Tions i tiones, la història no explicada

23.12.2016

El tió ja ha arribat a la majoria de les cases i s’està preparant per cagar com cal els dies de Nadal i Sant Esteve. Per ajudar a conèixer més la vida d’aquest entranyable personatge, Cossetània Edicions publica dos manuals al voltant de la seva figura: El tió, aprèn a cuidar-lo; i Viatge al món dels tions, amb textos de Ton Lloret i il·lustracions de Martí Garrancho.

Una de les il·lustracions del llibre "El tió, aprèn a cuidar-lo" publicat per Cossetània | Foto: Ester Roig

Una de les il·lustracions del llibre “El tió, aprèn a cuidar-lo” publicat per Cossetània | Foto: Ester Roig

Els manuals Aprèn a cuidar-lo i Viatge al món dels tions són una manera divertida d’enriquir l’imaginari que hi ha al voltant del tió. Els dos llibres infantils en qüestió expliquen curiositats d’aquesta tradició nadalenca, com ara la seva evolució (“evolu-tió”, segons els autors), la variació al llarg de la geografia catalana, l’anatomia dels tions, com cuidar-los o com reconèixer els diferents membres de la seva família.

Un exercici d’imaginació i recreació de la vida dels tions que agradarà als menuts i sorprendrà als grans, que potser no havien imaginat mai que sentirien a parlar d’una tiona, de l’aparell olfactiu del tronc o de les seves subespècies. Per donar alguns exemples d’aquestes últimes, destaquem el Socus simplus, els tions ancestrals amb formes naturals i irregulars, sense cap forma prefabricada; Socus cilindricus, els troncs rodons que rodolen sobre si mateixos, i el Tionis animalisticus, el tió que adopta la forma d’algun animal.

Segons el llibre, l’anatomia de cada tió pot variar però sempre té dos trets distintius: l’aparell digestiu i l’aparell olfactiu. El digestiu converteix tots els aliments en llaminadures i petits regals, mentre que l’olfactiu serveix per saber com s’han portat els infants al llarg de l’any: “A quilòmetres de distància, des del bosc, quan un infant té un bon comportament el tió percep una bona olor”.

L’irreal Centre d’Estudis Tionils (CET), situat a Argençola, el poble dels creadors del llibre, ens informa de les variants de tió que trobem al nostre territori. A Occitània, l’anomenen Cachafuòc o soc de Nadal; a La Seu d’Urgell compten amb la tradició del Tió de la freita; a Barcelona, el tió acostuma a portar barretina, a la Catalunya Central va nu, i els autors fins i tot ens expliquen que a l’Aragó n’hi diuen tronca, tizón o toza.

Seguint amb les explicacions que donen aquests dos manuals, els creadors destaquen quins són els principals perills que han d’afrontar els tions. Uns perills que es poden aplicar a moltes situacions que tenen lloc durant tot l’any, i que exposar-los en un llibre com aquest pot ajudar a conscienciar la canalla. I és que els perills que corren els tions són quatre: els llenyataires, l’abandonament dels boscos, els incendis… i les tradicions foranes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. 1. “El tió ja ha arribat”. Els tions no arriben enlloc.

    2. “enriquir l’imaginari que hi ha al voltant del tió”. Denigrar la imaginació de la canalla a un ninot mal fet i repetitiu del qui pinta cares en sols i solets és molt imaginatiu.

    3. “el tió acostuma a portar barretina”. Però no deien que parlaven de l'”evolució”? Ara parlen d’evolució i suara de costum? En què quedem? Els Reis d’Orient sí que han dut tradicionalment barretina. No els hi veig en cap pessebre. En cap cavalcada. I al Tió sí?

    4. Aquesta gent què s’ha cregut per potinejar d’aquesta manera la tradició mil·lenària del tió, per a venir ací a alliçonar-nos amb quatre bufonades barates. I ells parlen de conscienciar sobre l’abandonament de les tradicions foranes (tal com es diu al final)? PERÒ SI ÉS PER CULPA D’AQUESTA MENA DE BESTIESES QUE S’ABANDONEN LES TRADICIONS PRÒPIES PER LES FORANES O ENCARA PITJOR PER TRADICIONS INVENTADES PEL PRIMER XITXAREL·LO QUE PASSA. Ara, que ja sabem que el xitxarel·lo en qüestió no ho fa ala babalà, no. El seu objectiu altruista és (a part de fer diners i que així la societat pugui gaudir més d’ell durant més temps i assaborir les seves aportacions crucials) és combatre el Pare Nuel i per a competir-hi cal elevar el Tió a personatge en la mateixa categoria que el seu suposat competidor (competidor només pel qui el coneix o vol fer-l’en).

    • Completament d’acord amb “Fart de farsans”! El tió sempre ha estat i hauria d’haver restat una soca. No era ni hauria de ser cap personatge. En conseqüència, ni arriba a casa, ni toca el timbre ni res. Es recupera o es va a buscar una soca, es tapa, s’alimenta, es pica, i caga llaminadures i turrons.
      Pintar-li una cara és aniquil·lar la imaginació dels menuts, treure misteri. Han convertit el tió en una mena d’animal de companyia de les festes nadalenques. No entenc el perquè i m’agradaria saber d’on va sorgir aquesta idea de posar-los ulls, nas i boca i barretina!
      Una cosa és recuperar, reforçar, tradicions i una ben diferent i trista és de transformar-les completament.
      Quina necessitat hi ha? Tenim els Reis d’Orient que són personatges, són mags, són esplèndids! I només cal entrenar una mica la paciència i esperar al 6 de gener.

  2. Ah, i ja no en parlem de les “tiones”. On anirem a parar! Posar sexe a un tronc! (amb trenes incloses!!) Perquè? Cal? Un tió és un tió. Que li diguin soca i puuunt!