Una treva brutal per a Clara Segura

29.10.2016

La companyia La Brutal acaba d’estrenar La treva de Donald Margulies a La Villarroel, una obra que aborda un tema desgraciadament actual. Julio Manrique compta amb un repartiment de luxe: Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera.

Clara Segura és Sarah a 'La treva' | © Guillermo A Chaia

Clara Segura és Sarah a ‘La treva’ | © Guillermo A Chaia

La Sarah, una fotoperiodista americana, ha sobreviscut miraculosament a un atemptat a l’Iraq, que l’ha deixada en estat de coma unes setmanes en un hospital d’Alemanya, on l’ha anat a buscar el seu home per repatriar-la als Estats Units. La Sarah (una magnífica Clara Segura) està tan llatzerada, que en James (un David Selvas molt elèctric), pràcticament no li pot fer un petó a la cara per por de fer-li mal. Han conviscut durant vuit anys, però no s’han arribat a casar, de tant ocupats com estaven salvant el món. Tots dos han treballat en zones de conflicte, i cadascú a la seva manera s’està recuperant d’un estrès posttraumàtic.

La treva relata la lenta recuperació i adaptació de la fotògrafa al dia a dia d’una ciutat occidental, mentre fa el dol per la mort del seu fixer i traductor a l’Iraq, el Tariq, víctima del mateix atemptat on ella va sobreviure pels pèls. Tariq no apareix en cap moment, no en flashbacks, ni en cap projecció videogràfica, tot i que la temptació hi podia ser. Manrique se cenyeix a la partitura de Margulies: l’acció de La treva transcorre íntegrament en un loft de Brooklyn, però parla de nosaltres.

Damien Bazin ha dissenyat un espai sonor potent. Des del pis de la Sarah i el James se senten les sirenes de policia i ambulància, ecos llunyans que no ajuden la protagonista a sostreure’s del tot del malson de la guerra. La seva vida contrasta amb la d’una altra parella, formada per en Richard (un Ramon Madaula en plenes facultats), un editor de fotografia i la Mandy (Mima Riera, gran, a l’altura dels actors veterans que l’acompanyen), una joveneta una mica ximple i a vegades còmicament naïf que fa de contrapunt eficaç a l’angst de la Sarah. Tots quatre personatges tenen punts de vista diferents i igualment defensables sobre la guerra i l’actitud que hi hem de prendre. Un dels grans mèrits de Margulies és la seva equdistància respecte a actituds irreconciliables. Perquè aquesta obra ens parla de la reconciliació d’uns personatges amb ells mateixos i amb el que volen ser al llarg d’uns mesos de treva en què han “posat la seva vida en espera”. No debades el títol original de La treva és Time Stands Still.

A l’arrencada de l’obra, James especula amb la idea que les pel·lícules de terror són un baròmetre perfecte per mesurar el clima polític d’una època. James considera que el terror pot insensibilitzar i ser catàrtic alhora. Sarah li qüestiona per paradoxal que una mateixa cosa pugui fer-nos mesells i alhora alliberar els dimonis del nostre interior. L’obra, però, acabarà donant la raó a James, perquè La treva ressegueix la fina línia que porta d’un estat de commoció a una catarsi personal.

El debat de fons que planteja La treva és justament si la nostra compassió occidental serveix per res. Podem fer alguna cosa per salvar les víctimes de l’Iraq o de Síria? “Hem d’enregistrar la vida, no modificar-la”, diu Sarah a Mandy defensant la distància professional davant el dolor que ella s’ha proposat de documentar. Mandy, que és tot cor, no entén aquesta actitud tan freda, la troba indecent i li ho recrimina. La catarsi final de Sarah anirà en aquesta direcció quan s’adoni que en certa manera ha forjat tota una carrera a costa del sofriment dels altres. “Sóc un frau”, conclou.

Mima Riera és la Mandy a 'La treva' | © Guillermo A Chaia

Mima Riera és la Mandy a ‘La treva’ | © Guillermo A Chaia

La traducció de Cristina Genebat és esplèndida, d’una gran naturalitat. Fa fàcil el que és difícil i aconsegueix que sentim proximitat amb la parla dels personatges. La direcció de Julio Manrique és fidel i precisa.

Fa unes setmanes Donald Margulies em preguntava si La Brutal era una companyia amb recursos i si l’escenografia seria prou consistent com per tenir una aixeta amb aigua corrent. La producció de La Brutal no té res a envejar a la que es va fer a Broadway l’any 2011. Aleshores vam valorar de fer-la al TNC, ens la vam llegir el traductor Joan Sellent i jo mateix en el comitè assessor. En el seu informe, Sellent destacava “la capacitat de l’autor de no prendre partit per cap de les opcions que s’hi exposen, però també per la de ser políticament incorrecte i demostrar que, com a mínim, fer objecte de crítica determinades actituds oficialment heroiques i intatxables del primer món cap al tercer no és necessàriament il·lícit”. L’any 2011 la brutalitat de l’Iraq havia remès una mica, però ara les conseqüències d’aquella guerra han fet metàstasi a Síria, i l’obra torna a ser d’una cruel actualitat.

Notícia relacionada: Donald Margulies parla de La treva a Núvol