¿Hi han idiomes o hi ha idiomes?

30.01.2013

Alguns lectors, en els comentaris que fan a l’article “Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada” publicat en Núvol dimarts 22 de gener del 2013, pregunten per quin motiu escric “hi han idiomes” i no “hi ha idiomes”.

La llengua normativa ens diu que no hem de fer concordar el verb haver locatiu amb el subjecte, és a dir, no hem de dir ni hem d’escriure hi han dos llibres damunt la taula sinó hi ha dos llibres damunt la taula.

 

Joan Solà

 

Joan Solà, en el llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió, publicat l’any 1994 per l’editorial Empúries, escriu:

«Sembla clarament una incongruència mantenir la prohibició en el cas de 1 [es referix a la concordança del verb haver locatiu amb el subjecte]. Llevat que hi hagués algun fonament per haver-la prohibida, que a mi em sembla que no hi és: hi ha, simplement, una primera malfixació, que després ha estat mantinguda per raons extralingüístiques. I aquella primera malfixació, es pot moralment assegurar que ens vingué provocada pel castellà: a finals del segle XIX les gramàtiques castellanes del Principat es preocupaven molt de prohibir la concordança que els catalans feien parlant en castellà. Vet aquí l’embolic: per culpa del castellà abandonàvem un tret que era totalment genuí i coherent.»

Aquesta qüestió ha estat estudiada en profunditat pel professor Abelard Saragossà en el capítol 5é del seu llibre Reivindicació del valencià. Una contribució titulat “La concordança del verb haver locatiu (De persones com ell, {ja no en queden / ja no n’hi han}): teoria i evolució”. El llibre ha estat editat per editorial Tabarca (València, 2007). Aquest capítol del llibre es pot trobar en internet en la web Eines de llengua. També en format pdf en aquest enllaç. En la web Eines de llengua trobem també un escrit de Miquel Boronat dedicat a la concordança.

El lingüista Albert Pla Nualart va dedicar a aquesta qüestió quatre dels articles que amb el títol Un tast de català publicats en el diari ARA els dies 22, 23, 26 i 27 de novembre de 2012.

Recomane als lectors el treball d’Abelard Saragossà, l’escrit de Miquel Boronat i els articles d’Albert Pla Nualart. Cal llegir aquests documents molt atentament i cal reflexionar sobre el seu contingut. Nomes llegint, estudiant, pensant, raonant, reflexionant i argumentant podrem arribar a conclusions que ens siguen útils per a fer la nostra llengua més comprensible i assumible pel conjunt de la població. Jo ho vaig fer i vaig decidir fer sempre en la llengua escrita la concordança que faig sempre en la llengua parlada. Considere que perdre aquesta concordança és perdre una part important de la genuïnitat i de la personalitat de la nostra llengua a canvi d’un acostament innecessari a la llengua castellana.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

30 Comentaris
  1. A la ‘Sintaxi Catalana (segons los escrits en prosa de Bernat Metge (1398)’ d’Anfós Par, publicada el 1923, a l’apartat 395, el gramàtic escriu: “Debades es remarcar qu’en Metge hom no troba cas algun en que ‘haverhi’ prengui la terça persona del plural, com personalitzantlo fem avuy dia. Les exemples precehents proven com tostemps roman en singular.”
    Suposo, doncs, que la llengua literària ha continuat fent com en temps de Metge, mentre que la llengua col·loquial, sentint-la com a subjecte, ha fet (almenys amb constància escrita des de la sintaxi de Par) la concordança. Gràcies per l’apunt.

  2. Ho he defensat sovint i ho torne a fer aquí i ara. No negue la bondat de determinades propostes i hauran de discutir-les els especialistes.

    Ara, la normativa és la normativa i el campe qui puga és una altra cosa. El tema és, a més a més, sociolingüístic. Per tant, la crida primera, per als escriptors, ha de ser una crida a la disciplina. També hi ha valencians que s’han posat a escriure “vullc” i “cullc” i que es remunten a l’Edat Mitjana per dir que “este” és tan correcte com “aquest” cosa que deu ser històricament veritat. Ara, un narrador que fica uns quants centenars “d’estes” no funciona ni a Catalunya ni a les Balears mentre el contrari; emprar “aquest” no ha molestat mai cap valencià perquè, de fet, forma part de la seua tradició literària i d’alta formalitat oral quan toca.

    Malgrat que estiga encara abonat, en el meu idiolecte si més no que és el de la generació anterior a la meua, a dir “vull” i “cull” o que alguns valencians residuals encara diguem “tenir” i “venir” per via heretada també coses que ens diuen que “hauran d’evolucionar”. Això serà si volem que així siga. Dic jo!

    Els canvis, molt especialment els morfosintàctics perquè el lèxic acostuma a ser català vinga d’on vinga sempre que ho siga, han de ser per a tota la comunitat lingüística catalanoparlant.

    Hem de consolidar un mercat lingüístic cultural molt sòlid. De fet, si Catalunya s’independitza i es converteix en un Estat la qüestió serà encara més important per a valencians i balears a qui voldran galleguitzar-nos al màxim. Ja fan el que poden. El que vulga escriure o traduir a alt nivell haurà de tenir en compte Amsterdam, perdó, volia dir Barcelona i una comunitat potencial de catorze milions de persones.

    En parlàvem, fa pocs dies, en el tema de les traduccions literàries d’altres llengües estrangeres en què no ens podem permetre el luxe de tenir versions diverses. Una altra cosa és la quantitat de color local que un traductor es pot permetre sense ser titlat de neocentista per zones amb un català heretat menys acolorit. Per posar-vos un “enguany” o fer concordances femenines singular, plurals i vives a gran part del territori haurien de ser vists han normalitat. No és ben bé igual un “jo l’he vista” o “les he vistes” o “això és d’enguany” que un “àdhuc, un “quelcom” o un “nogensmenys” (tinc molta debilitat per aquest darrer i em confesse) …

    De fet, ateses les dificultats polítiques i sociolingüístiques actuals, més del 90% de les traduccions i de la producció literària ix de Catalunya per no parlar del públic lector que deu ser més del 75%. Per tant, ni “hi han” ni “cullc” ni “vindre” ni “tindre”, ni “servixen” per “serveixen”. Pel que fa a mi ho tinc clar. Ni unes quantes dotzenes més que surten cada any que passa com a bolets, especialment al País Valencià cosa que ens allunya del que hauríem de desitjar tots.

    Mentre l’Institut d’Estudis Catalans, tampoc em refie gens del particularisme barceloní d’alguns articulistes, no ens diga que això ha variat no hem d’acceptar-ho. Pel que fa a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha de fer una tasca de socialització del valencià i de convergència lingüística amb la resta del territori, partint de tots els parlars valencians, per minoritaris que siguen, i de la seua tradició literària de tots els segles.

    ¿El Sr. Solà tenia raó i cal variar-ho? Doncs que ho facen allà on s’ha de fer. Però ja està bé d’un país on qualsevol -amb títol de filologia catalana o sense- es torna gramàtic escampadís o de gurús universitaris que busquen la seua petita parròquia.

    És el que pense i és el que dic amb el màxim dels respectes i no deu ser cap novetat per als qui em coneixen. En la llengua catalana escrita com menys es trastege millor perquè el que necessitem és estabilitat. I les diferències de varietats han de ser les acceptades per tots com trobareu en aquest escrit fet per un valencià. Com que parle una varietat no ja perifèrica sinó hiperperifèrica, la de l’Extrem Sud del País Valencià, us assegure que faré sempre més sacrificis que els que estan tan sols una comarca més al nord que la meua. I a valencià no em guanya ningú! I a home de llengua i cultura catalana, tampoc;-)

    • Joan-Carles: crec que la proposta d’acceptar el plural “hi han” és seriosa, argumentada i no provoca cap “campe qui puga”. No debades la gramàtica valenciana l’admet. I no és cap particularisme valencià: “hi han” es diu, junt amb la invariable “hi ha”, també fora de València, i fou precisament un lingüista català de renom qui va defendre la concordança (Joan Solà).

      La gent normal (l’estudiant, l’hostessa, el mecànic, l’informàtic…) pensa en la comunicació: escriure i parlar la seua llengua mitjanament bé, d’acord amb la realitat que l’envolta. Si la normativa els deixa que trien entre “hi ha” o “hi han”, no entenc per què condemnar-ho. La gent no pensa en “consolidar mercats”, en “traduccions literàries”, en convergències ni en “estabilitats”. En això pensen alguns filòlegs i lletraferits, i crec que massa, perquè tenen l’obsessió de portar eixos temes a col·lació sense que vinga al cas (com ara) com si qualsevol innovació o revisió en la normativa suposara un perill de fragmentació de la llengua, com si tots els casos de doblets lingüístics s’hagueren d’analitzar igual (aqueix/eixe, “jo cus”/”jo cusc”, “judici”/”juí”). Condemnar unes formes segons criteris ideològics (i no lingüístics) no és just. I els parlants això no ho comprenen ni ho compartixen. Convé que els lingüistes pensen en la comunicació i en les persones i que analitzen cada constituent lingüístic de manera imparcial, com jo crec que han fet Solà, Saragossà i Reig.

