Jacques Rivette no deia mai “talleu”

19.04.2017

Després que la vuitena (sic) entrega de Fast and Furious s’hagi convertit aquest cap de setmana en l’estrena més taquillera de la història, el cicle sobre Jacques Rivette que programa la Filmoteca de Catalunya es converteix en necessari.

Bulle Ogier i Jean-Pierre Kalfon a “L’amour four”

I és que la filmografia de Rivette, un dels principals ideòlegs de la Nouvelle vague, concentra tots els tòpics sobre el cinema francès que s’han incrustat a l’imaginari col·lectiu i que foragiten al públic que va a les sales en cerca de crispetes: preses interminables, reflexions pedants, psicologies inescrutables, personatges contradictoris i, sobretot, una obsessió per mostrar l’artifici del cinema i posar en qüestió la frontera entre ficció i realitat. Rivette requereix francofília hardcore, una experiència només apta per als puristes o els valents preparats per al ritu de pas. Un any després de la seva mort, reivindicar al director francès és un acte de resistència cultural contrària al signe dels temps i, per tant, obligatòria.

Rivette sempre va tenir un peu al teatre, una predilecció que atravessa la seva obra i que es manifesta, sobretot, en la importància que el cineasta donava als actors. Precisament per això, la Filmoteca la clava portant a Barcelona a Bulle Ogier, una de les actrius fetitxe del director amb una vasta carrera internacional a l’esquena. El passat dimarts, Ogier va presentar una de les pel·lícules més especials que es podran veure durant el cicle, Le pont du nord (1982), protagonitzant conjuntament per Ogier i la seva filla Pascale Ogier, que va morir dos anys després del rodatge. A part d’una oportunitat per descobrir una de les obres més desconegudes de Rivette, el film és un gran exemple de l’estil i les obsessions del director: des de la posada en escena minimalista on la càmera i el muntatge desapareixen per permetre la improvisació dels actors i els accidents fortuïts del rodatge, fins a les divagacions insondables sobre la vida, la mort i el desig, que a Le pont du nord s’expressen a través d’un joc de l’oca paranoic que arrossega als personatges per tot París, la ciutat que el cineasta idolatrava.

Si Le pont du nord la pel·lícula que Ogier duu al cor, l’actriu va explicar que L’Amour fou (1969) representa l’episodi més transcendental de la seva carrera artística, ja que aquest film la va llençar a la fama pel seu èxit dins del cercle de la Nouvelle vague i ha quedat com un dels més celebrats de Rivette. Aquesta obra és una altra de les imperdibles del cicle, encara que només sigui per l’extravagància de poder veure un film de quatre hores que, d’altra banda, no són res al costat d’Out 1 (1971), una pel·lícula experimental del mateix Rivette de més de tretze hores que, lamentablement, no forma part del cicle. Aquesta fixació de Rivette per filmar el temps trencant les convencions no es limita al minutatge les seves obres, sinó que s’ehibeix, sobretot, en els diàlegs absurdament llargs on la mera durada transforma el to melodramàtic de les històries en una experiència estranya i subversiva. Per resumir-ho amb una anècdota d’Ogier, “era molt rar escoltar a Rivette dient “talleu””.

Jacques Rivette va ser el menys popular de la banda dels quatre, com eren coneguts juntament amb Godard, Truffaut i Chabrol, els crítics que van revolucionar el cinema francès amb la seva política dels autors, elevant la discussió cinèfila a la categoria de la resta de les belles arts. Segurament, la major obscuritat de Rivette es deu a un compromís massa ferri amb els seus postulats teòrics, que dona a la seva filmografia un excés de coherència i continuïtat de la qual autors com Godard o Trouffaut van saber escapar amb un consegüent enriquiment. Aquest vincle entre teoria i pràctica fa molt recomanable submergir-se a Google a la recerca d’articles antics de cahiers du cinema abans o després de veure les pel·lícules (per exemple, aquí), l’única manera a través de la qual es poden gaudir plenament films-manifest com ara Paris nous appartient, que dona nom el cicle. Si sou dels que us bull la sang quan escolteu allò de “jo no vaig al cinema a llegir”, segurament Rivette sigui una bona opció, perquè a la Nouvelle vague és tan important veure-la com llegir-la.

El cicle tindrà lloc del 18 d’abril al 23 de maig i, a l’espera de noves pel·lícules confirmades per les quals està lluitant la Filmoteca de Catalunya, el programa complet es pot consultar aquí.