Bon dia i bona nit, però mai bona vesprada

22.01.2013

Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent.

Tots els idiomes del món tenen determinades salutacions que els seus parlants utilitzen per a expressar que desitgen a la persona a qui s’adrecen que, el període de temps immediatament posterior a l’instant de la salutació –d’unes quantes hores–, li siga propici i que, per tant, durant eixe espai de temps, no li passe res de negatiu, res que el perjudique, res que li resulte desfavorable, advers, nociu. Els valencians hem usat des de temps immemorials i continuem usant les salutacions bon dia i bona nit. Actualment el problema el tenim, com en tants altres casos, en la interferència del castellà que, per a desgràcia nostra, és omnipresent, ja que ens el trobem a tota hora i en tots els llocs: en la televisió, en la ràdio, en el cinema, en els diaris, en les revistes, en les tanques publicitàries, en converses pel carrer, etc. El castellà té un sistema de salutacions diferent del nostre i això influïx negativament en els valencianoparlants i fa que el nostre sistema tradicional patisca deformacions, les quals són perfectament evitables si actuem amb el respecte que es mereix la nostra llengua.

El sistema de salutacions valencià

El nostre sistema de salutacions consta, únicament, de les locucions bon dia i bona nit. La primera s’usa durant el període de temps que dura la claror del sol i la segona quan ja s’ha post el sol. Per tant, hem de dir bon dia mentres hi haja llum del sol (a les nou del matí, a les onze del matí, a les dotze del migdia, a les tres de la vesprada o a les cinc de la vesprada). I bona nit, quan és de nit, naturalment. De vegades s’usen les expressions bon dia de matí (o bon dia pel matí) i bon dia de vesprada (o bon dia per la vesprada), en les quals, a més de desitjar al nostre interlocutor que passe un bon dia, explicitem en quin moment del dia ens trobem.

En el sistema de salutacions valencià, desitgem al nostre interlocutor que passe un bon dia (o una bona nit), és a dir que passe bé les hores del dia (o de la nit) que resten des del moment de la salutació fins que es ponga el sol (o fins que isca el sol).

El sistema de salutacions castellà

El sistema castellà és diferent del nostre. La llengua castellana usa tres salutacions: buenos días, buenas tardes i buenas noches. Hi han, doncs, dos elements distorsionats: el fet de tindre tres salutacions en lloc de dues i l’ús del plural en lloc del singular.

En castellà es diu buenos días d’ençà que ix el sol fins a l’hora de dinar (una hora indeterminada que oscil·la entre les dotze del migdia i les tres o tres i escaig de la vesprada), buenas tardes des de després de dinar fins que en pon el sol i buenas noches quan és de nit. De matí es desitja a l’interlocutor que pase un bon dia, és a dir que passe bé totes les hores que queden del dia, però per la vesprada se li desitja que passe una bona vesprada, és a dir se li desitja que passe bé les hores que resten del dia que, com que ja només poden ser de vesprada, perquè ens trobem a la vesprada, es diu així de manera clara i explícita. I per la nit, evidentment, se li desitja que passe una bona nit.

El castellà diu en plural moltes coses que, en bona lògica, hauria de dir en singular, però això és així, forma part del geni de la llengua. Expressions com ara a finales (o a principios) de semana (o de mes, o de año, o de siglo), andar por esos mundos de Dios, bajar (o subir) las temperaturas, subir a los cielos, estar bajo las faldas de la madre (de uno), estar hasta las narices, felices Navidades, felices Pascuas, hablar a espaldas de alguien, muchas felicidades, poner las barbas en remojo, ponerse de espaldas a la pared, máquina quitanieves, saltar por los aires, hacer las Américas, tener muchas ganas de hacer algo, sonarse las narices, tocarse las narices, a los efectos de, salir a hombros (o en hombros), a todas horas, caerse de narices, en estos momentos, en aquellos tiempos, hacerse añicos, heces fecales, tener pocas luces, etc., o paraules com ara felicidades, cortafuegos, guardabarros, guardaespaldas, parabrisas, Navidades, etc., són sempre en plural en llengua castellana mentres que els seus equivalents valencians els fem en singular, com fan les altres llengües del nostre entorn. De la mateixa manera el castellà diu buenos días, buenas tardes i buenas noches, sempre en plural.