    • Joan-Carles, l’alternança entre “hi ha” i “hi han” pot ser equivalent a la que hi ha entre “parle” i “parlo” (i “parl”, etc.), entre “meua” i “meva”. Tu has fet servir la primera de cada parella, i jo faria servir la segona. I no passa res, la llengua no se’ns esquerdarà pas per això. Així ho veig jo. I a valenciana del nord, o sigui catalana, no em guanya ningú… 😉

  3. El Sr. Solà tenia tota l’autoritat del món per a fixar la forma. Ara bé, jo li podria assegurar que els meus avis, tots quatre de l’Empordà i analfabets, en edat escolar a finals del s. XIX però que sense haver trepitjat mai una escola i encara menys saber què era la gramàtica castellana, sempre havien dir “hi ha”, fossilitzat, sense cap concordança. Se m’acut que potser hi ha hagut influència -o paral·lelisme- de l’ “Il y a” francès, també invariable, i que no tots els nostres mals vénen d’Espanya.

  4. Un aclariment:

    A l’oració “hi ha idiomes”, “idiomes” no és subjecte sinó complement directe; per això mai ha de concordar amb el verb. A més, el verb ‘haver-hi’ no té subjecte ja que aquest és impersonal, com els verbs que expressen fenòmens meteorològics (nevar, ploure, pedregar, etc.).

    Encara que aquells articles defensen lícitament la genuïnitat d’aquest ús, de moment encara no és norma, la qual – crec- s’ha de respectar.

    • És ben indicatiu i interessant el comentari primer d’Harmonia Estruch. A més d’això, a pesar que ho desconeguen molts catalanòfons —supose que Júlia no deu haver llegir la meua fitxa—, la normativa catalana també està conformada per la gramàtica de l’AVL, i eixa gramàtica diu:

      «És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d’acord amb l’ús tradicional.»

      Per tant, la concordança en este cas, també és normativa, i és una qüestió estilística fer-la servir o no.

      Naturalment, quant a les consideracions polítiques de Joan-Carles Martí només puc dir que corresponen al dilema de sempre: ¿l’aixeta deixa passar l’aigua o produïx l’aigua? Si no n’hi ha aigua en l’alfàbia, les aixetes no servixen per a res. En podem coleccionar, però no farem brollar l’aigua. Si no tenim una estructura política i social que use i afavorixca l’ús de la llengua, ni la normativa ni l’estilística (modernista, noucentista, barroca o arranada) no servixen per a res.

    • En l’oració ‘Hi ha idiomes’, el nom ‘idiomes’ no és complement directe sinó subjecte. Ho demostra el simple fet de canviar el verb ‘haver-hi” pel verb ‘existir’: ‘Existixen idiomes’. Per cert, amb el verb ‘existir’ sí que fem la concordança amb el subjecte. A més, ¿és igualment “incorrecta” la concordança del verb ‘haver-hi’ en altres temps, com ara el passat (‘Hi havien idiomes’) o en futur (‘Hi hauran idiomes’)?

  5. Considere que perdre aquesta concordança és perdre una part important de la genuïnitat i de la personalitat de la nostra llengua a canvi d’un acostament innecessari a la llengua castellana.
    No sé si es deu a la llengua castellana, ja que en portuguès tampoc es fa la concordança en aquest cas (Há idiomas, no pas Hão idiomas). És simplement una cosa que tenen les tres llengües en comú.

    Perdoneu el pobre català d’aquest brasiler.

  6. Arrogar-se la representativitat dels catalanoparlants —saber allò que pensen— és, si més no, una miqueta temerari. En debats filològics com aquest, de gran vàlua, convindria que tothom deixés d’usar pseudònim. ¿Quin problema hi ha a defensar públicament —amb nom i cognoms reals— els interessants articles de Solà, Reig, Saragossà, etc? Així mateix, ¿quin problema hi ha a discrepar-ne, si cal, sense que una caterva d’ombres t’apunyale pel darrere? No parlem de millorar la nostra llengua? No parlem d’estendre’n l’ús tant com puguem? No estem tots, no hi som tots, a la mateixa banda del Rubicó? O és que alguns —algunes ombres de caverna menor— només volen aconseguir o acostar-se al paradís de les poltrones? Debats filològics, sí gràcies. Debats polítics, també. Però piular d’amagatotis, no gràcies.

