una pila de gestors i de buròcrates es quedin al carrer (o hagin de tornar a les aules a fer l’esforç d’ensenyar-hi alguna cosa). Estic convençut que els nostres alumnes ens ho agrairien. I els nostres mestres, aquells que ens han ajudat a formar-nos, també.

Col·lectiu Pere Quart

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació