L’home que es passejava despullat per Barcelona

27.08.2014

Per què els estrangers es passegen en pilotes per la Barceloneta? D’on els ve la percepció que Barcelona és un lloc tan permissiu? La llegenda de l’home elefant, també conegut com The Naked Man of Barcelona, hi pot haver influït. Bernat Puigtobella explora els rastres que aquest individu ha deixat a la xarxa.

Un vianant intenta impedir que Aurel Manea retrati l'home elefant

El barri de la Barceloneta viu moments convulsos. Els veïns s’han revoltat davant l’allau de turistes que lloguen els apartaments il·legals (els famosos quarts de casa) i alteren la vida del barri amb el seu comportament incívic: borratxeres, cridòria fins a altes hores de la matinada, joves que es passegen pels carrers amb begudes alcohòliques o fins i tot entren a comprar als supermercats completament despullats… Què fa que un jove estranger tingui la percepció que Barcelona és una ciutat tan permissiva que és perfectament tolerable de passejar-s’hi en pilotes? Per què es despullen en un carrer de la Barceloneta i en canvi no ho farien mai a Berlin, Amsterdam o Londres? La marca Barcelona viu una contradicció. Mai com fins ara el turisme no havia aportat tants dividends a la ciutat. Mai tampoc els ciutadans de Barcelona s’havien sentit tan invadits i molestos per l’arribada de turistes.

Ens agrada creure que els estrangers associen la marca Barcelona a Gaudí, les Rambles, el mediterrani, el Barça o el Bulli. També als toros i a la paella, no ens enganyem. Però Internet va ple d’històries d’altra mena, com ara la del famós ‘Naked Man of Barcelona’, un personatge que durant anys es va passejar despullat per la ciutat i que ha deixat testimonis d’estrangers entre perplexos i escandalitzats a la xarxa. Només cal cercar a google ‘The Naked man of Barcelona’ per trobar material.

El fotògraf Aurel Manea capta la reacció de dues dones després de veure el membre viril de l'home despullat de Barcelona | ©Aurel Manea

El fotògraf Aurel Manea ha documentat les seves passejades per la ciutat, captant tant la patxoca d’aquest individu com les reaccions esverades de la gent que el veia pel carrer. Avui The Naked man of Barcelona ja no es passeja per Barcelona, però s’ha convertit en una llegenda.

“La primera vegada que vaig topar pel carrer amb l’home més notòriament despullat de Barcelona, jo que sóc una americana de sensibilitat puritana, vaig tenir un xoc”, explica Diana M. en un fòrum de la Barcelona Women’s Network: “Com que portava els tatoos tan ben col·locats, simulant una il·lusòria roba interior, gairebé no em creia el que estava veient. I em pregunto: com és que no l’arresten? Vaig fer una mica de recerca sobre el tema i vaig descobrir que, tot i que les autoritats ‘encoratgen els ciutadans a no anar despullats pel carrer’ (sic), el fet d’anar nu no està pas prohibit a Catalunya, sempre que ‘no hi hagi intenció d’ofendre’. Per més que m’ho expliquin, no ho entendré”. Les dones d’aquest fòrum comparteixen informacions saboroses sobre aquest individu, que han vist en diferents punts de la ciutat, a peu i en bicileta (Les Rambles, Barceloneta, Port Olímpic, la Rambla de Catalunya) Estimen que podria tenir vora uns seixanta anys, s’entretenen a especular sobre com s’ho fa l’home per tenir un membre tan llarg i es demanen per què no se li aplica l’ordenança municipal.

