Un director i la seva companyia són desnonats al TNC

Avui s’estrena Qui bones obres farà, un text escrit i dirigit per Pep Tosar. Una companyia que assaja La Gavina es veu obligada a abandonar la sala on ha treballat els últims trenta-cinc anys. Mireia Ros, Blai Llopis, Imma Colomer, Xavier Ripoll i Tilda Espluga formen el repartiment, que compta amb música composta i interpretada per Elisabet Raspall.

“Allò que de debò estimeu, roman, la resta no val res.
Allò que de debò estimeu no us serà pres.
Allò que de debò estimeu és el vostre veritable heretatge”.

Ezra Pound, Canto LXXXI 

Pep Tosar explica que no sap què se suposa que ha d’escriure un director al programa de mà, i ell hi inclou aquest poema de Pound, que per raons dramatúrgiques finalment no apareix a l’espectacle. Qui bones obres farà uneix dos textos d’Anton Txèkhov, L’hort dels cirerers i La gavina, un autor “més fort i més viu que mai”, segons Xavier Albertí, que després de la caiguda del Mur de Berlín ha sigut erigit com un emblema pels països de l’est. El director artístic del TNC va recordar que no va ser un fet gratuït que el Teatre Lliure triés, precisament, L’hort dels cirerers per acomiadar la seu de
Gràcia per anar a Montjuïc.

Tosar va explicar a la presentació de l’espectacle com es va sorprendre amb l’encàrrec que li va fer Xavier Albertí, ara fa tres anys. Abans Tosar presentava projectes al TNC i aquest els rebutjava, i de sobte el nou director artístic li fa un encàrrec. Aquest espectacle havia d’haver-se estrenat a la primera temporada albertiana, però per motius diversos arriba ara a la Sala Petita. L’hort dels cirerers és pres per Tosar com a referència pel que fa a l’estructura i als equilibris que fan els seus personatges. Es tracta d’una elegia a un temps, una cultura, que Txèkhov detectava que es trobava a les acaballes. Pep Tosar afirma que el que ens uneix a l’autor rus és el moment de canvi de segle: Txèkhov va viure el pas del XIX al XX, i nosaltres hem viscut el salt del XX al XXI.

La tesi principal de l’actor i director mallorquí a l’hora de presentar el seu espectacle va ser que el llenguatge teatral continua, sempre ho ha estat, en un estat de crisi profunda. “Quin sentit té seguir fent teatre?”. L’elegia com a poema dramàtic, com a cerimònia funerària d’un temps, d’un teatre que Tosar explicar que el va fer decidir a dedicar-se el teatre: aquell dels anys setanta i vuitanta. Un “teatre sense trampes”, segons ell, cosa que no vol dir que fos bo. Tosar situa l’inici de la crisi de valors als anys noranta, quan l’efervèscencia dels vuitanta es converteix en temps de gestors i tècnics (sumant-li la bogeria olímpica, en el cas de Barcelona). L’espectador potser pensarà en el Teatre Lliure d’aquella època, però Tosar diu que s’ha inspirat en A Barraca, un teatre de Lisboa obert per Helder Costa i la seva dona el 1974, l’any de la Revolució dels Clavells.

L’espectacle és un joc de miralls, teatre dins del teatre, que és alhora comiat i alhora celebració. “Quan ens posen entre dos miralls no sabem on som, i es crea l’infinit”, diu Tosar, i segueix afirmant que si no comprenem la vida és perquè mai tenim l’oportunitat de fer una pausa i mirar la vida. “Estem contraemmirallats de manera constant”, i l’actor confessa que aquest és un espectacle que li costa molt d’explicar, i que provoca mareig, com la vida mateixa. Tosar és Anton Txèkhov a l’obra, un personatge frontissa entre l’escenari i el públic, un fantasma. Imma Colomer és la criada, com el vell Fiers de L’hort dels cirerers, un personatge amb demència senil que comença a perdre el cap (“o a guanyar-lo?”, es pregunta Tosar), una figurinista d’origen polonès i filla d’exiliats, clara referència de Tosar a Fabià Puigserver.

Mireia Ros va agrair que Pep Tosar pensés en ella per aquest espectacle, ja que feia catorze anys que ningú li trucava per fer teatre. Va reivindicar el temps, que en l’actualitat s’està perdent, fent desaparèixer coses tan importants a la nostra vida com la contemplació, la reflexió i la conversa. Tosar va afegir que Qui bones obres farà és, també, una elegia a l’espectador desaparegut, aquell que fa temps que va perdre l’esperança en el teatre i hi ha deixat d’anar.

L’espectacle compta, en els seus agraïments, amb noms tan suggerents com Albert Vidal, Krystian Lupa, Victor Guerrero o la “fantasista” Gilda Love. Tosar ha entrevistat aquests personatges per afegir un toc de narrativa documental al muntatge.

Preguntat sobre si l’argument de l’obra era una referència al seu pas pel Círcol Maldà, el director va voler deixar clar que no vol que ningú pensi que Qui bones obres farà és una rebequeria personal sobre el que va passar, quan el propietari del local no li va renovar el contracte de cinc anys (va ser-ne director del 2009 al 2014). L’acte va acabar amb una pregunta a l’aire, sobre si hi ha espectadors que ja no van al teatre perquè s’han quedat orfes, i Tosar va concloure la presentació amb una proclama:
“Si l’espectador no troba motius per venir a veure l’obra, que vingui a veure els ninots que ha fet Mim Juncà”.