Rubén Yuste, Doctor en Ciències Polítiques i actor

Rubén Yuste és un actor que hem pogut veure a musicals de gran format com Mamma mia, Spamalot o Los Miserables, o més petits i personals com Homes foscos, de Clara Peya i David Pintó. Guanyador del Premi BWW 2015, actualment interpreta el paper de Joe a Sugar. Ningú no és perfecte, a l’Eixample Teatre. Carla Andradas ha entrevistat a l’actor que, entre moltes altres coses, és Doctor en Ciències Polítiques.

Friedrich von Schiller afirmava que en el propòsit d’una societat feliç és possible que la literatura i les arts estiguessin en decadència, ja que la creació literària neix dels desitjos reprimits, fruit dels estímuls de la imaginació.

Com tots ja sabem, aquesta realitat no ens és donada. És per això que m’aventuro a conversar amb Rubén Yuste, l’actor que l’any passat va guanyara el premi del públic BWW com a Millor Actor de Repartiment pel seu paper de Malek a Mar i cel. Actualment representa a l’Eixample Teatre l’aclamat musical Sugar, ningú no és perfecte, que va rebre el Premi de la Crítica al Millor Musical el 2015 i que té quatre nominacions als Premis Butaca 2016.

Yuste, natural de Rubí i en l’actualitat resident a Barcelona, també és Doctor en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona. No se m’acut millor candidat perquè m’expliqui en aquests moments d’inestabilitat, crisi i precarietat, quin paper juguen les arts en la societat.

Neixes a Terrassa el 1975. T’interesses pel teatre des de ben petit…

Als quatre anys vaig demanar a la meva mare que m’apuntés al grup de teatre de l’escola Montserrat de Rubí. Recordo que vaig començar fent una obra de mímica, que va ser el Rei Sol.

T’agrada llegir?

M’encanta llegir, i la veritat és que moltes vegades no tinc el temps que voldria, perquè entre estudiar guions, i el que se’m requereix per les audicions… M’agrada llegir una mica de tot: novel·la històrica, llibres d’economia, d’actualitat… Sóc bastant eclèctic, em passa una miqueta el mateix que amb la música. Si la temàtica és interessant i està ben escrit, puc llegir qualsevol cosa.

Creus que abans de ser actor s’ha de ser bon lector?

Sí. Per entendre bé els textos que t’aprens has de ser un bon lector. Ser un bon lector t’ajuda a entendre millor els personatges, i t’ajuda a saber com dir el text.

Als dotze anys entres al grup de teatre local de Rubí. Hi representes els clàssics catalans i espanyols, mentrestant, curses el BUP, el COU i la Universitat. Per què els clàssics?

No per gust meu, sinó per una fixació absoluta del director que teníem al grup del casal popular, l’Albert Bové, que era un fanàtic dels clàssics i sempre ens deia: “Amb mi només fareu teatre clàssic perquè és el que a mi m’agrada posar en escena”. I amb els anys m’adono que m’ha donat un coneixement molt profund d’aquests textos, això és una cosa que li agraeixo profundament. Puc entendre amb més facilitat aquest tipus de text i reinterpretar-lo d’una millor manera, si és que es pot dir així.

Et llicencies i doctores en Ciències Polítiques per la Universitat de Barcelona. Per què Ciències Polítiques?

La veritat és que la meva primera opció era Sociologia, però als dos primers anys em vaig adonar que les assignatures de Polítiques eren les que més m’agradaven i quan vaig acabar segon de Sociologia ja vaig passar a tercer de Ciències Polítiques i després vaig fer el doctorat.

Durant quants anys vas fer classes a la Universitat?

Durant els dos anys de doctorat. Va ser una experiència molt interessant i molt apassionant, crec que la vena artística em va ajudar molt en aquest aspecte. Sempre m’ha agradat expressar-me en públic i poder transmetre coneixement. Però tenia moltes pors, perquè jo era molt jove, jo tenia –deixa’m calcular un moment…– jo tenia vint-i-un anys i estava fent classe a gent que tenia més de cinquanta anys i això em generava un respecte terrible. Per mi era com un repte, i quan s’acabava la classe i em venia la gent a felicitar, era fantàstic, era com dir: “Reto conseguido!”, perquè era molt difícil i la pressió era bastant gran. Però la veritat és que vaig ser molt feliç, em va agradar molt.

Tornaries a les aules?

Sí que hi tornaria, possiblement compaginant-ho amb altres coses, a mi la formació sempre m’ha agradat. I de fet, abans de dedicar-me a ser actor, vaig estar molts anys treballant en una consultoria i fèiem formació, concretament en temes de comerç. No només a comerciants i a associacions de comerciants, també a tècnics de cambres de comerç i a polítics de l’administració pública. No és una cosa que descarto, de fet, continuo impartint classes, però d’interpretació i de cant. Tinc una escola amb dos socis a Rubí, que es diu Dinàmic Crescendo i és un espai artístic on fem tot tipus d’ensenyament, des d’interpretació, cant, ball, música, doblatge, il·lustració, etc. Sempre he estat molt vinculat al món de l’ensenyament.

Quin paper tenen les arts en l’educació?

