Un drama contemporani

31.07.2012

Julio Manrique i Cristina Genebat | Foto de David Ruano

 

Mireia-Cristina-Julio. O també Aixalà-Genebat-Manrique. Els tres fan amb aquest muntatge de l’obra de Patrick Marber (Londres, 1964) una mena de triangle màgic que el director Josep Maria Mestres ha repolit i ha fet brillar com una pedra preciosa. El tòpic d’anomenar “teatre internacional” segons quin teatre vingut de fora es podria aplicar, sense tòpic, a aquest muntatge produït aquí i que, amb la mateixa versió original, té tots els valors per ser exportat també com a “teatre internacional”.

L’autor i guionista anglès, Patrick Marber, parteix del clàssic ‘La senyoreta Júlia’, del suec August Strindberg, escrit el 1888 i estrenat el 1889, sota un vel d’escàndol de l’època i, convertit en ‘Senyoreta Júlia’, el traspassa des de la societat de finals del segle XIX a la societat de mitjan segle XX, a finals de la Segona Guerra Mundial, justament la nit del 26 de juliol del 1945, dia de la victòria del Partit Laborista anglès (Labour Party), de la caiguda de Winston Churchill pel seu paper en la gestió de la guerra, i a tocar de la fi del nazisme, el 2 de setembre del 1945.

Hi ha doncs, en els personatges de l’obra, una fusió entre l’esperança del canvi polític i social i la lluita de classes del moment, a més de la recerca de l’amor i la força del poder, ni que sigui a la cuina de la mansió de la senyoreta Júlia, allò que el criat i xofer de confiança de la casa anomena l’infern.

Patrick Marber ha contemporaneïtzat un drama que va néixer per no morir i que va obrir una de les portes més evidents del teatre modern a més de fer conèixer el teatre suec a tot el món. August Strindberg (Estocolm, 1849-1912), va reflectir en les seves obres algunes de les obsessions que el van acompanyar des de la infància. Fill d’un comerciant casat amb una criada que havia estat amant del seu avi, August va patir la relació estricta familiar entre amo-marit i serventa-muller, marcada per l’autoritarisme del pare i la religiositat de la mare, elements que en aquesta ‘Senyoreta Júlia’ queden també clarament exposats.

De la gènesi de ‘La senyoreta Júlia’ original se sap que August Strindberg es va basar en la relació amb la seva primera dona —va estat casat tres vegades—, una aristòcrata i actriu finlandesa, barrejada amb una altra història de l’escriptora sueca Victoria Benedictsson —que es va suïcidar per amor justament el mateix any de l’escriptura de l’obra— i, encara, amb una notícia de premsa rosa sobre la seducció d’un criat per una dona de la noblesa sueca que va acabar fent de cambrera en un restaurant.

 

Senyoreta Júlia, d'August Strindberg, al Teatre Romea Foto David Ruano

 

Patrick Marber recull totes aquestes influències d’Strindberg i les dosifica en una estructura de guionatge —l’ofici de fons mana— en una obra que la companyia del Teatre Romea s’ha pres amb un tempo de calma per padalejar no només la relació triangular de la senyoreta Júlia, la serventa i el xofer de la casa sinó també el llenguatge de bon escoltar de l’obra que ha traduït la mateixa actriu, Cristina Genebat (i Carcassona, per als que en vulguin saber més), i que s’afegeix a alguns dels èxits més recents com ‘L’habitació blava’ (David Hare), ‘Incendis’ (Wadji Mouabad), ‘L’hort dels cirerers’ i ‘La gavina’ (Txèkhov) o ‘Coses que dèiem avui’ (Nel LaBute).

És a la cuina on es cou tot. O gairebé tot. Uns finestrals al fons superior projecten les imatges en blanc i negre de la societat benestant de l’època que viu a fora d’aquell infern, entre bona vida, borratxera, balls a la gespa i xafarderies d’ells mateixos. Són els testimonis del que passa a dins de la cuina, espietes pels finestrals, com dimonis al marge, que observen alguna de les escenes de passió de la nit que la senyoreta Júlia, educada per una mare que la volia independent, juga amb el xofer, que es confessa enamorat d’ella des de petit, però que entra també en un remolí d’amor i odi, de contrast entre una societat que envelleix enfrontada a una classe popular que comença a fer front al seu paper de submissió.

 

Foto de David Ruano

 

És així com el personatge de la senyoreta Júlia (Cristina Genebat) va pujant d’intensitat i guanyant presència escènica, des del cinisme del poder a la clemència de l’amor i la pèrdua del somni. És així també com el personatge del xofer (Julio Manrique) es mou en un vaivè de contenció i arravatament, de seduït a seductor i de conquerit a conqueridor d’una nit. És així com la serventa (Mireia Aixalà) passa de la discreció del festeig amb el xofer no oficial a marcar les pautes del joc d’una vida que s’escola i que no vol perdre. Tres interpretacions, tres perfils de personatges, com deia, que configuren un triangle escènic màgic.

Patrick Marber, amb la distància del temps des de l’època d’August Strindberg, enforteix encara més aquesta mirada amb símbols escènics: l’ocell engabiat que morirà decapitat —sort del mag Hausson!—, les sabates que cal netejar del senyor, les ordres de la senyoreta Júlia, la presència de la serventa esgotada del dia de feina, la seva capacitat d’esborrar el que ha passat com a última esperança de guanyar-se l’amor promès, el maletí ple de bitllets d’una societat que els acabarà balafiant tots, el miratge de Nova York, la capital del món, i una altra vida en un night club regentat per la senyoreta Júlia i el xofer… el xantatge final cap a la serventa perquè els acompanyi en la travessia de la fugida. I, en mans de tots tres, la navalla d’afaitar acabada d’esmolar. Un toc de thriller psicològic a gust de cada espectador per posar el punt final a un drama modern que, encertadament revisat, continua mantenint la seva permanent modernitat.

 «Senyoreta Júlia», de Patrick Marber, a partir de l’obra ‘La senyoreta Júlia’, d’August Strindberg. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Cristina Genebat i Julio Manrique. Escenografia: Pep Duran. Il·luminació: Juanjo Llorens. Vestuari: Nina Pavlowsky. Espai sonor i imatge: Mar Orfila i Ramon Ciércoles. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Coproducció: Teatre Romea i Grec 2012. Teatre Romea, Barcelona, 6 juliol 2012.

Font: Clip de teatre