Una dona en estat de xoc davant l'home elefant | © Aurel Manea

Però l’escrit més interessant que es pot trobar a la xarxa sobre aquest home, també conegut com a ‘home elefant’, és sense dubte l’article de l’escriptor Stephen Carter, que ha fet tota una exploració del personatge en una crònica publicada a la revista fictionaut.com: “No és fàcil fer-se veure a les Rambles”, diu Carter, “perquè està empedrat de cap a cap d’artistes de tota condició que es dediquen justament a entretenir la gent: estàtues humanes, bailaores, prostitutes nigerianes, carteristes o camells competeixen per captar l’atenció (i els diners) dels passavolants”. Per a Carter, cap d’aquests artistes li ha causat tanta impressió com l’espectacle de l’home que es passeja despullat per les Rambles. I n’evoca el moment que el va descobrir amb aquests termes: “M’estava davant l’Hotel Arc La Rambla, fumant dret, els peus em feien mal de tant caminar. De sobte vaig veure que enmig de les Rambles una multitud es congregava i es creava per moments una commoció, i un cercle més petit dintre la multitud, com quan es produeix una baralla i es forma una rotllana al voltant”. Picat per la curiositat, Carter s’acosta a la pinya de ramblistes, s’obre camí entre la multitud i es troba davant un home agenollat, que feia dibuixos a terra amb un bastó. “L’home, d’uns seixanta anys pel cap baix, d’estatura mitjana, ni gras ni prim, portava un banyador negre”, va observar Carter en un primer moment, però quan l’home es va aixecar es va adonar que el banyador era un tatuatge i que l’home anava tal com havia arribat al món.  Carter s’entreté a descriure aquella visió: “L’home tenia, probablement, el penis més flàccid que havia vist mai. En certa manera, s’assemblava a la trompa d’un elefant, llarga i gruixida, amb profundes estries. A més a més tenia un ull tatuat a cada banda de l’entrecuix, de manera que vaig tenir la impressió de trobar-me cara a cara davant d’una rara espècie de paquiderm. A la punta de la ‘trompa’ hi portava un piercing, un anell de plata que li queia just sobre els genolls”.

Carter descriu l’altercat provocat per l’home despullat, que havia estat increpat i reduït per un grup de mims i artistes de les Rambles, que el veien com un element subversiu, o un competidor. També descriu el xoc que l’home produïa en les dones, que apartaven la mirada per tornar a fixar-s’hi de seguida, conscients que estaven veien un membre viril de proporcions èpiques.

© Aurel Manea

Carter explica com l’home elefant es va aixecar i sense fer cap mena de cas a la gentada que s’havia aplegat al seu voltant, ben bé com si mirés a través de la multitud, va continuar el seu camí en direcció a Plaça de Catalunya. “Vaig seguir-lo Rambla amunt fins a La Boqueria, però caminava més ràpid del que semblava i aviat el vaig perdre de vista entre la gernació”, diu Carter, que va sondejar amics i coneguts sobre el cas d’aquest nudista tan curiós. No en va treure l’aigua clara. “Uns em deien que era un exhibicionista patètic, d’altres insistien que era un malalt mental, però alguns barcelonins em van dir que l’home practicava el nudisme al carrer per protestar contra les ordenances que impedien anar despullat per la via pública”.

Una estona abans de marxar de Barcelona, mentre mata el temps esperant l’hora d’anar a l’aeroport en una terrassa de la Plaça Reial, Stephen Carter manté una conversa amb un cambrer. Ell li treu el cas de l’home elefant i el cambrer li explica una història que l’ajuda a encaixar les peces.

Fa temps hi havia hagut un mim a Les Rambles, que era un veritable artista, un talent rar. Era, però, un home esquerp, que menyspreava el públic. Era capaç de fer proposicions a les dones davant dels seus marits i un dia va llançar una escopinada a un nen que es va acostar al seu barret sense deixar cap moneda. Es negava a seguir la rotació acordada pels altres mims i fins i tot va decidir que l’Hotel Royale, el punt més lucratiu de les Rambles, era seu i de manera vitalícia. “Al final, els altres mims es van confabular per obrir un cas contra ell i, amb l’ajuda de testimonis, van aconseguir expulsar-lo de la Rambla. Se li va prohibir de manera expressa que tornés a actuar als carrers de Barcelona”, va explicar el cambrer a Carter.  “Al cap de poc temps, l’home elefant va aparèixer a les Rambles”.

Doncs bé, ara ja sabeu per què els guiris troben tan normal de passejar-se despullats per Barcelona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Doncs jo penso que la part de l’ordenança ‘cívica’ que fa un pas enrere en el dret d’anar nu per la ciutat (contravenint la llei del Parlament) és un pas enrere. Els problemes no els provoca la gent que va nua per principis (és la forma més natural de l’ésser humà, sobretot quan fa calor) sinó les borratxeres i el comportament incívic. Fixar-se en l’anècdota i no en la categoria no ens aporta massa cosa, la veritat. Em recorda un anunci excel·lent on una dona nua (però amb clars signes de desnutrició i pobresa) regira un contenidor s’escombraries, i una frase resa: què t’escandalitza més?

