Ponent, un teatre amb nom de barri

“Ni en la natura ni en  la societat  – i molt menys en la cultura – existeixen  sistemes estàtics. I el sistema teatral no és una excepció. És molt possible que la labor constant,tenaç i sovint marginal del fenomen alternatiu hagi modificat els paràmetres del teatre institucional  i comercial.”

José Sanchís Sinisterra

“Alternatives a què?” (El teatre alternatiu, reflexions des de la perifèria, 2004)

Aquest desembre ha fet quinze anys que a Granollers, obria les portes el  Teatre de Ponent. El local, un antic pàrquing reconvertit en botiga de mobles, va prendre forma de petit teatre  amb capacitat per a 130 espectadors  amb el mateix nom del carrer i el barri granollerí on estava situat: Ponent. Pepe Rubianes va acompanyar Frederic Roda i Francina G. Ars en les primeres passes  d’una sala “alternativa”,  a tocar d’un enorme  teatre-auditori TAG, encara en construcció.

Però més que una sala alternativa, Teatre de Ponent era – i és- una aposta pel teatre de proximitat, un espai  “a la italiana”  on donar continuïtat a una trajectòria teatral que venia de lluny. Sota la influència del Manifest del Terzo Teatro  d’Eugenio Barba, no era per atzar que el Teatre de Ponent s’inaugurés a Granollers.  El Vallès Oriental ha estat un  territori especialment creatiu en la recent història del teatre català de finals del segle XX.

En ple tardofranquisme el bo i millor del teatre independent d’arreu de l’estat espanyol passava pel Cicle del TAC, Teatre de l’Associació Cultural de Granollers  i l’enfilall de companyies i professionals  sorgits durant aquells anys és amplíssim. Des del teatre de La Claca de Teresa Calafell i Joan Baixas fins a Pau Miró,  Pep Bou, Circ Cric, Gregori Resina, germans Castells,  Marduix Titelles, Annexa, Artristras, Zotal teatre, Circ Perillós, La Farinera, Claret Papiol, Pere Eugeni Font, Escarlata Circus o la companyia Versus Teatre, precedent de la sala que el 1995 s’instal·laria  a Barcelona al costat d’un altre colós, el TNC. Aquests són alguns exemples, me’n deixo molts!

Com Lucchetti, Peña, Castells o Frediani, el cognom Roda remet a una tradició familiar vinculada a les arts escèniques. Frederic Roda  i Fàbregas (Barcelona, 1950), coautor  amb Santi Sans i Damià Barbany de l’espectacle “Faixes, turbants i barrets” que  va cloure la mítica  Assemblea d’actors i directors (1976),  va arribar a Granollers quan es preveia que, com a Terrassa o Vic, a la capital vallesana hi hauria una seu de l’Institut del Teatre.  El projecte finalment va cristal·litzar en un Centre de Teatre municipal que Roda va dirigir tres anys i durant deu anys, Ever Martin Blanchet.  Des de llavors, Roda ha estat docent de l’Institut del Teatre en l’especialitat d’Interpretació. Entre els anys 1991-95 va dirigir la Fira de Tàrrega.

Anys més tard el 1995, junt amb Francina G. Ars van crear el Taller Teatre Escola que seria el pas previ a l’obertura del Teatre de Ponent el 1998.

Entre passat i futur, “De-sideris”

En la nota informativa difosa en ocasió de la celebració de l’aniversari,  no hi falten les habituals dades quantitatives de resum:  “(…) Quinze anys de teatre sumant més de 100.000 espectadors, 357 companyies de teatre, 27 companyies de dansa, 35 grups de música, 37 companyies de teatre infantil, més de 2.500 representacions…” . Com també els guardons o el munt d’iniciatives com  festivals, certàmens, intercanvis, xarxes i associacions en les que ha participat el Teatre de Ponent.

