Els Pastorets, una antigalla?

25.12.2014

Els Pastorets és, segurament, una de les tradicions nadalenques més arrelades al nostre país i un dels exponents més genuïns de la cultura popular. Unes representacions que, amb els anys, han excedit l’àmbit religiós per esdevenir un signe d’identitat del poble on es representen. A més, és clar, d’una escola de teatre on han debutats molts dels actors i actrius de Catalunya. A Núvol ens hem preguntat per què any rere any mobilitzen centenars d’espectadors tot i ser considerats, per alguns, una antigalla.

Els Pastorets de la Joventut de la Faràndula de Sabadell. © Jordi González

Els Pastorets de la Joventut de la Faràndula de Sabadell. © Jordi González

El naixement dels Pastorets es remunta als drames religiosos medievals catalans. Els fidels interpretaven l’adoració dels pastors a Betlem durant la missa del Gall, costum que el Concili de Trento (1545-63) va estroncar i que va fer que les rudimentàries representacions passessin al teatre. Aquest espectacle popular s’estructura i creix amb les formes teatrals del barroc espanyol, definint molts dels personatges i la base argumental dels nostres Pastorets actuals, partint de la iconografia i els relats dels evangelis al voltant del Nadal. Quan es parla, de pastorets, doncs, no s’esmenta una determinada obra de teatre sinó que, segons explica l’expert en cultura popular Jordi Bertran en un reportatge de Vilaweb, “es fa referència a un gènere teatral que, per la seva naturalesa i origen, s’inscriu forçosament dins el cicle festiu nadalenc fins a constituir un dels elements simbòlics que el caracteritzen, amb un arrelament cabdal entre les manifestacions dramàtiques.”

La primera obra dels pastorets moderns fou Los Pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist, escrita per Miquel Saurina l’any 1887. Poc després, Frederic Soler, Pitarra, els incorpora a la tradició culta, amb El bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga (1901). Més tard, arriba la coneguda obra de Folch i Torres (1916), seguida de L’estel de Natzaret de Ramon Pàmies i de La flor de Nadal de Francesc d’Assís Picas.

Els Pastorets té tots els ingredients del teatre. Té moments còmics, molta acció i també moments dramàtics” diu Imma Llorens, de la coordinadora de Pastorets de Catalunya. Paradoxalment, és una de les tradicions més menystingudes del país. Segurament, el caràcter eminentment voluntari dels seus protagonistes i la disparitat de representacions arreu, li han conferit la imatge d’un espectacle simplista, mancat de rigor, una antigalla fossilitzada i sense transcendència més enllà del marc de la cultura popular. “Per sort, la gent ha pres consciència que s’havien de renovar i ara podem gaudir de Pastorets ben diferents i espectaculars. A més, des de fa un parell d’anys s’han començat a representar a les escoles” explica Llorens. “També molts actors famosos, que abans callaven, han començat a presumir d’haver començat fent els pastorets” afegeix.

Aquesta, de fet, és una de les raons de l’èxit dels pastorets. “Si no fòssin moderns i estiguessin bé, com expliques que any rere any ocupin els escenaris d’arreu del país i mobilitzin centenars de participants i milers d’espectadors?” pregunta Llorens. De fet, malgrat el llenguatge un xic anacrònic dels seus textos, Els Pastorets són, segons la coordinadora, un element integrador i de cohesió, ja que representen un punt de trobada de diverses generacions. “Posar en escena uns Pastorets és un projecte comú d’un poble, una entitat o un grup que s’uneix temporalment amb aquest objectiu. Aquesta tasca comuna dóna sentit i personalitat al muntatge esdevenint un senyal d’identitat per tot el col·lectiu que els representa. Per això identifiquem en termes col·loquials els diversos Pastorets amb el nom del poble o ciutat on s’escenifiquen” expliquen els integrants de la Coordinadora de Pastorets de Catalunya.

I per acabar, la gran pregunta, quins són els millors del país? Si bé és cert que alguns, com els que es representen a La Faràndula de Sabadell o els de la Sala Cabanyes de Mataró tenen més fama, Imma Llorens ho té clar: “per a cadascú els del seu poble, són els millors”. I vosaltres, amb quins us quedeu?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Els de Figueres són de 1923. Obra de Mossèn Rosend Fortunet, es tracta d’una sarsuela imprescindible per a qualsevol amant del gènere. Bona partitura, posada en escena actualitzada, participació de més d’un centenar de persones de totes les edats, és un orgull per a la ciutat, una tradició ben viva i ben arrelada.