  2. Sempre em llegeixo amb interès els teus articles, Bernat. I aquest d’avui té suc perquè obres diverses línies interessants de comentari. Una podria ser la següent: Donades les arrels judeocristianes que encara ens alimenten i estigmatitzen el cos masculi, ¿com hauria anat si en lloc d’un home, s’hagués passejat nua i tatuada una dona de la mateixa edat i amb uns pits com les venus esteatopígiques de la nostra prehistòria? ¿Com hauria anat si la dona hagués estat més jove, nua i tatuada tal com anava la model Sílvia Salleras per Màlaga, en l’anunci de Vodaphone “No llevas nada pero lo llevas todo” que tan ha “agradat”? ¿Els homes (i les dones) entrarien en estat de xoc o es durien, rient o no, les mans a la cara, com ho fan les dones de les fotografies que acompanyen el text? Tenim un debat: ¿hi ha una doble mesura si el cos és masculí o femení, si és bell/vell o lleig/jove? ¿Tenim encara uns doble educació de ‘l “això no es diu, això no es mira, això no es toca” diferent si s’inculca(va) als nens o a les nenes -com l’americana de sensibilitat puritana-? ¿Aquesta educació va en detriment del cos de l’home i es permissiva amb el cos(objecte) de la dona(objecte)?
    Fa anys, vaig treballar en un local a la cantonada Rambla/Santa Anna, a Barcelona. I més d’un dissabte al mig dia, al sortir de la feina, recordo que es passejava tota nua i sense tatuar una dona blanca de mitjana edat, morena i grasseta. No sé d’on venia, però pujava Rambles amunt. Un dia la vaig seguir a veure quan durava aquell passeig i també encuriosit per veure les reaccions de la gent. La dona va vorejar tota la plaça Catalunya de Rambles a Portal de l’Àngel, va enfilar per la vorera de El Corte Inglés, va seguir per la part de muntanya (entre Pg. de Gràcia i Rbla Catalunya), va davallar per davant del Bc. De Bilbao, va creuar Pelai per on és el Zürich i va pujar per Pelai on al poc, uns agents de la Urbana la van embolicar amb una flassada i la van retenir en un portal. Deien que estava malalta i s’escapava d’on estava reclosa (i, tractada?, vaja manera de vigilar-la!). En el temps que va durar tot aquest trajecte pocs es van adonar i els pocs, com a molt, van somriure; alguna dona gran sí que va fer cara d’inquisidora i una senyora, en concret, recordo que va renyar al seu home per mirar-la. No existien els mòbils, però si hagués estat un home, penso que la història hagués anat ben diferent.
    No hem heretat -fora de les platges i de les passarel·les- el concepte de naturalitat -referent al cos humà- que hi havia a Egipte, a Creta, a Grècia o a la mateixa Roma. S’ha imposat una determinada moralitat religiosa i, al pas que anem, també s’imposarà la de l’altra religió del Llibre. Estic d’acord, però, que ha d’haver unes normatives comunitàries que regulin les conductes socials en públic i que s’han de complir estiguem d’acord o no. Per això votem uns representants que apliquen la nostra visió social; potser, a futur, es votaran altres persones i s’establiran altres normes; quan arribi, arribarà, estarem més preparats i no en farem cas exageradament com no ho fem davant d’un rostre qualsevol, per que, per sort, ja fa temps que a Occident està permès anar amb la cara destapada, sobretot les dones i no ens tornem lel·los com els amos de les que duen burka.
    I els incívics de la Barceloneta? Considero que no és un tema d’apartaments il·legals o no, com sí ho és de conductes sorolloses i molestes. Tan si estiuegen en apartaments il·legals, en legals, en fondes, en hotels, fer com fan en altres paisos: cap a l’avió i adéu vacances.
    Per acabar, m’atreveixo a recomanar el film “L’Home elefant” (USA 1980) de David Lynch, una excel·lent mostra de rebuig i la tolerància que ens pot donar altres visions per a reflexionar.
    Gràcies, Bernat, pels teus articles; n’espero més.

  3. El que dedueixes de l’exhibició d’un home amb un penis excepcional, l’expectació que creava, a més amb la seva actitud tranquil.la, -jo l’havia vist algunes vegades- és lògic que captés l’interés d’un fotògraf professional i que es divulgués la imatge.
    Aquesta imatge, sense figurar a les guies turístiques, naturalment, pot haver funcionat en circuïts que fan més c as de webs singulars que d’anuncis d’agències. Per reflexionar-hi. Molt agut, Bernat. Comparteixo la teva deducció.

  4. Crec que “l’home elefant” provocava més enveja o curiositat que rebuig. A Nova York comença a haver-hi la moda de què les dones vagin sense roba a la part de dalt. Fins i tot es poden veure dones despullades comprant. Segur que si a Nova York es fa, aviat es podrà fer aquí perquè voldrà dir que és un signe de modernitat.