La influència perniciosa del castellà sobre la nostra llengua fa que els valencianoparlants vulguem emprar tres salutacions quan només en tenim dues i ací és a on comencem a dir barbaritats molt grosses. La salutació que correspon al matí i a la nit no té cap problema i continuem dient com sempre bon dia i bona nit. Però quan volem dir en valencià quelcom equivalent al buenas tardes castellà, no sabem com fer-ho. Davant d’aquest problema, un valencianoparlant tradicional pot fer dues coses: 1) continuar usant el sistema de dues salutacions, com s’ha fet sempre (bon dia i bona nit), i 2) passar-se’n al sistema de tres salutacions incorporant directament el buenas tardes castellà dit exactament així, en castellà, (bon dia, buenas tardes i bona nit).

Com que els catalans, en lloc de vesprada, usen el castellanisme tarda (que ells no volen reconéixer de cap manera que ho és) els va resultar molt fàcil transformar el buenas tardes castellà en un bones tardes que no té res, però res en absolut, de català. No sé a qui se li va acudir la desafortunada idea de substituir el bones tardes, en plural, per un bona tarda, en singular, que, segurament, va considerar més català. L’invent el va difondre durant els anys 60 del segle xx el locutor Salvador Escamilla, per mitjà del seu programa Radioscop que emetia per Ràdio Barcelona, primerament en castellà amb alguns afegitons en català i, en els darrers anys, ja íntegrament en català. Una vegada més els mitjans de comunicació varen demostrar la seua força de difusió i l’invent va fer fortuna. Salvador Escamilla no va inventar l’expressió bona tarda, però la va escampar arreu de les terres catalanes.

Com que els valencians, no diem tarda sinó vesprada, algú va considerar que el bona tarda català s’havia d’adaptar a la manera de parlar dels valencians dient-hi bona vesprada, cosa completament artificial que els valencians no hem dit mai de la vida, que destrossa totalment el nostre sistema tradicional de saludar i causa un perjuí molt important a la nostra llengua. Actualment, la televisió i la ràdio s’encarreguen de saludar-nos cada dia, tantes vegades com consideren oportú fer-ho, amb el servil bona vesprada. Cada volta que un presentador de televisió o un locutor de ràdio diu bona vesprada, espenta la nostra llengua una miqueta més cap al castellà. ¡Quina llàstima!

Curiosament –i per a desgràcia de tots nosaltres– els lingüistes han caigut en el parany i, en lloc de lluitar per a aconseguir que la llengua conserve la seua fesomia autèntica, col·laboren en la tasca de convertir-la en un dialecte del castellà. Si cerquem la paraula tarda en qualsevol diccionari català considerat normatiu (DIEC, GDLC, GD62, etc.) trobarem l’exemple Bona tarda! Si busquem vesprada en el Diccionari Valencià, editat conjuntament per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat Valenciana i Editorial Bromera trobarem l’exemple Bona vesprada! I si llegim el contingut de l’entrada vesprada en el diccionari del SALT3 veurem que, sorprenentment, apareix la subentrada bona vesprada amb la definició «Salutació que es fa al llarg de tota la vesprada». Ací tenim l’oficialització de l’esguerro.

El sistema de salutacions en altres llengües

Hi han altres llengües en les quals es desitja a l’interlocutor que tinga un bon dia (portugués bom dia, francés bon jour, italià buon giorno) però n’hi han d’altres en els quals, de matí, se li desitja simplement que tinga un bon matí (anglés good morning, alemany guten Morgen). És a dir, hi han idiomes en el quals, quan comença el dia, es desitja a l’interlocutor que tot el que resta de dia siga bo per a ell, i, a mida que avança el dia s’empren altres salutacions específiques que s’usen a partir de la vesprada, del capvespre o de la nit, segons llengües, mentres que hi han altres idiomes que dividixen el dia en compartiments (matí, migdia, vesprada, capvespre, nit) i usen salutacions específiques per a cada part o per a determinades parts, segons llengües.