  7. Totalment d’acord amb el contingut de l’article. Només una precisió: la normativa estricta (Fabra 1918/1933) no en diu res, de la concordança del verb “haver-hi”. Hi ha obres prescriptives que la prohibeixen, llibres de text que la prohibeixen…, però no hi ha normativa sobre això. I Fabra, a la gramàtica pòstuma (1956, epígraf 72), recomana que s’acceptin les dues variants, la concordada i la no concordada.

    Sobre els comentaris:
    Des de Bernat Metge la llengua ha evolucionat. Ni en això ni en altres aspectes de la sintaxi, ara no parlem com Bernat Metge. Concretament, la concordança d'”haver-hi” està molt estesa en català central (el d’ara, no el dels nostres avis) i en valencià. I és una evolució interna de la llengua, no provocada per cap altra. Una de les grandeses de l’actitud de Joan Solà sobre aquesta qüestió és que defensa una opció que no és la del seu dialecte. ¿Voleu un exemple millor d’amplitud de mires?

    Per acabar: si acceptem formes pròpies de la llengua com aquesta, podrem concentrar els esforços (dels professors, dels assessors lingüístics…) en altres aspectes que són realment importants per a la qualitat –i, doncs, el prestigi– de la llengua.

  8. Fabra ja ho va deixar caure en la gramàtica pòstuma, Ferrater destacava l’actuació del mestre al seu llibre “Escrits sobre la llengua”. Ara, amb la publicació de les obres completes de Pompeu Fabra (concretament, al volum 2n), tenim el testimoni d’uns cursos orals del mestre on manifestava esta idea.

    Ara no tinc les pàgines a mà. Un altre dia te les anote per si vols verificar l’informació.

  9. Si parlam de genuïnitat, a les illes mai no ho hem dit, això! Tot plegat és una paradoxa tan descabellada que s’enfila als nivells de la hilaritat. L’haver-hi plural és un fenomen que, d’entre les llengües romàniques, només s’ha esdevingut en la castellana i, de retruc, en la catalana. Aquesta ha enaltit el fenomen a la sacra categoria de genuïnitat, mentre que aquella l’ha censurat pel fet obvi que és un col·loquialisme que atempta contra la sintaxi més bàsica. La bibliografia tot just prova que l’haver-hi plural és acceptat per les autoritats lingüístiques i, arribats en aquest punt, res més a dir. Tenim un castellanisme que no és acceptat ni al Regne d’Espanya. Més papistes que el papa, i així i tot…

    • Ja ho deia: una casa de putes sense ama! Quina és la norma que hem de seguir: el cafè (IEC) o el café (AVL)? Francès (IEC) o francés (AVL)? I res serà quan comencen a deliberar els de la de l’aragonès-aragonés oriental, ara en suspensió; o quan Bauzá ressucite l’acadèmia baleàrica de Matas… Trellat, cavallers, trellat! Pose-m’hi trellat, puix que de seny hem demostrat tenir-ne ben poc… O viceversa.

      • Per a ser més exactes en este cas d’accentuació concret, segons els diccionaris actuals: cafè (IEC) o café i cafè (AVL). Atés que eixa diferència ha donat lloc a «dos grans blocs dialectals», no és gens destrellatat reflectir-la en l’ortografia dels accents (ja que no tan sols marca la tonicitat sinó també el grau d’obertura vocàlica).

  10. L’article d’Eugeni em sembla molt intel•ligent i molt lúcid. Trobe encertadíssima la frase: “Cal llegir aquests documents molt atentament i cal reflexionar sobre el seu contingut. Nomes llegint, estudiant, pensant, raonant, reflexionant i argumentant podrem arribar a conclusions que ens siguen útils per a fer la nostra llengua més comprensible i assumible pel conjunt de la població.” Només cal llegir alguns dels comentaris per a adonar-se que qui els han escrit no han llegit els documents que cita Eugeni ni s’han pres la molèstia de reflexionar una mica sobre la qüestió proposada. Són els clàssics doctrinaris, fanàtics, demagogs i intransigents que mai argumenten res. Només els interessa la fidelitat al dogma i res més.
    Salut i força,
    Isidre Zacarias