Però també en aquest cas, les dades quantitatives resulten il·lustratives quan es poden  contrastar amb altres dades: població, equipaments i hàbits culturals de la ciutat, o les d’altres sales alternatives. Sempre són insuficients , però, a l’hora d’explicar  el més interessant:  com s’ha treballat, quina “temperatura” ambiental s’ha aconseguit, quin “no públic” s’ha atret, quines primícies…

Comptant amb l’ajut de les administracions en el 40% del seu pressupost,  al costat d’una programació molt diversa de cap de setmana, que ha explorat i ofert totes les potencialitats del teatre de  text en petit format, Teatre de Ponent ha acollit companyies professionals entre les que no han faltat les del País Valencià i les Illes.

Des d’un desconegut Teatre de Guerrilla fins a l’esplèndid Acorar de Toni Gomila, ha propiciat obres com El silenci és or d’Apel·les Mestres amb Lluís Soler i Jordi Boixaderas  al mateix temps que ha programat també espectacles fruit de la col·laboració entre professionals  i grups no professionals.

El que ha caracteritzat la vida d’aquest teatre és un model de participació i reciprocitat amb l’entorn a través de la formació i la col·laboració amb persones i entitats. Un ecosistema que ha anat integrant projectes  de formació i sensibilització com la col·laboració en les  vint-i-cinc edicions dels Tallers de Teatre per a centres de secundària, l’escola d’espectadors, la creació de Tàbata companyia de teatre infantil, els cursos d’escriptura dramàtica,  els estudis de públics (Tracy Sirés “Estudi qualitatiu joves i teatres al V.Or. Barreres d’accés”), coproduccions  amb el TNC en el projecte T6 i en els darrers anys, la producció del cicle “Teatre i literatura” que està present a tot Catalunya i que ofereix adaptacions teatrals de textos de lectura “obligada” al Batxillerat.  L’èxit de la iniciativa l’ha fet arribar a més de 150.000 espectadors en  tretze edicions.

Amb un equip reduït, al llarg d’aquests anys Teatre de Ponent  amb Frederic Roda al capdavant – tal vegada un dels professionals més equidistants del panorama teatral  català-  ha anat més enllà de l’estricta programació i ha portat a terme la vella aspiració de la dinamització teatral, anticipant-se a les urgències de legitimació social que tant proliferen avui.

Els resultats d’aquest clima es reflecteixen en trajectòries de nous professionals  que han estat relacionats amb  el Teatre de Ponent com Marta G. Otín i Maria Manau responsables de l’escola de teatre Arsènic de Granollers, els dramaturgs  Pau Miró o David Plana, l’actriu Gavina Sastre, la companyia Frec a Frec dedicada al teatre- debat, l’actriu Maria Castillo al front de l’escola de teatre de Piera o el televisiu Dani Mateo, per citar-ne alguns.

Però tal vegada la millor concreció i síntesi de la feina feta la trobem en la creació de la Companyia Ponent Jove i la producció  l’any 2010 de “De-sideris. Looking for hapiness”.

Al llarg d’un any,  joves estudiants de batxillerat artístic juntament  amb la dramaturga Helena Tornero i sota la direcció de Roberto Romei i Marta G. Otín,  van preparar un espectacle que partia del desig com a fil conductor i es nodria de les experiències, improvisacions, aportacions  i exercicis  que s’anaven realitzant. Els resultats, ben espectaculars,  es  van  presentar a Granollers, Barcelona, Igualada, Manresa i Madrid.

En aquests temps de turbulències múltiples, arribar als quinze anys ve a ser com una entrada a la plenitud de l’adolescència i això és sempre estimulant.  El Teatre de Ponent, des de la seva independència també  es replanteja el futur  i treballa conjuntament amb altres agents de la ciutat, Escena Gran n’és un exemple.

El temps ha demostrat, però,  com és de fructífer el treball amb i per als joves i com pot resultar útil revisitar els vells manifestos per retrobar idees com aquesta: “Diversi uomini, in diverse parti del mondo, sperimentano il teatro come un ponte – sempre minacciato – fra l’affermazione dei bisogni personali e l’esigenza di contagiare con essi la realtà che li circonda. “

Roda el món…