Tony Kushner. Un tret a la prepotència occidental

Una dona, una típica mestressa de casa anglesa, llegeix una antiga guia de la ciutat de Kabul. Entre descripcions i paraules inventades es barregen petits detalls de la seva vida, la relació amb el marit, la situació de la seva filla. Dopada d’antidepressius ens narra les seves excursions a una botiga de l’East End i l’aventura amorosa, real o imaginaria, amb el botiguer musulmà. I a poc a poc, entre les observacions històriques de la capital de l’Afganistan, s’hi filtra el dolor, soterrat, punyent.

Tony Kushner va escriure Homebody/Kabul abans dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 i la va estrenar poc després enmig d’una gran polèmica.  The Wall Street Journal, per exemple, va arribar a dir que es tractava d’una “perillosa propaganda talibana”. L’obra se situa l’any 1998, després dels primers bombardejos nord-americans a l’Afganistan i està formada per dues parts: Homebody i Kabul. El que podem veure al Teatre Lliure és la primera; el monòleg inicial que Vicky Peña ja va interpretar fa sis anys en el muntatge dirigit per Mario Gas.

Un relat políticament compromès i, tot i el titular de The Wall Street Journal, gens pamfletari ni maniqueu, amb constants interrupcions i que peca, potser, d’excés d’informació. Un muntatge ple d’imatges colpidores que remouen la nostra consciència i prepotència (intrínseca, potser) occidental. La protagonista sense nom se sent fascinada per carrers i places pels quals no ha caminat i només coneix d’haver llegit en llibres i guies turístiques.

Necessita evadir-se, sentir-se estimada i per això emprèn un viatge a través de la lectura. Però per què Kabul? Què l’empeny a seguir aquest camí? Tot i que el monòleg funciona de manera autònoma, hi ha massa respostes que queden a l’aire i falten elements per acabar de situar la mestressa de casa en el context de l’obra. Per sort Vicky Peña, que més que interpretar viu el personatge, aconsegueix que passem per alt aquests interrogants.