Marian Vayreda, Sang nova i el combregar a muntanya

Com que qualsevol ocasió és bona per exalçar la figura de Marian Vayreda, la reedició de Sang nova, acabada de sortir del forn, és un pretext immillorable per tornar-ho a fer. Publicada originalment l’any 1900, és la menys coneguda de les seves novel·les, la més ideològica i, per tant, la més obertament bel·ligerant contra una societat malalta de modernitat que necessita, literalment, una xutada de sang a la vena de valors tradicionals, regionalisme, Déu, família i patrimoni. Autèntic resclum decimonònic.

Sang nova és el 40è volum de la col·lecció “Josep Pla” de la Diputació de Girona, dirigida per Lluís Muntada, que recupera volums exhaurits o descatalogats i altres materials literaris que tenen poc recorregut en el mercat del llibre. Margarida Casacuberta, estudiosa de l’obra de l’escriptor olotí, ha estat la curadora d’aquesta edició, que respecta el text original prefabrià però l’adapta a la normativa ortogràfica actual per apropar-lo al lector del segle XXI.

De Vayreda només ens han arribat tres narracions llargues: Records de la darrera carlinada (1898), Sang nova (1900) i La punyalada (1904), publicada pòstumament un any després de la seva mort, justament la novel·la que el consolidava com a escriptor i amb la qual havia pogut trobar la seva veu pròpia. Tant Records de la darrera carlinada com La punyalada compten amb nombrosos estudis i reedicions, però no pas Sang nova, obra doctrinal ambientada en una complexa i desmitificada “Muntanya catalana” que realment fou el primer intent novel·lístic de l’autor (tot i que va aparèixer publicada més tard que les seves memòries carlines).

Records de la darrera carlinada destaca pel seu contingut autobiogràfic i un humor que frega el grotesc inserit en un text increïblement modern per l’època i el context sociopolític de Vayreda. La punyalada, com dèiem, és la seva confirmació literària, amb una prodigiosa complexitat psicològica i simbòlica que posa sobre la taula les tensions internes de l’individu, l’home modern, en un entorn natural de bellesa salvatge determinat per l’aïllament i imbuït de maldat.

Entre Renaixença i Modernisme

Sang nova, en canvi, és una novel·la de tesi, narrativament inferior a les altres dues, però de gran interès des d’un punt de vista històric. Si a La punyalada s’escodrinyen els conflictes individuals, a Sang nova Vayreda parla de les incerteses, els desafiaments i les contradiccions d’una societat en transformació, a cavall de dos segles i embotida confusament entre la Renaixença i el Modernisme. Bona part d’aquestes tensions col·lectives es mantenen encara vives en l’actualitat: l’encaix de Catalunya a l’Espanya moderna, el centralisme, el caciquisme i la corrupció política, les divisions al si del catalanisme i la regeneració accelerada però estantissa d’Europa, condicionada per la Revolució Industrial, el liberalisme i la massificació urbana.

El llibre s’ha presentat aquest primer de juny al Museu dels Sants d’Olot. Prop de 400 pàgines d’una novel·la “muntanyenca” que podria anar de bracet de L’hereu Noradell (1892) de Carles Bosch de la Trinxeria, tant pel que fa al protagonisme del món rural com per la seva manifesta voluntat pamfletària, que es pot resumir amb l’apologia poc dissimulada dels valors morals del passat, perquè la modernitat no els fa cap mena de gràcia. Valors com la família, la terra, el manteniment d’una jerarquia social especialment prototípica del món rural… i la fe catòlica, naturalment. El combregar a muntanya, quadre pintat pel mateix Vayreda, sintetitza aquesta idea amb admirable plasticitat.

Podríem dir que Sang Nova i L’hereu Noradell són la plasmació literària dels postulats ideats per Jaume Balmes i pregonats per Josep Torras i Bages. Per això s’insereixen plenament en el parnàs ideològic del regionalisme, que tenyeix una realitat sòrdida i indefinida amb idealisme i patriotisme. És la metàfora de la sang nova, que en realitat és una sang vella, decimonònica, condemnada a formar part del passat amb la vinguda del segle XX, els decisius canvis polítics i socioeconòmics i l’aparició del Modernisme.

Ara tenim un bon motiu per revisitar aquest paisatge de contrastos, convuls però apassionant, de traspàs programàtic entre Renaixença i Modernisme. Una altra oportunitat per endinsar-nos en l’obra de Vayreda que ha passat més desapercebuda; la més extensa i la menys aconseguida (literàriament), però també la que més ens ajuda a situar l’autor i la seva producció narrativa en un moment històric de molta transcendència per la Catalunya cultural i política.

Una excusa idònia, en definitiva, per rememorar un dels millors escriptors de casa nostra: garrotxí, tradicionalista i catòlic, carlí desenganyat, pintor circumstancial i, sobretot, un excel·lent narrador.