Cap sistema és millor de cap altre i no n’hi a cap que siga més lògic, més racional, més intel·ligent, més adequat, més eficaç o més bo. Però cada idioma té el seu sistema i cada llengua ha d’emprar el que l’enginy del poble que la parla ha creat. Tan postís, extravagant i poc digne és que els valencians diguem bona vesprada, que correspon a la mentalitat dels castellanoparlants, com ho seria si diguérem bon matí, com fan els anglòfons. Seria bo que no ens encabotàrem emprant salutacions estranyes i que usàrem només les que s’adiuen amb la idiosincràsia del nostre poble.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

23 Comentaris
  1. Eugeni, no negue que la divisió mental del dia en tres parts i el procés de creació de “bona tarda” i “bona vesprada” s’hagen pogut vore afavorits pel sistema castellà, (encara que caldria fer-ne una investigació profunda). Tanmateix, trobe que l’expressió “bona vesprada” és fruit d’una evolució de la llengua que ha sigut popularitzada per qui mana hui en els canvis lingüístics: els mitjans de comunicació. Encabotar-se a lluitar contra això és perdre energies sense traure res positiu. “Bona vesprada” no aporta a la llengua res negatiu, ja que no elimina o substituïx cap expressió genuïna valenciana. Precisament perquè els mitjans l’han popularitzada, no és en absolut cap expressió estranya als valencians, que cada volta la usen més. No és, “postissa”, “extravagant”, “poc digna”, “perniciosa” ni “bàrbara” (qualificatius que em semblen fora mida i fruit de l’apreciació subjectiva i molt poc realista).

    Advocar, en canvi, per l’ús tradicional de “bon dia” tot el dia sense estigmatitzar el “bona vesprada” em pareix una proposta molt més realista i positiva. El valencià patix moltes altres influències més pernicioses que la que expliques en este article.

    • Estic d’acord amb el comentari de Josep, no estigmatitzar ‘bona vesprada’.
      D’altra banda, m’alegre que algú conteste públicament a Eugeni. Cada vegada que llisc algun article seu (amb els de Babiloni em passa el mateix) m’entra mala consciència: tot ho diem malament, no sabem parlar, A Alcoi de tota la vida s’ha dit… etcètera.

      I ja posats, mira que posar una frase en anglès per a promoure el bon l’ús del valencià! i la bandera d’Anglaterra! I que ningú vinga amb romanços, que el “keep calm”, no és sinó una (altra) mostra del poder que té l’anglès sobre el català.

  2. Com explicaríem la popularíssima expressió “Bona ‘asprà!” que es diu als pobles del Maestrat, entre Catí i Benassal, l’Alt Maestrat, vinga!

  3. Jo també vaig aprendre a dir «bon dia» i «bona nit», però també les «deu i trenta-dos»; i quasi no m’arriba per a la «dinaeta» de safrà (que, és clar, tampoc no era safrà).

    En fi, qualsevol dia Eugeni Reig mos mostrarà la «fesomia autèntica» —que diu ell— d’eixa llengua de què parla i vorem si s’assembla a l’ecce homo o a un retrat de Marilyn en colorets de Warhol. Mentrestant, el problema real de l’ús lingüístic per als catalanoparlants del País Valencià és la discriminació lingüística i no si el llenguatge que usem s’assembla o no a les preferències estètiques d’Eugeni Reig. I és una llàstima, certament, que la cosa no siga només estètica.

  4. No és un castellanisme, però ‘hi ha’ no té plural, ja que som tan puristes. Estaria bé, però, citar les fonts. És sospitós que Gabriel Bibiloni també empri just els mateixos exemples i expressions. Per cert, Bibiloni fa una passa més i defensa l’ús de ‘bon vespre’ com a salutació i ‘bona nit’ com a comiat en haver fosquejat, expressions genuïnes catalanes de debò. En fi, bona nit!

    • Gràcies a l’Eugeni i a persones com l’Eugeni la influència del castellà és una miqueta menys abassegadora malgrat que no l’encerten sempre.