    • Acabe de llegir: “Són els clàssics doctrinaris, fanàtics, demagogs i intransigents que mai argumenten res. Només els interessa la fidelitat al dogma i res més.” Això, llegit des de Brusel·les, encara fa més riure malgrat que l’estada siga de tan sols d’una setmana aquesta vegada. Podríem arribar molt lluny pel que fa al que fan els neerlandòfons belgues i holandesos per no dir els francesos de França i els de Bèlgica… Que no hem llegit els arguments? Que no tenim els llibre de n’Abelard Saragossà ben llegits i subratllats a la prestatgeria? I això com ho saps? Que no anem a la deriva i que la inestabilitat de la norma fa que cadascú faça el que li dóna la gana: aquí i allà? Que no som, a més a més, els usuaris clàssics fanatitzats més fidels de la llengua al carrer en un país on els qui pontifiquen sovint abandonen l’ús al carrer, especialment quan habiten a la gran ciutat? Els demagogs no som, a més a més, alguns dels activistes per la llengua catalana, el nostre valencià, més coneguts del país? Mireu, en aquest punt el meu parlar d’Elx és el més castellanitzat de tots. Diem, com saben els dialectòlegs “n’hi hai” i “no n’hi hai”. Això sí, en singular i en plural, sense variació alguna. Hem de normativitzar el que diem, a hores d’ara, una zona on habitem un milió de valencians; tants com balears hi ha al món? Evidentment, no pretenc normativitzar el meu “n’hi ha hi”. En el meu escrit deia que els usos sintàctics escrits havien de ser els mateixos a Catalunya, les Balears i el País Valencià. Deia que si “n’hi han” és la forma que “els especialistes” havien d’acceptar que em semblava molt bé si era per a tots i de manera estable i generalitzada. Si els balears no han evolucionat i diuen “n’hi ha”, en singular i en plural, em mereixen tot els meus respectes perquè la seua aportació, a la llengua literària i a la nostra tradició cultural, és tan gran com la catalana o la valenciana. La llengua la fem entre tots i no per parcel·letes autonòmiques ni pre-independents. I, en la meua intervenció fanatitzada tan sols deia que els canvis havien de ser per a tots en aquest punt. A veure si llegim el que llegim i no llegim el que no ens dóna la gana. Mare meua i quin país! Amb aquest meliquisme a ultrança, i aquests atacs als resistents antiregionalistes, estem perduts.

    • Seré breu:

      Algú s’ha parat a pensar l’efecte tan nociu que té sobre l’ensenyament primari i secundari aquesta proliferació d’acadèmies i normes? Per un costat dificulta el treball del professorat, per altre dóna una imatge lamentable al alumnat…

      Però clar, això a vostès no els afecta, veritat?…

  11. Alguns hem llegit alguna cosa com ara Fabra, d’Ors, Sagarra, Foix, Fuster, Espriu, Riba, Pla, Cabré, etc. etc. etc. I hem après a estimar la llengua gràcies a la gent que l’ha feta créixer. D’acord? No som ni dogmàtics, ni fanàtics, ni demagogs, ni intransigents. Per això llegim també Eugeni Reig o Abelard Saragossà. El senyor Isidre Zacarias Marfull hauria de ser una miqueta més respectuós i no pressuposar tant. Podem discrepar, senyor Zacarias, dels qui vostè considera intocables? No és vostè també una miqueta dogmàtic? Personalment, em semblen poc interessants algunes de les “fitxes” sobre llengua que ací se citen com a grans “troballes” de la filologia. Què volen que els diga? Sembla que alguns filòlegs volen salvar la llengua tancant accents —o obrint-los— o exalçant no sé quina parauleta genuïna de no sé quina comarca. Els diré una coseta. No conec personalment Joan-Carles Martí Casanova, però aquest senyor i l’associació El Tempir, a Elx, han fet més per la llengua que alguns “filòlegs” d’aquest país. Sé de què parle. Els he vist, a la gent d’El Tempir, anar per tot Elx, de bar de bar, de comerç en comerç, en ple hivern, com si fossen uns descamisats, fent campanyes de promoció lingüística sense el suport de ningú. En una de les últimes campanyes de promoció del valencià, van haver d’aguantar molts improperis perquè en la campanya havia col·laborat ERC. Mentrestant, el Consell Valencià de Cultura, per exemple, es tocava la figa amb els diners de tots els valencians. Facen fitxes, senyors filòlegs, que alguns els llegirem, però no falten el respecte a la gent que porta molts anys treballant per la dignitat de la nostra llengua. Dogmàtics? Són més preocupants aquells que no denuncien, quan cal i on cal, l’opressor. I l’opressor del valencià no són els “puristes”. M’agradaria veure alguns filòlegs alçant la veu contra el “genocidi” lingüístic que duu a terme la Generalitat Valenciana. Ho faran algun dia? No, no ho faran. Alguns s'”escorren” mirant com una consellera impresentable llig versos d’Estellés, una consellera que després s’avergonyeix de parlar la seua pròpia llengua. Només diré una última cosa. Alguns, amb nom i cognoms reals, diem el que pensem —i ja estem pagant les conseqüències. D’altres s’inventen pseudònims per atacar els qui, equivocadament o no, ens sincerem.

