L’obra poètica de Teresa d’Arenys

16.02.2017

En una edició sòbria, elegant, d’Edicions Vitel.la, acaba de publicar-se  Obra poètica (1973-2015), de Teresa d’Arenys, nom de ploma de Maria Teresa Bertran Rossell (Arenys de Mar, 1952). Fins en el vers més fosc, la poesia de Teresa d’Arenys imposa aquell to august de la gran poesia, i, doncs, és essencialment lluminosa, escriu Jordi Llavina al pròleg d’aquest llibre. Hi estic tan d’acord!

M. Teresa en una exposició de personatges arenyencs | Foto: Ferran Jordan

Conec Teresa d’Arenys des que treballava en el que seria el volum Ex-libris al.legòrics a les 41 comarques de Catalunya (Institut Català de la Dona, 1992). Ex-libris que vaig voler acompanyar d’un text (un fragment narratiu o un poema) escrit per una escriptora nascuda o vinculada a cada comarca. A principis dels noranta, i ara sembla mentida, de la comarca de la Terra Alta no hi havia una escriptora nadiua que la pogués representar (en la recerca d’escriptores d’algunes comarques vaig haver adreçar-me fins i tot als Consells Comarcals). Per la Terra Alta, doncs, ho va fer Teresa d’Arenys, que havia viscut uns quants anys, anys cabdals en la seva biografia, en la templària i picassiana població d’Horta de Sant Joan. La petja que aquella experiència li ha deixat és intensa. Jo li coneixia, llavors, el volum publicat per Edicions del Mall l’any 1986, que reunia dos dels seus llibres: Aor i Murmuris. Estava fascinada per aquells poemes en amistat de Ramon Llull els uns, i poemes amb un fort component visionari els altres (la meva imaginació poètica aviat els relacionaria amb alguns escrits de l’abadessa renana Hildegarda de Bingen). Em vaig posar en contacte amb Teresa d’Arenys, i tots aquests anys de bona companyonia han propiciat que hagi seguit de molt a prop el seu l’itinerari poètic i intel.lectual.

En l’endreça d’Aor, el llibre amb què l’aleshores una jove poeta havia guanyat el premi Amadeu Oller de Poesia l’any 1976, Teresa d’Arenys escrivia: Totes les formes naturals esdevenen simbòliques (Theodore Roethke). D’entrada, doncs, ja hi va haver fraternitat amb la meva pròpia cosmovisió poètica que aniria augmentant amb altres complicitats literàries com els lliuraments per carta abans que veiessin la llum, de les traduccions dels Rèquiems de Rainer Maria Rilke, i que Teresa d’Arenys va publicar al número 59 de la revista Els Marges (1997) i a l’editorial Arola l’any 2012. Si en van passar de correccions al català els versos de Rilke fins a prendre la forma impecable amb què es poden llegir avui.

Les traduccions de Teresa d’Arenys són modèliques, com modèlics i impecables són els seus sonets com els que integren el llibre Hores (2005-2006). Fan l’efecte d’un llamp obrint ferida en un arbre. En aquests poemes que imanten per les seves imatges abrusadores, també hi té presència la nit de l’ànima. Teresa d’Arenys, que en els poemes publicats a Versos de vi novell (1976-1979) hi celebra de forma solar la vida i l’amor en plenitud com Omar Khayyam, a Hores hi trobem la mateixa experiència integral, plena, però en la seva part lunar, nocturna. La seva veritat més íntima, l’experiència límit més profunda del seu ésser toca l’os de l’existència en sentit universal, com en els poemes que expressen la nada del carmelita descalç Joan de la Creu, o els escrits de la beguina Hadewich d’Anvers (anorrear-se en Amor és la cosa més elevada que coneixo, va escriure) o els poemes del preromàntic William Blake i el seu llibre Les noces del cel i l’infern (Segimon Serrallonga signa la traducció catalana que va publicar Edicions del Mall l’any 1981).

Perquè es troba en la seva naturalesa fonda, la sensibilitat poètica de Teresa d’Arenys participa de l’alquímia espiritual com a mètode de transformació de la matèria ordinària que som en l’or que també som, però no abans d’haver purificat les impureses del metall en el seu estadi bast. Una transfiguració de l’ànima present en la tradició musulmana del mestre sufí Rumí que entronca amb la mística de Teresa d’Àvila.

En aquest camí d’afinament dels sentits espirituals cal immergir-se també en les aigües de Murmuris (1979-1981), que, com diu Jordi Llavina en el seu pròleg, és potser el llibre més críptic de l’autora. Cada vegada que el llegeixo, quedo sempre en la contemplació d’aquest interrogant: Sóc jo mateixa qui truca, amable, la meva porta?/ Qui vol néixer? Versos expressió del desig d’una regeneració vital, d’una primavera de l’esperit.

Tots aquests llibres de poemes, més els aplegats en l’apartat Pensaments simples (1985), formen aquest volum de l’obra poètica de Teresa d’Arenys. Clouen el volum els poemes inèdits que componen Esteles íntimes (1965-2015). Són poemes esparsos sorgits dels moviments del cor sovint a causa de la mort d’alguna persona propera, ja sigui una veïna, un amic, la seva mare o el seu marit, el pintor Enric Maass, company i amor de la seva vida. A Esteles íntimes es sintetitza de forma íntima i senzilla el sentit últim de la bellesa i la seva transcendència. En la plasticitat i mestria de la paraula poètica de Teresa d’Arenys s’hi descobreix, com un fil d’or, l’expressió del misteri de la gràvida buidor, sens dubte una potent imatge, una visionària imatge, una simbòlica imatge dels dos pols de l’existència en comunió, en harmonia, una constant en els aurorals poemes de Teresa d’Arenys que ara apareixen reunits a Obra poètica (1973-2015).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Na Teresa Bertran , gran poeta de llenguatge riquíssim amb registres poètics de primera magnitud. Llegiu la poesia de Teresa d’Arenys en aquestes completes obres i si us cau a les mans una de les novel·les – meravella gairebé desconeguda de la literatura nostrada que tindria que estar reedit-anse cada tant, El Quadren d’Agnès Solà, de Teresa d’Arenys, Angle editorial, 2001 – Llegiu-la també.