      Només per això li hauríem de retre homenatge constant i no hem d’estar d’acord amb tot el que diu. Ara, molt abans del “bona vesprada” molts comarcans valencians ens hem tirat un parell de generacions dient “buenas” (la cosa de “tardes” la deixàvem/deixem caure. Això de “buenas” ho deia la generació dels meus avis nascuts el 1900 perquè jo ja sóc un home granat. I és la forma que més abunda entre els valencians de més de seixanta anys: “buenas”.

      Des d’aquest punt de vista, dir “bona vesprada”, singularitza el plural castellà i catalanitza l’intrús de forma impecable.

      Pensem, a tall d’exemple, com ha de saludar qui agafa un telèfon en un servei públic o privat. Això és molt important, sociolingüísticament, perquè marca la continuïtat de la conversa davant d’un desconegut.

      Els catalans, dient “digui” ho tenen fàcil però el “diga” valencià no ajuda gens. Un bon dia, bona vesprada o bona nit, com a marcador inicial és impagable i és el que fan totes les llengües veïnes. Al telèfon no es pot dir “bon dia” a les 7 de la vesprada d’un dia d’estiu interminable. Penseu en els canvis horaris perquè el dia és ara dues hores més llarg del que era en temps dels nostres avis.

      Així ho veig des del meu respecte més absolut i l’estima que li tinc al meu amic Eugeni. Ara, que un home de 71 anys, amb un valencià tan bell faça una tasca tan ben feta ha de meréixer el nostre reconeixement constant. De fet, la seua tasca va molt més enllà dels seus consells lingüístics des de MIGJORN o la llista INFOMIGJORN que li deu ocupar força temps. Aquesta és la part menys coneguda o valorada de l’Eugeni S. Reig activista per la llengua i cultura catalana.

      • Aleshores, podem dir ‘bona vesprada/tarda’ o no? De viva veu i a l’hivern sí però per telèfon i d’estiu no? Per què els ‘catalans’ ho tenen fàcil amb ‘digui’ i el ‘diga’ dels ‘valencians’ no ajuda gens? És qüestió de pedigrí? és una (altra) tara dels valencians? Discrepar és el mateix que no reconèixer? És autoodi o acte de contrició? On es parla millor, a Elx o a Alcoi?

        • Pere,

          Deu ser que pensava que no calia fer-me encara més llarg -i mira que ho sóc- però ho aclariré atés que has fet una lectura restrictiva i interessada del meu missatge. Dic que es pot dir “bona vesprada” o “bona tarda” a tot el territori perquè el nostre món està molt més compartimentalitzat que el dels nostres avis. De fet, a Guardamar del Segura diuen “bona tarde” perquè no coneixen “vesprada”. Treballe aquí, hi tinc casa, i ho he escoltat entre guardamarencs quan contesten de vesprada. Han de dir “vesprada”?

          El problema entre “Diga” i “Digui” deia que era sociolingüístic. Per desgràcia, si contestem amb un “diga” coïncidim amb el castellà i l’interlocutor desconegut creu que contestem en castellà i segueix en castellà. És el problema del país on vivim. Els catalans, per l’evolució d’aquesta morfologia no coincideixen per la qual cosa sempre queda clar, al locutor desconegut, que “digui” és en català. De fet, tothom al Regne d’Espanya fan befa d’això i et diran “cuando llamas a Barcelona te contestan “digui”. Aclarit, doncs, aquest segon dubte perquè tu parles de “tara” que no jo! Trobaràs pocs valencians que tinguen tan clar quin és el seu valencià. El meu és el que és però no tot el que dic es considera valencià 200 km. més al nord.

          Pel que fa on millor es parla una llengua és sabut que “enlloc” i “a tot arreu”. Ara, dependrà dels locutors si parlem del desig de parlar una llengua desacomplexada però descastellanitzada alhora. En totes les llengües del món es nota la diferència entre qui s’esforça per mantenir un nivell de llengua digne i a qui no li importa gens les barreges sempre que siguen les seues i les del seu poble.

