Hope Jahren. La dansa de les plantes

Es dedica a fer créixer plantes en un laboratori a Hawaii. La revista Time l’inclou en la llista de les 100 persones més influents del món. Ha rebut diversos premis per les seves investigacions en geobiologia. I escriu llibres. Aquesta setmana ha passat pel festival Kosmopolis per parlar-nos de La memoria secreta de les hojas (Paidós), una narració intimista, divulgativa i emotiva sobre la vida de les plantes i sobre com va arribar a convertir-se en la científica que és avui. Michiko Kakutani (The New York Times) diu que és una obra que “fa amb la botànica el que Oliver Sacks va fer amb la neurologia”. Ja ho diu el lema: literatura amplificada.

Fa un parell de dies us explicàvem quins eren els eixos temàtics de Kosmopolis 17 i us proposàvem deu actes que no us podíeu-podeu perdre. Un d’ells era aquesta conferència de Hope Jahren, que a més aglutina tres dels eixos més significatius de l’edició d’enguany del festival: la literatura del canvi (climàtic), les constel·lacions femenines i el treball en xarxa.

Nascuda als Estats Units fa 48 anys, Jahren no només desmunta estereotips literaris o metodològics pel que fa a la ciència, ja que la seva trajectòria professional no s’entendria sense el qüestionament dels rols masculins dominants que també imperen en aquest entorn. Per tant, no només parlem de canvi climàtic, sinó de canvi de patrons socials i de reivindicació femenina. Pel que fa al treball en xarxa, només cal pensar en un bosc i en els cicles evolutius de les plantes per tenir present un sistema connectat d’éssers vius que funciona impertorbablement des de fa milions d’anys. Els humans som uns principiants.

Tanmateix, a la natura, aquest treball no és solidari, ni tan sols entre una mateixa espècie. Hi ha una paraula que defineix perfectament la vida de les plantes: competència. Evidentment, si pensem en els animals i reduïm la idea de l’existència al fet de perpetuar-la, aquest concepte té un sentit essencial: la vida és sexe, el sexe és competició. Doncs bé, les plantes competeixen entre elles per aprofitar al màxim els recursos dels quals es nodreixen. El darwinisme és més letal que mai: les més fortes, les que absorbeixen més nutrients, “maten” les altres perquè les deixen sense. També es parla d’oportunisme. L’existència de fagedes, rouredes, alzinars, avetars, etcètera, ho demostra: la victòria d’un tipus d’arbres en una determinada zona per damunt de les altres. Això és vida i ordre, en sentit estricte.

Però Hope Jahren, que porta més de vint anys estudiant plantes i transmetent els seus coneixements als alumnes que estudien al seu Institut de Biologia, no ha parlat tant d’aquesta competició natural, sinó de la relació de les plantes amb la literatura. Sempre somrient i delatant la seva faceta pedagògica en el discurs que ha pronunciat al Teatre del CCCB, no ha escatimat l’ús de metàfores i sentències de tendència poètica, com quan ha explicat que “fer créixer plantes és crear un altre temps”. Ha lloat la seva antigor, els seus mecanismes de defensa, de nutrició, el control que tenen sobre la hidratació de les seves cèl·lules, la “paciència” de les llavors i la bellesa, tant real com simbòlica, de la germinació. “Cada començament és el final d’una espera”.

Plantes i religions

I aleshores ha passat a la literatura. I no pas qualsevol: els llibres sagrats de les grans religions. I ha parlat de les referències que fan a les plantes. Primer, la Bíblia, amb un passatge de l’Evangeli de Mateu en què es compara la fe amb una llavor de mostassa, que evoca l’espera, la paciència, la sapiència que es pot aplicar tant a la creença religiosa com al temps que passa fins que una llavor es decideix a sortir a l’exterior. La majoria solen esperar un any; la de cirera en pot esperar cent tranquil·lament. Una actitud de persistència com la de l’arbre plantat a la vora del riu, que roman pacient i tenaç “tolerant tot allò que passa” fins que li arriba l’hora al costat de l’aigua fluint. Perquè “tot acaba morint”. D’això en parla el Càntic dels Càntics.

I no només ho fan els cristians. Jahren també ha fet menció d’un fragment del Talmud, que descriu la discussió entre dos rabins a propòsit d’un garrofer, i d’un altre de l’Alcorà, que parla de les claus d’allò desconegut (el misteri de la fe) tot remetent a les arrels, sota terra, ço és, allò que no veiem mai i que mai ha deixat de ser-hi. “Quan caminem per Barcelona i mirem els seus plataners, només veiem la meitat del que està passant”, ha afegit.

Després s’ha detingut en les fulles, i les ha definit d’aquesta manera: “són màquines que fan sucre a partir de l’aire”. I ha continuat: “tot el sucre que ingerim prové de les plantes; sense sucre, moriríem”. I ha constatat la irònica redundància (indispensable) de tenir glucosa al cervell amb una frase divertida: “En aquests moments, els nostres cervells estan pensant en les plantes gràcies a les plantes”.

Finalment, s’ha referit a la importància de podar els arbres periòdicament per preservar-los i “mantenir-los frescos”. I per extensió, als boscos. Perquè, si no, la vegetació s’ho menja tot. De fet, aquesta és la idea principal que hom reté quan s’acaba la xerrada, encara que Jahren només l’esmenti de passada: la voracitat i l’omnipotència de la vegetació, incansable, que sempre es regenera. És “el poder més gran” del planeta Terra. La realitat és que les plantes creixen a tot arreu: entremig dels edificis, al costat de l’asfalt, als deserts, fins i tot en un indret com Txernòbil, la vegetació reneix. Això sí que és l’etern retorn. I als humans ens fa molt petits, insignificants, sobretot al costat d’un arbre mil·lenari. Si hi ha alguna cosa que pugui sobreviure a l’Apocalipsi, són els vegetals.

Podeu comprar La memoria secreta de las hojas al portal Libelista fent clic aquí.