Primavera Sound: pelegrinatge musical

1.06.2012

Alex Kapranos, guitarrista i cantant de Franz Ferdinand.

Si comptéssim els quilòmetres que es recorren durant aquests dies al recinte del Fòrum de Barcelona, tal i com es fa per exemple en els partits de futbol del Barça, el resultat seria, sens dubte, del tot desorbitat. Amunt i avall, d’un escenari a un altre, es tracta d’un pelegrinatge musical en tota regla. Per a tal gesta, cal anar preparat, començant per un calçat còmode. El Primavera Sound és pur exercici.

Comencem a gastar sabata amb un tast de vesprada per l’escenari ATP. Lee Ranaldo, guitarrista dels Sonic Youth, dóna tota una lliçó de rock amb els temes del seu últim disc Between The Times & The Tides. L’empremta del grup de Noise per excel·lència es fa notar i es combina amb guitarres més eclèctiques. El públic es troba a gust i ja està plenament immers en el Primavera Sound. La lluna ja es veu i el sol ja s’ha apagat quan surten al mateix escenari els Mudhoney. Energia assegurada amb un Mark Arm completament entregat a la causa. Un concert de ritmes incombustibles on va haver-hi més d’una empenta, els caps de la gent es movien a l’uníson, i fins i tot vam veure algú nedant per sobre el públic. Les sabates comencen a ressentir-se.

Dins d’aquest recorregut musical hi ha parada obligada a Wilco. El grup de Chicago no necessita de cap presentació. Són els mestres. Són el treball, la constància i la intuïció. Són l’exquisidesa. Les seves cançons mil·limetrades, estan perfectament arranjades. Cada nota, cada frase al seu lloc. I tot i així, sonen extremadament fresques i espontànies. El d’ahir va ser un concert per recordar. Jeff Tweedy i els seus congregaven a milers de persones al voltant del San Miguel, el més gran dels escenaris d’aquesta edició, silenciant a la multitud enlluernada. L’entrada amb el tema Poor Places ja va deixar captivada a una gent que no abaixava la mirada de l’escenari. Torticoli garantida, però amb gust! Ens van delectar amb la delicada i tendra How to Fight Loneliness i el seu solo de piano, minimalista però etern. I si parlem de solos parlem de Impossible Germany i la guitarra virtuosament impecable de Nels Cline. Com no podia ser d’una altra manera, també hi va haver temps per corejar tots alhora el Jesus, Etc., la seva cançó més coneguda, i en la que Tweedy va cedir el micròfon al públic. En definitiva, un repertori encertat, tot i que curt, i amb final perfecte: A Shot in the Arm, cançó imprescindible per aquesta vida.

Seguim caminant i caminant, aquesta vegada fins a l’escenari més llunyà d’aquesta edició del Primavera, el Mini, que de mini en té poc, doncs l’espai és ben gran. Allà ens hi esperen els londinencs The xx. La seva música atmosfèrica congrega a nombrosos pelegrins. Potser l’espai i l’hora (vora la 1 de la nit) no li fan justícia. Potser són grup d’auditori. Però tot i així, el concert no va decebre. També pels membres del grup que agraïen al públic l’entrega.

El desgast de la sola de la sabata es fa evident quan tornem a l’escenari San Miguel per veure a Franz Ferdinand. Ple a vessar, el grup va combinar els clàssics més celebrats amb alguna novetat. Així, l’energia aflorava arreu amb temes com Tell Her Tonight o Do You Want to. La presència de la banda, i especialment del seu vocalista, Alex Kapranos, absorbia l’atenció de tot ésser vivent. Esplèndid concert.

Però encara no pleguem, i malgrat el mal de peus i les sabates cremades, tornem a baixar fins al Mini per veure els majestuosos Spiritualized. La banda anglesa liderada per Jason Pierce, o si ho preferiu, J.Spaceman, nom adquirit després de la dissolució del seu grup anterior Spacemen 3, hipnotitza amb el seu so únic i especial. Teclats, guitarres acoblades però netes, cors esplèndids, i una de les veus amb més personalitat de l’escena, la de Jason. Fantàstic. Ara, no espereu que dirigeixi una paraula al públic. Com ja l’hem vist més d’una vegada, canta de costat al públic. No passa res, ens seguirà captivant amb les seves composicions màgiques.

Ja dijous, el Primavera reafirma la seva solvència amb uns concerts força ben sonoritzats i amb una organització que ha après dels errors del passat i que fa, cada any, el festival més còmode. Eps! Que encara no s’ha acabat. Avui i demà continua el pelegrinatge al Parc del Fòrum. Això sí, diumenge o dilluns, un cop acabat el festival, caldrà anar a comprar unes sabates noves.