    • Benvolgut Ramon Ramon:

      Com que heu parlat de «fitxes» i he esta l’únic que les ha esmentades, supose que això anava per mi. Accepte que vos semblen poc interessants, perquè a mi també m’ho semblen en general, ja que no pretenen descobrir res que no estiga a l’abast dels tècnics lingüístics a qui s’adrecen. Amb tot, he de dir que, tal com indique, provenen de la faena diària i solen explicar, documentar o reflectir qüestions que molts tècnics lingüístics obliden, no tenen en compte o desconeixen.

      D’altra banda, firme amb nom i cognoms i espere que no m’hajau pres per algú altre. Jo no arribe al nivell de Joan-Carles Martí —ni compartixc el seu punt de vista sobre la normativa—, però vos assegure que vixc la campanya de promoció lingüística més efectiva que es pot dur avant, que l’exigència diària dels meus drets i l’exercici del meus deures. Per això, estic plenament d’acord amb vós sobre com és de sobrer això de «salvar la llengua tancant accents —o obrint-los— o exalçant no sé quina parauleta genuïna de no sé quina comarca».

      • Boronat, que discrepe o no d’algunes de les teues fitxes, no vol dir que no siguen interessants. No em referia a tu. Usava el mot “fitxa” en un sentit més metafòric —si se’m permet fer alguna metàfora sense que el poble m’ho retraga. Ja sé que firmes amb els teus nom i cognoms reals. D’altres no ho fan. D’altres ataquen de manera amagada i en columnes d’altres mitjans. D’altres creuen que són la gallina de dalt que caga sobre la de baix —que és el que som alguns quan fem comentaris en alguns mitjans. Per a mi, gent com Joan-Carles Martí, que ha lluitat tota sa vida en medi hostil en favor de la nostra llengua, em mereix un gran respecte i admiració, i no accepte que ningú —filològicament més preparat o no— li done lliçons —i repetesc que no el conec personalment. A mi, allò que em repugna és que alguns disparen contra els qui fa molt de temps defensen la nostra llengua —que jo anomene català, ací en Núvol i al meu poble, Catarroja—, i callen davant els qui des de sempre la volen anorrear. Sembla que a alguns els agrada ressaltar les “errades” o “imperfeccions” de l’Institut d’Estudis Catalans i callen com putes davant una Generalitat Valenciana que, en el fons, es caga sobre la nostra llengua. Mira, et posaré un exemple de com crec que s’han de dur els debats tot separant bé les aigües. Jo discrepe d’alguns conceptes filològics que usa Abelard Saragossà. Ara bé, no l’atacaria personalment mai. Per què? Doncs perquè sé com ha lluitat i lluita per la seua llengua i el seu país —com que tots dos militem en el mateix partit, conec molt bé la seua trajectòria política i professional. Ara bé, que aprecie molt la seua persona i la seua professionalitat, m’impedeix de discrepar sobre algunes de les seues propostes? Doncs jo crec que no. Mira, Boronat, jo sóc un simple corrector lingüístic, confús, marejat i —després de tants de “netejar merda”— poc interessat en la filologia. A tots els qui treballeu diàriament fent fitxes, gramàtiques, etc., en discrepe o no, us admire i punt. El vostre terreny no és el meu. Però quan algú entra en el terreny polític o ètic per la porta del darrere —en aquest cas una “porta filològica”— m’enfurisme com un bitxo. Que conste, doncs, que per a tu, Boronat, només puc tenir respecte i ànims.

        • Ramon t’he de donar les gràcies per la defensa que fas del Tempir i, de retruc, de la meua persona. I més enllà de la militància lingüística dels darrers 38 anys -en tenia 16 quan vaig aprendre a llegir i a escriure en la meua llengua i 18 quan vaig fer de professor de “català” per primera vegada- sóc també un humil lingüista si els llicenciats en traducció i interpretació ho som. Sense comptar el fet que sóc l’especialista viu més important sobre el parlar de la comarca del Camp d”Elx (300.000 habitants) i que vinga algú i em demostre el contrari perquè l’he estudiada a fons i en sóc usuari diari! A més d’haver agafat tots els crèdits possibles en català a la Universitat d’Alacant -ja d’alumne madur i en segona carrera universitària perquè sóc especialista en marketing i turisme- vaig elevar els meus coneixements d’altres llengües europees i dec haver estudiat la casuística mundial pel que fa a llengües en contacte i problemes de nomenclatures.