          Els d’Elx aprenem molt d’Alcoi com els d’Alcoi haurien d’aprendre molt dels d’Elx. De fet, el bon català és la suma de tots els parlars catalans: de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer…. No acabe d’entendre la teua agressivitat -no m’agrada parlar amb anònims- però t’assegure que sóc un parlant d’Elx desacomplexat.

          Partiré de la meua parla però quan he d’agafar alguna cosa de fora -per llevar usos poc genuïns de la meua parla heretada- m’aprofiten totes les comarques. He agafat molts “valencianismes centrals” que no s’han dit mai a la meua parla com he agafat “catalanismes centrals” o “balearismes”.

          Espere reciprocitat! I com acostume a dir sovint: “entre tots ho farem tot!”

  5. Retroenllaç: El sistema de salutacions valencià | RDA (Revista Digital de l'Andreu)

  6. Per què l’autor d’aquest article usa en diverses ocasions la forma impersonal “hi han”, rebutjada i no normativa segons les regles de la gramàtica vigent?

  7. Jo estic tip de saludar algú amb un “bon dia!” després de dinar i que automàticament et corregeixin i et diguin “bon dia no, bona tarda!” com volent dir “ja fa hores que ens hem llevat!”. A partir d’ara quan em corregeixin em faré el desmenjat i diré “bé, encara som de dia, no és pas de nit!”…

    Trobo molt interessants els articles d’Eugeni Reig. El qui no fa res, no s’equivoca mai, i el qui penca pot rebre crítiques, però desitjo que continuï analitzant la situació de la llengua i fent articles durant molts anys.

    • Molt d´acord amb tu Marc,
      Jo treballo per les tardes i sempre dic bon dia. Moltes vegades m´ho rectifiquen i després de fer una ullada a la finestra sempre responc: encara és de dia .-)

      Imma

  8. Al País Valencià, els correctors lingüístics hem trobat a faltar durant molts anys articles com els del senyor Reig. Molts correctors —jo si més no— hem anat massa voltes a les palpentes perquè no hi ha hagut gent com el senyor Reig aconsellant-nos. El problema no ha estat que al País Valencià no hi ha hagut un personal tan ben preparat com el senyor Reig. El problema és que no hem tingut mitjans de comunicació que acollissen els seus consells. I per què no els han volgut acollir? Qüestions polítiques a part, la resposta és òbvia: no necessitaven els seus consells perquè ells —vull dir els mitjans de comunicació valencians— només apostaven i encara aposten pel castellà com a única llengua de comunicació i alfabetització. El “Levante”, “El País”, etc. només ens han donat i ens donen, lingüísticament parlant, quatre molles. Així doncs, molts dels consells —per a mi d’un gran valor— del senyor Reig es queden en no res. Per què? Doncs perquè no sabem on aplicar-los —oralitat a banda. Per això quan alguns del meu país —filòlegs que el senyor Reig coneix molt bé— diuen, encertadament, que cal acostar la llengua al poble, jo em pregunte: com? on? en quin mitjà? Sí, hi ha les escoles, però això no és prou, entre d’altres coses perquè la situació lingüística del valencià en l’escola valenciana és penosa, com a conseqüència d’un “genocidi” encobert per part d’una Generalitat Valenciana que menysprea la nostra llengua. Hi ha també l’AVL, però el problema d’aquesta Acadèmia és que no té poder (poder polític, vull dir), que hi pot plantar-se el conseller de torn i rebentar-los una sessió de filologia seriosa. Si l’AVL tingués poder, Lo Rat Penat (secessionistes lingüístics) no existiria ni donaria, per exemple, els premis de qualitat lingüística als llibrets de falla durant les Falles. Per això quan alguns filòlegs —que el senyor Reig coneix molt bé—, amb un to prepotent indigne de la filologia, assenyalen el “valencià de llibre”, o les errades o mancances de l’Institut d’Estudis Catalans, com a responsables en part de la no-implantació del valencià com a llengua normal en tots els àmbits de la societat valenciana, són molt injustos i, de vegades, insultants. Alguns correctors com jo —que no tenim res d'”exquisits”, tal com ens titllen aquests filòlegs— hauríem estat un esguerro major sense la literatura catalana que hem pogut llegir, sense “el valencià de llibre” al qual tants errors li atribueixen. Sense uns mitjans de comunicació en la nostra llengua, al País Valencià assessorar lingüísticament sempre serà relatiu, ineficient. Per desgràcia, la veu del senyor Reig ressona en un desert amb massa pocs oasis. Els seus articles no s’haurien de publicar a “Núvol” —gràcies “Núvol”, per publicar-li’ls— sinó que, diàriament, haurien de publicar-se en el lloc més visible dels diaris valencians per tal que els valencians els llegissen i n’aprenguessen. Acostar la llengua al poble? On és el poble? De tota manera, senyor Reig, moltes gràcies.