Doncs per desgràcia hi tenen molt poc paper i cada vegada estan suprimint més assignatures artístiques, mentre que en altres països les estan incorporant com assignatures obligatòries. És un gran error del nostre sistema educatiu perquè està clar que la interpretació, la música, la dansa… són matèries que fan un treball increïble en el nostre cervell, en el nostre cos, a nivell de comprensió, de mobilitat, de coordinació… i crec que no se’ls està donant tota la importància que tenen. Pel que fa a les arts escèniques, estan traient aquest ensenyament com a ensenyament reglat, cada cop serà més complicat aconseguir un títol homologat.

Pot esdevenir el teatre una manera d’educar o és pur entreteniment?

El teatre és cultura, i això no ho podem oblidar. I si oblidem això crec que estem trencant una de les bases més importants de la nostra societat.

Aleshores, què en penses del fet que no tothom hi tingui accés? Veus la manera de solucionar-ho o no hi ha remei?

S’hauria d’intentar que l’accés fos per a tothom. Però el preu tampoc es pot abaixar gaire més perquè sinó, al final no es poden pagar ni als actors. A banda del factor econòmic, també hi ha el factor cultural. Si féssim un estudi sociològic de la gent que no té cap interès per entrar en un teatre, sigui gran o jove, veuríem que correspon a uns patrons determinats. El punt de partida per començar a solucionar aquesta evidència és un bon sistema educatiu en el què la cultura hi tingui cabuda i això per desgràcia, avui no existeix.

Comences a formar-te en disciplines especifiques del teatre com interpretació, teatre musical, cant, veu, dicció i doblatge. És imprescindible dominar tots aquests elements per ser un bon actor de musicals?

Sí. Crec que són disciplines que s’haurien de dominar independentment de si et dediques al teatre musical o no. El ball no només serveix per ser un gran ballarí tècnic, sinó que t’ensenya a conèixer el teu cos, poder coordinar diferents moviments. El cant, no només t’ajuda a ser un bon cantant, sinó que a més t’ajuda a conèixer la teva veu, a saber com has de cuidar-la, com has de projectar-la per no quedar-te afònic… El teatre musical requereix que el coneixement sigui molt més complet, però per desgràcia aquí a casa nostra, –cada vegada menys però encara passa–, els actors de teatre musical hem estat una mica marginats. Mentre que si t’hi fixes, als Estats Units, qualsevol actor de Hollywood que s’hagi fet famós, segur que balla i segur que canta. Ells tenen molt clar que aquestes formacions són molt importants. Pot ser que vegis el mateix actor en mil pel·lícules diferents i en una, veus que canta, i dius: “Òndia! També canta! I com canta!” I segur que també balla.

És just el món del teatre?

Al món del teatre passa el mateix que passa a qualsevol altre lloc. La justícia que opera és la mateixa.

Es pot viure del teatre?

Sí, jo visc del teatre des de fa molts anys. El que sí és cert és que és molt difícil perquè has de ser bo, però a part, has de tenir sort. I que es donin aquestes dues coses és complicat. A més, aquest és un món molt inestable. Tan bon punt pots estar treballant en un musical un any, com després passar-te mig any sense treballar, la qual cosa implica que la manera d’administrar-te ha de ser diferent de la que ho fa la majoria de gent que té una feina estable amb la mateixa paga cada mes. Nosaltres vivim el dia a dia, però sí, se’n pot viure.

Ara deus tenir quaranta-un anys, pot ser? Notes una davallada de feina a causa de l’edat o ans el contrari?

No, però sí que noto una cosa. Tinc quaranta-un anys, però aparento ser més jove. Això fa que ara mateix no pugui accedir a papers de la meva edat, sinó que faig papers de personatges més joves. Aleshores, no poden donar-me personatges d’adolescents, però tampoc poden donar-me personatges d’homes adults, madurs, perquè tampoc ho aparento. Ara mateix em trobo en una franja d’edat on m’és una mica difícil ubicar-me en un grup o en un altre. Però bé, sempre hi ha personatges per a diferents edats.

I per acabar: Què creus que ha guanyat el teatre a casa nostra en els darrers anys i què creus que s’hauria de millorar o resoldre amb urgència?

El que s’hauria de solucionar immediatament és el 21% de l’IVA cultural per poder oferir espectacles a preus més competitius, això ens donaria marge per poder fer altres coses. En aquests últims anys de crisi tan forta que hem tingut, hem viscut una resecció molt important pel que fa a les produccions, s’han reduït moltíssim, i les productores que s’han arriscat ho han fet amb obres possiblement –ara et parlo de teatre musical que és el que jo més conec– més comercials, que saben que poden funcionar. El que passa és que ens hem vist immersos en una situació molt complicada. Actors ben preparats amb molt poques produccions. D’altra banda això ha generat una cosa molt més productiva, en moments de crisi és quan surt més enginy i quan es creen noves coses. Aquesta situació ha fet que molts de nosaltres ens ajuntéssim en cooperatives per produir els nostres propis espectacles però en unes condicions que no són les òptimes. Però què s’ha de fer davant d’aquestes circumstàncies? Quedar-nos de braços plegats i esperar a casa a que la cosa canviï? Doncs no, no podem fer-ho. Per això ens busquem la vida i creem aquestes noves formes per intentar treballar. Però si no tenim un recolzament des de l’administració pública, això petarà per alguna banda.