          I el que m’interessa és la sociolingüistica i no la sociopolítica del cap-i-casal dels valencians. De ser veritat que ens hem d’apropar a la parla del poble per salvar la llengua, la meua varietat que no casa del tot, ni amb el valencià central ni amb el català central, estaria condemnada i no ho està. De fet, segons totes les enquestes fetes des de València i Elx sobre la meua ciutat -i els estudis d’Elx acostumen a ser meus en gran part i han estat citats- coincideixen. La descoberta de la pertanyença del valencià d’Elx a una llengua catalana general és el que ha fet que siga l’única ciutat amb una recuperació notable del valencià. Del 29% al 40% en una generació (1981-2001); i això malgrat que les generacions més grans que desapareixien eren “més valencianes”… Això, i com ben has dit la militància que no sóc jo sinó una molada d’elxans… I no haver manat el PP fins el 2011 perquè tot ajuda!

          I torne a dir-ho “n’hi ha” o “n’hi han” per a tots i de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer. El que no es pot fer és que alguns s’omplen la boca a “convergència” mentre es dediquen a la “divergència” i als acords que agraden alguns desactivadors notoris que volen un valencià diferenciat o particularitzat del català. Crec en la norma i en l’estabilitat, crec en l’evolució sempre que calga. Pertany a un parlar valencià un poc aberrant en el sentit més noble del mot fruit de barreges medievals i d’arcaismes al costat de castellanismes. Ara, de Salses a Guardamar i no de Traiguera a Oriola. De fet, quan més m’emprenye és quan em diuen que la meua forma és “minoritària” quan coincideix amb Catalunya i les Balears.

          Mireu “vindre” i “tindre” es deuen dir tant a Barcelona ciutat com a València ciutat. La llengua literària no ha deixat mai d’emprar “venir” i “tenir” vius a gran part del territori catalanoparlant; i dintre d’aquest territori hi ha el Vinalopó de llengua catalana, a l’Extrem Sud on diem “dintre” com a Catalunya i no “dins”. Aquí les decisions no són sobre “el parlar popular”. Són decisions polítiques vinguen d’on vinguen. I és mentida que una llengua siga només la llengua parlada perquè tots sabem que la tradició literària, en les llengües de cultura, pesa i molt. I el mercat cultural també. Una altra cosa és quan s’emprenyen perquè els mots circulen lliurement en un territori retrobat. Què passa? S’acaba el món? No és això el que feia la València del segle XV? Aleshores sí i ara no?

          Gràcies de nou. I qualsevol que es moga per l’ús social del català es mereix tots els meus respectes. Ara, si em permeteu un moment de sentimentalisme. A mi no m’han dolgut mai els atacs quan venien del secessionisme valencià. Sé que no tenen raó i amb això en tinc prou. Ara, dol que siga més important el consens amb un parell d’associacions capitalines espanyoleres i valencianeres que amb el teixit més actiu nascut a totes les comarques valencianes al llarg dels darrers cinquanta anys. I els atacs sempre queden a càrrec de la tropa de la qual m’enorgullesc haver format part sempre. Que es maten entre ells mentre nosaltres planegem estratègies en la rereguàrdia! La irresponsabilitat és absoluta. Alguns funcionen com si estiguessem encara a l’Edat Mitjana: Ciutat i Regne quan el País Valencià és un país de ciutats d’un pes considerable. I si a Elx es perd el català, el drama serà tan gran com si es perd València: ni més ni menys. Ni un pam de terra!

          • Totalment d’acord, Joan-Carles. I de nou reitere l’admiració per tu i pel Tempir. Conec una mica el cas d’Elx perquè la meua dona hi va estar destinada un any com a mestra al barri d’El Carrús, i sé com se les havia de veure amb les qüestions lingüístiques. Ací a la capital o prop d’ella, per exemple a Catarroja —el meu poble—, si haguéssem d'”acostar la llengua al poble”, simplement la deixaríem de parlar o la parlaríem tan malament que no valdria la pena ni parlar-la. Alguns pensen —fins i tot filòlegs importants— que amb certs canvis gramaticals —alguns d’ells molt raonables— eliminaríem les reticències del “poble” a parlar la seua llengua. He llegit fins i tot en algun paper de filòleg que si tanquem l’accent de “València” i escrivim “Valéncia”, tota la capital —Rita Barberà i les falleres majors incloses— es decidirà a parlar la llengua de don Teodor Llorente —sempre que no li diguen al “poble”, és clar, que la llengua de don Teodor és la mateixa que la de Joan Fuster. Jo, que ja no tinc ni idea de llengua a pesar que porte més de vint anys fent de corrector lingüístic, només puc dir que durant molts anys els qui volien tancar l’accent de “València” m’han intentat agredir físicament. Avui dia, a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, hi ha “filòlegs” que, no fa massa anys, donaven suport a aquells que m’han intentat agredir per obrir accents. No passa res. Jo accepte totes les reconciliacions que faça falta —bé que algunes ens han costat i ens costen molts diners públics. El que no puc acceptar és que alguns —alguns des de les poltrones que posseeixen i d’altres des del desig de posseir-les— vagen de sobrats —no sé si aquesta expressió és genuïna o és un castellanisme, però al meu poble la diguem molt. Jo no done lliçons de llengua a ningú, però alguns s’haurien de llegir o rellegir la història del seu país. Tots els consells filològics honestos són bons. Jo, si més no, els accepte. Però tinc una mania: no puc acceptar que alguns filòlegs no alcen la veu contra els feixistes del meu país i, en canvi, li busquen les pessigolles —o cosquerelles— a les falles de l’IEC. Reitere, de nou, l’admiració pels filòlegs que es deixen la pell per la seua llengua, tant als despatxos com al carrer.