    • Carles, he caigut en el parany de fer-te cas. Ets el típic “troll” (crec que en diuen així) que pretén crear mal rotllo entre valencians i catalans… Has tingut la necessitat d’intervenir quan més amunt s’ha citat Lo Rat Penat? O simplement ets un “hooligan” de l’espanyolisme més ranci, caspós i cavernícola? Ai, senyor…! Noi, pren-te una til·la i bona nit!

  9. Un article magnífic. enhorabona, Eugeni.
    Escriu-ne més.
    Salut i força,
    Isidre Zacarias

  10. En lengadocian se pòt dir bona vesprada o bona serada ,caldria agachar de prep çò que se disia en catalán ancian ,benlèu i auria de sus presas.

  11. Quin article més bó! Soc valencianoparlant vivint a Catalunya des de fa molts anys. Tota la vida havia tingut un problema a l’hora de dir “bona vesprada” perque em semblava forçat, els meus pares i avis mai ho han dit, i, bona tarda, em semblava ( al meu parer de tan sols parlant i no lingüista) una “castellanada”. En casa si que em dit sempre: allà al vespre, o, allà al tardet, per referir-nos a eixe espai horari. Vosté, amb el seu article, confirma les meues vivències. Gràcies.

  12. Bon dia i bona hora,

    Cal considerar que les llengües evolucionen, i que ara també podem dir, potser, “bon vespre”. De fet, una altra cosa que és un castellanisme és dir “ei, així ens veiem aquesta nit?” per dir que ens veurem a les 8 del vespre, ja que en català quan parlem de la nit hauria de ser més tard de les 12, si no és el vespre. És en castellà que tot és “por la noche”.

    Però no et preocupis, el pitjor castellanisme és que ara ja et saluden dient “Bones!”. Bones què??? els contesto jo.

    Bona nit i bona hora,

  13. A Sóller, durant la década de 1980, es saludava amb un “Bon dia”, ja sia matí o tarda.

    També, els creients en un déu podríem utilitzar els tradicionals “Déu vos guard” (salutació quan ens trobem amb algú), i per acomiadar-nos el “[que amb] Déu siau!”.

    Respecte als comceptes horarics de dia (quan hi ha llum, matí) i de nit (quan hi ha foscor, vespre), veig que són molt relatius i objectivables.
    Prenent en consideració la cronología bíblica de la Creació, el millor -des del meu punt de vista- seria que el dia ‘sencer’ [jorn] comencés i s’acabés a la posta de sol (recordar que els jueus i aquells cristians que guardem el 4t Manament de la Llei, el dissabte comença a la posta de sol del divendres i s’acaba a la posta de sol del dissabte, amb compotades excepcions segons la durada de la llum i de la foscor d’on es visqui [per exemple, a Noruega]).

    Una expressió ‘problemàtica’ és la del “cap de setmana” (per referir-se al temps conjunt del dissabte i el diumenge, i en segons quins casos, del divendres fins i tot). Tenint en compte que el primer dia de la setmana és el diumenge (sent el dissabte el setè dia de la setmana), el “cap” haurià de ser el principi de la semana (el diumenge), i la “cua” el dissabte (el setè dia).

    Bé, potser no cal donar-hi tantes voltes…
    Atentament, i que Déu ens beneeixi de nit i de dia!