  5. És molt interessant l’article, sobretot per les dades aportades. M’ha sorprès molt l’episodi del “Naked man contra les Estatues Humanes”. Tot plegat és un material fantàstic per una sèrie de dibuixos animats infantil.

  6. La sola cosa que ens interessa d’aquest escrit és que paradigmatitza com vivim en un món fet Anglaterra. Que hi ha un personatge a la capital d’un país com ara Catalunya? Qui el fa ésser un personatge és un anglès. Abans d’això, com a molt, deia ésser una anècdota. Qui el bateja també és un anglès; i el que ha de fer la lyengua del país i tota altra és traduir-ne el nom. L’anglès és qui anomena el món voltant, el català el reanomena des de l’anglès, inclosos els personatges del país. L’autor de l’article deixa el renom xarnec en xarnec i no el tradueix, però ens imaginem que una de les maneres com l’apella en pla en déu ésser la traducció. Abans que un anglès hi gues ensopegat un nom, tot eren aproximacions, noms perifràstics, denominacions genèriques. És sols quan avem l’anglicisme, per més inintelligible i impronunciable que sigui el mot, o n’an convinguda la traducció literal, que la cosa quadra i en podem parlar a lyoure. Això és una lyengua àgil, fluïda i ben comunicativa: un gosset bordisser menat pel ronsal d’un xarnec.
    Evidentment qui mana la lyengua, en mana el contingut. Mana el pensament i l’acció que se’n deriven, i doncs, concloent el cercle viciós, consuma un món voltant a lyur imatge i semblança. La comunicació del qual afavoreix, si no en fretura, l’idioma en què ha estat irrealitzat. i qui diu un idioma, diu una aristocràcia d’idiomes, un dels quals n’és la franquícia, no pas més. De totes altres lyengües, cal que ens fem l’efecte que són uns altres gossos petaners menats pel mateix Amo o un seu soci, i aquesta és la clau de la solidaritat en una umanitat feta Anglaterra. Tots bordant en canilya i fent-nos adés les víctimes ara els manyacs per distreure el personal.

    • Quina grafia més estranya. D’on ets tu, Jordi? L’article m’ha semblat interessantíssim i també estic molt d’acord amb les teves paraules: fins que una cosa no s’anomena, no existeix.

  7. Un article interessant, que posa en evidencia com, a vegades, el comportament de les persones, esdevé mes perillós per com es mira i s’interpreta, que el fet en si mateix. Mentre llegia l’article notava que el meu estat d’ànim canviava i es movia depenent dels aspectes que dibuixaven les paraules.
    En un primer moment era la curiositat per coneixer alguna cosa mes sobre un personatge del que ja havia sentit parlar però que no havia vist mai. Voldria afegir que no era la única persona que anava despullat a Barcelona, anys en darrera jo ja havia vist un altre home, sense tatuatges, passejant nu per la Rambla, parlo d’uns deu anys.
    Tornant al article. A mida que ell llegia descobria una historia, en la que si es podia trobar una situació “dramatica”, aquesta sorgia en raó a la reacció que els altres tenien sobre el fet de veure un home nu al mig del carrer (de totes maneres, no crec que la seva reacció hauria sigut diferent si l’haguessin trobat a casa seva) i en la meva imaginació reapareixien situacions imaginades de com segurament, conquistador i colonitzadors van veure a aquells homes despullats de pobles desconeguts.
    Es clar aquests canvis d’ànim anaven deixant un regust estrany, no per que estigues escandalitzat, trobo que hauria de ser lliure, totalment lliure, la manera de presentar-se davant del pròxim, i una pregunta es repetia a mida que el article s’acabava i no trobava en ell la resposta. Si be l’actitud d’aquesta persona (“l’home elefant”) es ben respectable, i per mi representa un acte de pura llibertat, la pregunta continua burxant-me, una pregunta senzilla ¿Ningú d’aquests personatges que l’han vist tan d’a prop fotògraf, articulista, cambrer,… se li a acudit parlar amb ell i preguntar-li les raons del seu acte? Per que entre totes les explicacions però, que son imaginades per d’altres, em falta la explicació personal del personatge mateix.

  8. Em sembla un article simpàtic, però no veig que aquest home amb el cul tatuat expliqui els fets de la Barceloneta. Per a mi l’home elefant era una altra cosa: tenia una actitud digna, era perseverant i sistemàtic, el seu capteniment no feia ostentació de la nuesa i semblava tenir un discurs (quin?, se’n poden fer deduccions) i potser també un estil de vida lligat a la nuesa. Res d’això no es pot dir dels dels fills o néts d’aquells primers turistes que als anys seixanta ens van ensenyar què era la llibertat.