Adiós a la infància, una aventi de Marsé, al Lliure de Gràcia

El Teatre Lliure de Gràcia ret el seu homenatge a l’obra de Juan Marsé. En aquesta Adiós a la infància, el dramaturg Pau Miró i el director Oriol Broggi ens conviden a recórrer el paisatge de la Barcelona on creix Marsé. Una Barcelona reconstruïda a partir dels personatges que poblen l’obra de l’escriptor que aquí, al teatre, es manifesten com una col·lecció d’éssers fantasmagòrics.

De fora estant m’arriba força xivarri i un fons de música. Vaig cap a la sala i em trobo uns cartells que conviden a “no deixar de ballar”. No acabo de comprendre el sentit de tot plegat. Entro i sec a la meva butaca i em miro expectant i divertida el que passa al meu davant. Allà instal·lada hi ha una petita orquestra que acompanya el Jaume Sisa que canta boleros, pasdobles i un inefable “Raska-yú”, mentre parelles d’actors i alguns espectadors ballen al mig de la improvisada sala de festes en què s’ha transmutat l’escenari. El Sisa, en un doble paper, d’autointerpretació i d’espectador, torna una mirada externa del que succeeix i exercint de mestre de cerimònies, anuncia la fi del ball, els ballarins es retiren i l’obra no comença, sinó continua.

La primera escena ha estat aquest ball que recrea amb habilitat i introdueix amb amabilitat una època plena de clarobscurs, més obscura que clara, dels anys d’infantesa del Juan Marsé. L’ambientació, en general, amb el suport d’algunes projeccions al fons de l’escenari (pintades a les parets, la cara de Franco –damunt la qual es pixen els actors-,…), és un dels aspectes més aconseguits de l’obra.

En aquesta Adiós a la infància el Pau Miró i l’Oriol Broggi conviden a recórrer el paisatge de la Barcelona on creix Marsé. Una Barcelona reconstruïda a partir dels personatges que poblen l’obra de l’escriptor que aquí, al teatre, es manifesten com una col·lecció d’éssers fantasmagòrics que viuen a través de la imaginació infantil. Els personatges defineixen un món sòrdid, al qual sols la canalla és aliena encara que no deixa de percebre la constant decepció en què viuen els adults i es dol de les mancances afectives –l’absència de la figura paterna, el cansament i la solitud de la mare, la manca de referents, els falsos herois-. Desfilen l’home embogit i, a voltes, sorneguer, magníficament interpretat pel Xicu Masó; els somiatruites que imaginen la desaparició del règim dictatorial; les dones prostituïdes per sobreviure o simplement per somiar-se lliures; els perdonavides; els fugitius amagats dins la seva pròpia ciutat; sobrevola constantment la repressió de la llengua. Un rere l’altre ens ofereixen la seva particular història al servei d’un retrat: la realitat dels barris populars de Barcelona i la seva transcripció a la literatura pel Juan Marsé.

Diu l’Oriol Broggi “Voldria que [Adiós a la infància, una aventi de Marsé] fos un espectacle que no pretengués ser fidel a cap trama de Marsé sinó que transités pel seu món. Anar d’un personatge a l’altre, saltant de llibre en llibre i buscant nexes d’unió, contradiccions, paral·lelismes, personatges, veus…”. Certament, això és el que apareix a l’escenari, però penso que d’això també se’n ressent l’obra. D’una banda, sense un argument explícit, els personatges estan obligats a transmetre massa identitats, massa realitats i vivències i l’obra s’allarga per encabir-ho tot. D’altra banda, encara que el títol es força transparent, es tracta de Marsé, no de cap altra cosa, no és fàcil pels que no hi estiguin familiaritzats amb el món d’aquest escriptor, captar amb plenitud l’obra.

Darrera escena, la funció es tanca amb El seté cel, el nen Marsé ha crescut, la innocència de la infantesa s’esvaeix. He viscut la realitat a través de la imaginació, dos mons més propers del que pot semblar, com bé diuen els dos versos finals de la  cançó d’en Sisa:

“I el sisè cel està copiat
Del setè cel que has engendrat dins del teu cap”

Teatre dins el teatre, realitat dins la ficció. Al Teatre Lliure de Gràcia de l’11 de desembre al 4 de gener.