Qui és Roberto Innocenti?

18.06.2013

Enguany el Gremi de Llibreters ens ha tornat a sorprendre amb el premi Llibreter, distingint en la modalitat d’àlbum il·lustrat, La caputxeta vermella. És gaire original premiar La caputxeta vermella? Certament no ho sembla, però quan veus els dibuixos de Roberto Innocenti, dius Sí senyor. Jaume Centelles ens descobreix el món de Roberto Innocenti des del blog La invitació a la lectura.

 

Aprofitem l’aparició de la darrera obra d’aquests il·lustrador per conèixer-lo una mica més. Símbol Editors acaba de publicar “La Caputxeta Vermella” una adaptació del conte clàssic amb unes il·lustracions espectaculars d’Innocenti, aquest italià  conegut i reconegut per un estil molt personal on els detalls i la seva devoció a la representació realista en obres clàssiques són patents a totes les seves obres. Entre els més conegudes convé recordar el seu Pinotxo, Rosa Blanca, la història d’Erika i darrerament La casa i La Caputxeta Vermella. Les seves il·lustracions són inconfusibles per la delicadesa del traç i el refinament de la línia, cosa que no deixa de sorprendre si atenem que Innocenti és completament autodidacta.

Nascut en un petit poble proper a Florència, Itàlia, just després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, Innocenti va deixar l’escola als tretze anys per ajudar a mantenir la seva família treballant en una foneria d’acer. Als divuit anys es va traslladar a Roma i va començar a treballar en un estudi d’animació i com a cartellista de pel·lícules de cinema i obres de teatre.

La seva carrera com a il·lustrador de llibres infantils es va iniciar a partir de la seva trobada amb l’editor suís Étienne Delessert a qui va presentar els dibuixos de La Ventafocs. Corria l’any 1983.

Després vinguera Rosa Blanca, un clàssic que encara ens sorprèn quan el revisem. El que aquest llibre explica (la història dels camps de concentració i l’extermini nazi) i la manera en què es ho explica, resulta impactant en un llibre per a nens. Només cal observar  la manera en què es complement la informació que ens facilita el text, els significats que ens ofereixen unes imatges hiperrealistes i els coneixements històrics del lector. “Arreu penjaven banderes de colors i els nens saludaven”, diu una la nena  que no acaba de comprendre el significat del que està veient. El lector, en canvi, reconeix les banderes i els uniformes dels nazis. La il·lustració, amb colors ocres i grisos, accentua el caràcter opressiu i dramàtic de les escenes.

Hi ha una imatge que explica com es documenta Innocenti per dibuixar de la forma més realista possible. És la coneguda fotografia del nen jueu de Varsòvia.

Rosa Blanca és una jove alemanya que, després de viure una escena estranya al seu poble,  es troba cara a cara amb la realitat de l’Holocaust. El nom de la protagonista és també la d’un grup de resistència alemanya que va tractar de sabotejar els nazis. Rosa Blanca, en veure a l’alcalde de la seva ciutat lliurant un nen als soldats, segueix les petjades del camió que ha pres al noi. Enmig del bosc descobreix un tancat de filferro de pues. A l’interior hi ha nens petits vestits amb uniformes a ratlles que porten una estrella groga. El final és tràgic.

D’entre els clàssics que Innocenti ha recreat em quedo amb el magnífic treball de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collodi. Al meu entendre, molt millor que les adaptacions, també brillants de La ventafocs de Perrault, el Conte de Nadal de Charles Dickens o El Trencanous d’Hoffmann.

A Pinotxo les vistes panoràmiques que ens dibuixa permeten gaudir dels carrerons i vells edificis habitats per una multitud de personatges on el ninot s’extravia en la seva petitesa. La imatge del protagonista s’allunya de l’ensucrat Disney i s’acosta més a la de Carlo Chiostri en l’edició del llibre de 1901. En aquest llibre pots passar molta estona observant la quantitat de detalls que formen part principal del conte i que no estan allà com a mer complement. Fixeu-vos en la doble pàgina en la que Pinotxo vol entrar a veure el teatre de titelles. Resulta impressionant veure que fa tota aquella gernació de persones en aquell precís instant.

A La història d’Erika (2003),  l’artista reprèn el camí encetat amb Rosa Blanca. El llibre tracta sobre una història real narrada per una supervivent de l’Holocaust. Novament es tracta d’una nena protagonista, només que aquesta vegada és ella mateixa qui explica la seva història, la d’un nadó llançat pels seus pares d’un dels trens amb destí als camps d’extermini. En aquest llibre les imatges de la Segona Guerra Mundial recorren al blanc i negre, a la manera de velles fotografies, mentre les figures humanes, tant de les víctimes com dels soldats, tallades per la cintura o bé d’esquena, no tenen cara. Només la manta que envolta al bebè llançat del tren i les il•lustracions que obren i tanquen la història fora de la temporalitat de la guerra, són mostrades en colors.

La casa

La casa és una altra obra mítica. Recrea tot el segle vint amb la imatge fixa d’una masia i els canvis que es produeixen al llarg dels cent anys. Ah! Quina lliçó d’història per mostrar als joves els fets més significatius d’un segle, de la mà dels personatges i objectes que habiten aquella casa. Un llibre amb poc text i unes imatges que parlen soles.

La Caputxeta Vermella és la darrera aportació d’aquest artista a la literatura infantil. És el conte clàssic però ambientat en una ciutat actual qualsevol. La ciutat és el bosc. La trama és la mateixa que la del conte però aquí el llop té forma humana, els arbres són les cases i els perills són encara més grans que al conte tradicional. Interessants plans contrapicats i vistes panoràmiques realment esfereïdores. M’agrada especialment la manera com comença i acaba la història amb la iaia explicant als nois un conte. I perquè no s’enfadin alguns mestres i pares i mares introdueix un doble final, tal com va passar amb el conte clàssic. Boníssim detall.

Roberto Innocenti ha rebut nombrosos premis, com l’American Library Association Notable Children Book, el Horn Book Honor List i el Bratislava Golden Apple Award. Va guanyar el Premi Hans Christian Andersen el 2008, en la categoria d’il·lustració, per la totalitat de la seva obra.

A través de les seves obres, Innocenti ha desenvolupat un públic fidel entre els lectors i la crítica. Faríem bé de tenir a la biblioteca de l’escola les seves obres. La majoria les podeu trobar a l’editorial Kalandraka.

Us deixo amb unes imatges de la darrera exposició que es va fer a Pistoia de les il·lustracions de “La casa” i “La Caputxeta Vermella”