  12. Em fan molta gràcia els valencians que reivindiquen aquest “hi han” i alhora s’esveren si els dius que cal acceptar la proposta de Coromines-Solà pel que fa a les preposicions “per” i “per a”. Al meu humil parer, resulta simptomàtic que no existís en la llengua clàssica i siga del tot inoït a les Balears. Ara, com que el model lingüístic faller de “vullga”, “cusga” i “preferixc” és el que fa camí a València, no em fa estrany aquesta fotesa que amaga una qüestió molt més espinosa: els del sud no dominem la normativa bàsica del català.
    I doncs, maldar per acceptar “hi han” quan s’usen els verbs en subjuntiu en les oracions de probabilitat com feia fins fa poc el senyor Reig o fer servir “es-se” com a subjecte o utilitzar pronoms forts referits a inanimats o escriure “pose-m’hi” com fa un tal que va escriure una novel.la de no sé quins ametleres neulats i agonitzants, em sembla, ras i curt, tristíssim. Pel fill traurem el cabdell, paciència…

    • Amagar-se darrere un pseudònim i intentar enganyar per ocultar fins i tot la procedència (existís/siga) ja aclareix de quina llei de les veces és el patètic personatge acusador.

      L’autor dels ametlers neulats, que no semats.

      • Em solidaritze amb tu, Toni Cucarella. A propòsit de l’article d’Eugeni Reig s’estan fent uns comentaris massa despectius sota pseudònims. Tinc la impressió que darrere d’ells no hi ha qualsevol babau. Hi ha gent “de pes”. Si entre tots els que creiem en l’honestedat fem eixir la rata del cau, aquest debat —siga lingüístic o polític— guanyarà molt. En aquests moments hi ha qui no està disposat al fet que alguns diguem públicament que no combreguem amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, si cal, usaran els mètodes més inimaginables per a desprestigiar qualsevol “dissidència”. D’això, ja en tinc alguna prova. La veritat és que no entenc massa bé el nerviosisme d’alguns “protofilòlegs” —i que conste, per deixar clares les coses, que no al·ludesc en absolut als senyor Reig o Saragossà. Tu l’entens, aquest nerviosisme davant els comentaris de quatre tàvecs com jo?

        • Crec que entenc les raons del seu nerviosisme, Ramon. Han passat uns quants anys d’ençà que s’inventaren l’AVL i ja se’n poden veure les conseqüències: fragmentació de la llengua, caos. I la cèlebra “pau lingüística” que pactaren amb el PP ha estat un frau immens. El PP continua sent igual de bel·ligerant amb el nostre català que abans de l’AVL. La framentació del català és un fet ja inqüestioanble: diferenciació jurídica, diferenciació normativa, fins i tot nominativa amb caràcter separador. Són culpables d’aquesta fragmentació. Però en comptes d’intentar refer la unitat, és a dir, d’assumir la seua “culpabilitat” en el procés de fragmentació lingüística pretenen viu “com si no”. Com si no haguera passat res. En uns casos –IEC– és pur autisme. En uns altres –AVL– potser és perquè estan ben pagats. Estic convençut que si foren acadèmics només pel “prestigi” a les hores d’ara l’AVL ja hauria tancat per liquidació. En qualsevol cas, que assenyalem el desastre, i de retruc, els culpables del desastre, els posa molt nerviosos. És com jo ho veig.

          Salut

      • No s’enganye senyor Cucarella, les formes de subjuntiu acabades en “ara” , “era” o “ira” provenen del castellà. Eh que vosté, com a Jiménez Losantos del nacionalisme valencià, no està a favor de la deturpació lingüística del valencià?
        D’altra banda, m’agradaria deixar ben clar que no m’amague pas sota cap pseudònim: JESÚS LLASTRA.