FLIC: La màgia de traduir paraules en imatges

El Flic – Festival de literatures i art infantil i juvenil ha preparat un seguit d’activitats que relacionen la literatura amb el cinema. Cal destacar els tallers d’animació que tindran lloc cada dissabte d’aquest mes a les 16h. I també les sessions de cinema projectades per als caps de setmana de desembre (dissabtes a les 17h i diumenges a les 16,30h) a la Filmoteca de Catalunya. 

L’afició a la lectura és una cosa que sempre m’ha intrigat. Què és el que ens porta a llegir? D’on venen les ganes d’apartar-se del món i posar la cara en un llibre? Baudelaire deia que una persona sana pot passar-se dos dies sense menjar, però mai sense llegir. Reformulem doncs la pregunta: d’on ve, ja no la voluntat, sinó la necessitat de llegir? Si hi ha una resposta a aquesta pregunta, segur que es troba en algun racó de la infantesa.

Per a mi, començar a llegir no fou un esdeveniment, sinó el Gran Esdeveniment: tenia 5 anys i m’havia posat sota la taula de la cuina amb la cartilla de l’escola, mentre ma mare preparava el menjar. De cop i volta, vaig adonar-me’n que llegia. Allò era extraordinari. Quina sensació tan genuïna, i malgrat tot, avui dia, tan oblidada. L’acte de llegir s’ha incorporat de tal manera al nostre ser-i-estar-en-el-món que ja no ens n’adonem de la seva transcendència. Llegim a tot hora i ningú sembla recordar el miracle que suposa fer-ho. Per al nen que encara està aprenent a llegir, la lectura té una dimensió meravellosa: les paraules son petits secrets que exigeixen un gran esforç de comprensió, però que ofereixen una recompensa infinita: la capacitat de revelar històries.

Qualitat màgica de la lectura que el Flic – Festival de literatures i art infantil i juvenil, es dedica a celebrar, incentivar i disseminar en els seu viatges per diverses ciutats i centres culturals del país. Potser perquè és un festival itinerant, que es mou, s’expandeix i es transforma, com la imaginació mateixa – un festival animat en el sentit literal de la paraula-, el Flic es proposa abordar la literatura des de diversos fronts, des d’espais i llocs no habituals, buscant entendre la lectura en un sentit ampli. D’aquí que un dels protagonistes d’aquesta edició que es realitza a Barcelona des del 30 de novembre, sigui precisament un tema transversal: la relació entre el cinema i la literatura.

Aquesta trobada entre un art mil·lenari, el de les paraules, i l’art més nou, el de les imatges en moviment, ha estat i segueix sent una de les fonts més riques i creatives de les arts narratives. En aquest sentit, i cercant comprendre el procés de translació del llibre al cel·luloide, el Flic posa en marxa a la Filmoteca de Catalunya un programa compost de dues activitats independents, i a pesar d’això complementàries: el taller d’animació Animallibre, a càrrec de El Bombeto, destinat a ensenyar la tècnica de l’stop motion a nens i nenes de 7 a 12 anys; i el cicle de cinema Del llibre al cel·luloide, que reuneix algunes de les més encantadores adaptacions d’obres literàries infantils i juvenils que han passat a la gran pantalla.

Del llibre al cel·luloide

La tècnica de l’stop motion és tan senzilla com laboriosa: consisteix a capturar fotografies consecutives d’un objecte, movent-lo una mica entre cada una d’elles, de manera que visualitzant-lo ràpidament sembla que l’objecte es mogui. És animació en estat pur, i el prototip mateix del cinema: la il·lusió del moviment generat per la projecció continua de 24 fotogrames per segon. A l’Animallibre, el nen viu aquest procés en la pràctica; en convertir el llibre en un objecte animat, compren el procés narratiu específic del cinema, és a dir, l’escriptura cinematogràfica. El cicle Del llibre al cel·luloide complementa aquest aprenentatge, amb la projecció de pel·lícules que son fruit d’aquest procés d’adaptació de l’obra literària en imatge en moviment.

En aquest viatge pels llibres que són pel·lícules i pel·lícules que son llibres, descobrim no només les diverses formes d’explicar una història, sinó també què aporta un format com el cinematogràfic, una tècnica i un estil, a l’imaginari desplegat per la literatura. Un exemple d’això és El Llibre de la Selva (The jungle book, Wolfgang Reitherman, 1967), que fou la primera pel·lícula del cicle, basada en l’obra homònima del britànic Rudyard Kipling. La història de Mowgli, el nen criat per llops, es converteix en una faula musical, con una èpica edulcorada, encantada per la vareta del Disney touch. En canvi L’home lluna (Moon man, Stephan Schesch, 2012), la pel·lícula més recent del cicle, adapta fidelment el best seller de l’il·lustrador alsacià Tomi Ungerer: la fantàstica història d’un habitant de la lluna que somia en anar a la Terra, es converteix literalment en un conte filmat, gràcies al seu dibuix a mà i a la seva estètica plana, que fan que amb cada pla s’assembli a la pàgina d’un llibre.

A continuació, i just abans de les festes, el Flic projecta dos curtmetratges amb la temàtica de l’hivern i el nadal com a protagonistes. Pere i el Llop (Peter and the wolf, Suzie Templeton, 2006), Òscar al millor curtmetratge d’animació de 2008, és una recreació en stop motion de l’obra musical del rus Serguéi Prokófiev, i El ninot de neu (The snowman, Dianne Jackson, 1982) adapta el clàssic britànic de Raymond Briggs, amb una història centrada en la relació d’un nen amb un ninot de neu que cobra vida. En cap de les dues pel·lícules hi ha diàlegs, les històries estan explicades directament a través de les imatges, però també a través de la música: la clau de la sentimental El ninot de neu és precisament una cançó, mentre que en la inquietant Pere i el Llop, la música actua com a guia, ja que cada personatge està representat per un instrument musical.

La següent sessió ens porta Momo (Johannes Schaaf, 1986), una pel·lícula de fantasia en acció real molt a l’estil de La història interminable: totes dues basades en obres escrites per l’autor alemany Michael Ende. Aquí trobem la història d’una nena, que apareix en un poble sense que ningú sàpiga d’on ve i qui és, però que es converteix en una vertadera heroïna, en emprendre una aventura amb la seva tortuga Casiopea per salvar la ciutat dels terribles lladres del temps. Tan pintoresca com la trama de Momo, però tirant més cap el terror i plasmada amb tècniques completament distintes, és la pel·lícula que tanca el cicle: Els móns de Coraline (Coraline, Henry Selick, 2009), basada en la novel·la de l’autor britànic Neil Gaiman. La història de Coraline, una nena que en canviar de casa descobreix un passatge secret fins una realitat paral·lela, on té una “altre mare” i un “altre pare”, guanya vida a través de titelles i stop motion, que contribueixen a crear una atmosfera delicada i esborronadora, encantadora i corprenedora.

Ja sigui plasmada en una fulla de paper, projectada en un rectangle blanc o explicada al voltant d’un foc a terra, al cap i a la fi, la història roman. I totes les històries estan animades pel mateix imaginari nocturn i fantàstic, la mateixa bellesa lunar i mítica; un món on tot – objectes, plantes, animals i planetes – està impregnat d’ànima, al que es mira en companyia del món sencer des del cor d’un nen solitari. Jo continuo mirant, asseguda sota la taula de casa meva, mentre la meva mare prepara el menjar.

Daniela Santi es doctoranda en Estudis de Cinema a la Universitat Pompeu Fabra i col·laboradora de cine a Le Cool Magazine.