‘Locus Amoenus’ d’Atresbandes. Camí del paradís?

Què projecteu quan us desplaceu d’un lloc a l’altre, en bus, metro o rodalies? Teniu un paradís de capçalera? El triangle artístic Atresbandes ens planteja el seu Locus Amoenus. No es tracta d’un paisatge bucòlic, sinó d’un trajecte en tren ordinari. Cap a on es dirigeix? Per esbrinar-ho: Sala Hiroshima del 18 de febrer al 21 i del 25 al 28.

Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo són els tres vèrtexs d’aquest triangle. Es van conèixer a l’Insitut del Teatre on estudiaven teatre de text i a partir del 2008 van començar a treballar plegats. Els d’Atresbandes són actors, directors i dramaturgs per igual. Des de fa quatre anys s’han anat arrelant a sales del Regne Unit gràcies al seu pas pel Be-Festival el 2012, un festival que se celebra a Birmingham. Parlem amb la Mònica Almirall sobre el making of de Locus i sobre el nou espectacle que han titulat All in. “Intentàvem esborrar les línies entre teatre de text o gest. Sense etiquetar, anem per aquesta línia. Les nostres eines bàsiques són les de l’actor, tot i que estem intentant obrir camp des de la prespectiva del director, el dramaturg”. És a dir, no parteixen de textos teatrals sinó de materials culturals, referències literàries, documentals o cançons. Totes les disciplines són benvingudes per donar forma a la dramaturgia i la interpretació. El señor Arreglos, A l’Altra Banda i Solfatara són els tres espectacles anteriors a Locus Amoenus i aquest abril pariran el cinquè al festival Viva a Manchester.

Locus Amoenus i el carpe diem?

Sembla que sempre estem en procés per aconseguir una meta, un paradís que ens auto-prometem. Els locus amoenus, pels que ens hem fet adults –o estem en procès– al segle XXI, ja no té res a veure amb els paisatges arquetípics dels pintors i poetes renaixentistes. La cultura contemporània ens ha dibuixat paradisos per desitjar molt diferents. Atresbandes pugen a un tren per parlar del que anhelem a través de tres personatges en punts vitals diferents. El tema latent en aquest viatge és el tabú: la mort, que en aquesta projecció constant oblidem, i de retruc no celebrem el carpe diem.

La Mònica explica que van cuinar Locus durant una residència artística a Birmingham la primavera del 2013. L’estudi estava en “un parc meravellós, semblava un paradís”, descriu entusiasmada. L’espai era idíl·lic, però el material de recerca o de base s’allunya de l’idea d’un bosc frondós poblat de nimfes: el relat el Túnel, de Friedrich Dürrenmatt, i la pel·lícula Europa, de Lars Von Trier. “D’Europa ens va interessar molt el narrador que va anunciant tot el que passarà. Ens vam preguntar: si t’ho revela tot, per què ho has de veure? El que és important és el com i la narració de Dürrenmatt ens va donar la forma de la dramaturgia”.

La nova aposta: All in

El tren de Locus Amoenus no té un destí o parades gaire prometadores –perdó per aquest semi-spoiler–, però fer parada a l’Hiroshima significa poder compatir un espectacle i treballar en el següent, All in. La Mònica explica que per aquest nou projecte s’han replantejat el procés: “Nosaltres sempre havíem treballat des de la situació, tres personatges en un tren o una parella que té problemes. Doncs amb aquest espectacle volem partir d’una no narració. Som bons creant situacions, però aquest projecte consisteix en enfocar-ho des d’un altre lloc a veure què passa… És un procés a les palpentes, però molt bonic”. De fet, aquesta vegada l’espectacle sorgeix del propi títol que ve de l’aposta del pòker: “Tot gira al voltant d’aquesta idea, confrontem l’individu amb la massa. Hi ha molts mons com la nit i la discoteca o les escoles oficials d’idiomes que han sortit d’aquest concepte”. A més, també han estat mirant documentals del filòsof eslovè Slavoj Žižek. Així que preneu nota per la pròxima estrena/aposta.

https://vimeo.com/151485757